En una visita a Vilafamés a finals de la dècada del 1960 del segle XX, el crític d’art Vicente Aguilera Cerni (València, 1920-2005), una figura fonamental per entendre l’evolució artística de les darreres dècades, va tindre una il·luminació. Era l’any 1968. El territori valencià encara estava lluny de tindre una xarxa consistent d’art modern i contemporani, i la idea de fer un museu per acollir aquesta franja artística en una xicoteta població de l’interior de Castelló era poc menys que revolucionària.
Aguilera Cerni, que va ser president del Consell Valencià de Cultura (CVC) —hi ha un retrat seu exposat en el MACVAC cedit per aquella institució, obra de Rafael Armengol—, va tindre la visió de combinar una població amb encant amb l’exhibició d’art contemporani. Hi havia, a més, la complicitat de les autoritats municipals del moment. I amb el temps es va trobar una seu en condicions, el palau del Batlle, un imponent edifici del gòtic valencià del segle XV, amb prou espai als seus quatre nivells per a acollir una col·lecció d’art que va començar amb unes desenes d’obres en el Museu del Vi i que es va anar ampliant.
Així va nàixer, en un lloc insospitable, el primer museu d’art contemporani en terres valencianes. I un focus de creació, atès que molts artistes, incloent-hi el mateix Aguilera Cerni, adquiriren habitatges en Vilafamés. Noms com el de Joaquín Michavila, José Palanca, Nassio Bayarri o Teresa Eguibar, entre altres, es fan amb els habitatges del centre històric, abandonats pels veïns que busquen en la part baixa una millor accessibilitat.
En aquest brou, es feia més fàcil anar sumant patrimoni a la col·lecció. Després de redactar uns primers estatuts l’any 1970, Aguilera Cerni comença a contactar amb artistes per exposar-los la idea i els demana cessions i donacions d’obres, amb una resposta molt positiva. La primera gran exposició, amb vuitanta obres, es fa a la Biblioteca Municipal. Un èxit que empenta a l’adquisició, amb el suport de la Diputació de Castelló, del palau del Batlle.
L’agost del 1972, l’actual seu obri les seues portes, reforçant unes sinergies entre Vilafamés i el món de l’art que perduren fins ara, que han tingut un impacte social i econòmic fonamental en la població amb derivades com la creació del Centre Internacional de Documentació Artística. Amb diferents denominacions al llarg del temps, el Museu ha acollit no sols una important col·lecció i exposicions temporals, sinó que també ha estat l’escenari d’activitats culturals de primer nivell. Una trajectòria motiu de diferents premis i distincions en territori valencià i portes enfora.
Un fons d’art excepcional
Actualment, el MACVAC compta amb un fons extraordinari d’unes 700 obres, entre 300 i 400 exposades de manera permanent en les seues 29 sales. Un fet notable tenint en compte que el Museu es nodreix de donacions o cessions dels artistes, no d’adquisicions. Amb aquesta col·lecció, es pot fer el recorregut de manera molt satisfactòria i il·lustrativa per les avantguardes dels anys vint fins a l’actualitat. Així, del període anterior a la Guerra Civil, ens podem trobar amb obres d’artistes referencials com Joan Miró, Juli González o Josep Renau.
De la sacsejada artística de la dècada del 1950, facilitada per un cert aperturisme interessat del règim franquista, tenim el testimoni de corrents com l’informalisme o el realisme social, representada per obres del Grup Parpalló, Joan Genovés o Rafael Canogar. L’eclosió de dècades posteriors també està representada per noms fonamentals de l’art valencià com el recentment desaparegut Artur Heras, Manuel Boix i, per descomptat, l’Equip Crònica i l’Equip Realitat. Mentrestant, la rica producció en tendències com l’abstracció o la geometria es mostra en el MACVAC a través d’Eusebio Sempere, Miquel Navarro, Soledad Sevilla, Amparo Marco o Olga Adelantado.
Una característica de la col·lecció, a més, com el mateix Museu, és la projecció internacional des del fet local, filosofia que fa conviure obra de Picasso, Andy Warhol o Dalí amb referents del terreny com Amat Bellés, Pepe Agost, Wences Rambla, Luis Prades o d’aquells artistes que, arran de la inauguració del museu, van fixar la seua residència artística a Vilafamés, com és el cas de Beatriz Guttmann o Uiso Alemany. Una col·lecció complida, molt il·lustrativa, que sorprèn els visitants que no estan advertits de la dimensió del Museu.
Exposicions temporals
A banda de mostrar la col·lecció, el MACVAC és seu de diferents exposicions temporals, alhora que genera mostres en altres espais a través de col·laboracions. Entre les mostres vigents, hi ha «Horitzó. El paisatge com a construcció de memòria», visitable fins al gener del 2027, o la mostra aquest 2026 «Fashion Art» de Manuel Fernández, coordinada amb MARTE Fira d'Art Contemporani. Mentre que a la seu de la Fundació Caixa Rural de Vila-real, també fins a gener del 2027, hi ha «Magna. Un segle d’Art Contemporani en el MACVAC». Altres col·laboracions han estat amb la Universitat Miguel Hernández d’Elx («Gramàtica del traç») o amb el Museo de Arte Sacro de Teruel, amb «Essència. La mística del contemporani».
Quan la instal·lació es va posar en marxa, Vicente Aguilera Cerni explicava: «Som un museu humil, sense triomfalismes i considerablement imperfecte, però potser podem continuar demostrant que la cultura artística pot servir de manera decisiva a la millora de les condicions de vida d’una concreta comunitat humana, d’una parcel·la clarament identificable dins la noció abstracta del “poble”». Una aspiració convertida en realitat. Una genialitat que encara hui, moltes dècades després, desperta admiració.