Afirma Ian McEwan que la seva última novel·la, Què podem saber (Anagrama), «és una manera d’especular com escrivim la història o el passat, com ens situem dins la història i la dificultat de entendre-la». L’editora d’Anagrama Silvia Sesé ho expressa d’una altra manera: «La novel·la qüestiona què podem saber d’una època passada per molt que investiguem i moltes dades que tinguem: fins on arribaran els fets i fins on les conjectures quan intentem recrear aquell passat?».
Per aconseguir-ho, McEwan, que reconeix que estima el gènere de «la biografia literària», retrata uns professors de literatura que, en el futur, investiguen una obra literària de 2014. Per tant, l’acció transcorre en dos temps diferents.
Per una banda, retrata la forma de treballar dels experts en literatura anglesa el 2119, en un món distòpic on el nivell del mar ha pujat i Anglaterra són «moltes illes entre illes», després de fenòmens que anomenen «la guerra nuclear, el cicle de l’aigua i el Desgavell». Des d’aquell futur postapocalíptic, dos estudiosos investiguen un moment de la literatura anglesa que consideren fonamental, el Segon Sopar Immortal, on un famós poeta -Francis Blundy- li va llegir a la seva esposa Vivien un mític poema de quinze sonets del qual no se n’ha conservat cap còpia. Els investigadors del 2119, carregats de molta més informació de la que disposaven els filòlegs sobre el segle XIX o començaments del XX (missatges de mòbil, missatges electrònics, testimonis posteriors sobre aquella nit), intenten reconstruir què va passar amb els vuit convidats al sopar de Vivien i Francis i per què va desaparèixer el poema.
D’aquesta manera ens anem fent una idea de com és cadascú però aquesta idea no té perquè ser correcta. Com deia McEwan en la presentació de l’obra en roda de premsa per videoconferència, «no veurem l’ànima despullada de ningú en un mail seu». Ni en un missatge de mòbil.
McEwan explica que, «si llegim tres biografies diferents d’un mateix escriptor, acabem tenint tres persones diferentes davant nostre». De «forma inevitable», cada autor, amb les dades que haurà tingut (i les seves idees i els seus prejudicis, etc...) s’haurà format una idea diferent de l’escriptor i així el descriurà.
La novel·la de McEwan, Què podem saber (Anagrama, 2026), recorda, per la reconstrucció d’una obra literària d’un autor inventat, Possession d’Antonia S. Byatt, del 1990 (en castellà també en Anagrama), però amb més distanciament. Allò que en Possession esdevenia una passió literària amb més d’un segle de distància, aquí està ponderat per la ironia de McEwan i la seva crítica als cercles intel·lectuals actuals.
D’altres ho comparen a Foc pàlid de Nabokov (La Magrana), una altra crítica a la crítica literària construïda com una sèrie de comentaris i anàlisis textuals a l’últim poema d’un autor que acaba de ser assassinat. Una crítica que converteix el lector en detectiu de la mort del poeta.
La diferència és que McEwan sap girar la truita com pocs autors en la literatura. Ho feia a Expiació, la seva obra més coneguda i ho torna a fer a Què podem saber.
L’escriptor, de 78 anys, ha sabut jugar sempre amb històries impactants, personatges complexos i estructures innovadores que sovint amaguen un gir de guió definitiu. El 1999 va guanyar el premi Booker amb Amsterdam però el seu gran èxit, multipremiat i portat al cinema, va ser Expiació (2001). El 2020 va capgirar la història de la Metamorfosi de Kafka convertint una panerola en ésser humà a La panerola i el 2022 va obtenir un nou éxit de crítica amb Lliçons (Anagrama, 2023).
Ian McEwan espera que aquesta novel·la sigui «una celebració de la poesia», el motor misteriós que mou els personatges de 2014 i de 2119. «Veig la poesia -afirmà McEwan- com una forma literària superior. Representa el pinacle de les formes d’expressió en qualsevol llengua».
Tanmateix reconeix que no se’n va sortir quan va intentar escriure poesia en la seva joventut i es va decidir per la novel·la, que «és una màquina fantàstica per estudiar la condició humana». Segons McEwan la novel·la «no pot morir perquè és el millor mitjà per a examinar les ments, les dels altres i la nostra pròpia ment. Perquè la novel·la capta una cosa que el cinema no pot: el flux del pensament i la natura del malentès alhora que ens situa en un context històric i social».
Què podem saber ho confirma.