En el pròleg d’El lloro de Flaubert (edició catalana de 2024 editada per 62), Julian Barnes escrivia que «un llibre que sigui apassionadament subjectiu podrà captivar qualsevol lector que sigui prou curiós». És així com s’explicava l’èxit, per ell una mica sorprenent tractant-se d’«una novel·la híbrida, d’una subestructura narrativa com a fonament d’una superestructura basada en fets» («La veritat és que jo creia que aquest llibre es vendria menys bé que les meves dues primeres novel·les»).
El mateix passa amb Comiats. Si expliquem que Barnes prepara el seu adeu barrejant les novetats científiques que ens expliquen el «moment magdalena» de Proust —per començar— amb la crònica del seu càncer i les històries (dues) d’amor de dos amics d’Oxford (ell mateix reconeix que «hi hauria d’haver un veto de vint anys sobre novel·les situades a Oxford o Cambridge»), potser ningú comprarà el llibre. Però el món lector es perdria un dels grans moments de la literatura universal.
Comiats (traduït per Alexandre Gombau) demostra la gràcia —habilitat i experiència, sumades— de Julian Barnes a l’hora d’escriure: comunicar una veritat (real o fictícia) de manera honesta amb els recursos de la literatura, que sovint van més enllà (o més ençà) del lèxic refistolat i les figures retòriques. Es tracta només (i no és poc) de transmetre, com deia Barnes, que s’ha escrit amb passió i subjectivitat. Extraordinàriament, podem veure el món com Barnes per la traça amb la qual ens l’explica.
I amb els seus Comiats, Barnes afegeix unes quantes lliçons no explícites
Primer, que tant se val quin sigui el tema del llibre. L’important és com s’hi enfronti l’escriptor i com faci servir la literatura per acostar-lo al lector. En algunes obres no híbrides de Barnes (novel·les pures com El sentit d’un final), l’aposta de l’autor pot ser deixar que els personatges i l’acció llisquin per la novel·la sense interferències, com per les de Patrick Modiano. En Comiats, Barnes es dirigeix al lector, li diu que aquest serà el seu «últim llibre» i el prepara per a «una història (o una història dins la història) però encara no» i res del que va davant o darrere de les històries és sobrer.
Segon, que la ciència és cultura i els escriptors no ho han d’oblidar. Barnes comença establint lligams entre les últimes recerques sobre la memòria autobiogràfica involuntària (IAM, en les seves sigles en anglès) —els records en cascada que pot desencadenar una olor, per exemple— amb «l’incident de la magdalena» de Marcel Proust, el tractament de la memòria a A la recerca del temps perdut i en la literatura en general.
Experiments i estudis literaris que es poden reforçar —o contradir— mútuament, i per això és positiu que dialoguin en obres literàries i en ateneus universitaris. La renúncia dels creadors artístics a les notícies de la recerca científica és contraproduent i empobridora, més encara en un món on la tecnologia imposa les seues estratègies a tots els ciutadans —creadors inclosos.
De fet, Julian Barnes llegeix tota mena de premsa, també l’esportiva, cosa que demostra citant una entrevista a Virginia Torrecilla, jugadora de futbol del Vila-real (en aquell moment, abans del Barça), una esportista que havia estat diagnosticada i operada d’un tumor cerebral benigne mentre que la seva mare va quedar condemnada a una cadira de rodes per un accident de trànsit. Una futbolista que també es va acomiadar de l’esport pensant que la vida era injusta. Julian Barnes afirma que combat aquests mals tràngols amb una de les seves frases: «Simplement, és l’univers fent-ne una de les seves».