Però els directes no serien mai el medi natural dels Boston. Des del començament, les cançons, el so i la producció sonora del grup era un treball d’anys a l’estudi d’enregistrament del líder de la banda, Tom Scholz, que en la contracaràtula d'aquell disc es descrivia com «guitarra solista i rítmica; guitarra acústica; efectes especials de guitarra; baix, orgue, clavinet i percussió». A més també apareixia als crèdits d’«enginyers de gravació» i era autor o coautor de totes les cançons de l’LP menys una (l’última de la cara B, «Let me take you home tonight»).
Scholz (Toledo, Ohio, EUA, 1947) era un enginyer format al MIT (el prestigiós Massachusetts Institute of Technology) i s’havia passat sis anys treballant en aquell primer disc. Ell i Brad Delp, el cantant, ja s’havien conegut el 1969 però la resta de la banda va vindre després. El fet incontestable és que el primer disc va ser un èxit gràcies sobretot a l’esclat del primer single, «More than a feeling», que va fer més i més coneguts els Boston i el seu primer àlbum, del qual se’n van acabar venent 17 milions de còpies.
Al contrari que els músics que es van acabar fent enginyers per controlar el seu producte (Mike Oldfield o Alan Parsons), Scholz era un enginyer que va voler fer música, però va començar a aprendre guitarra als 21 anys. Quan Boston va publicar el seu primer disc, ell era un outsider en el món de la música i la banda només havia tocat amb públic per demostrar a la discogràfica interessada en la seua maqueta (EPIC) que el grup existia.
Scholz es va muntar l’estudi d’enregistrament al seu soterrani amb més paciència i constància que la majoria de tècnics de Silycon Valley que, anys després, van crear als seus garatges un sistema operatiu o una xarxa social. Durant anys va combinar la seva feina a Polaroid amb la composició de cançons dels Boston. Un cop tenia la veu de Bradley Delp -que era l’únic que no s’atrevia a fer-, ell va anar gravant capes de guitarres, teclats i percussió interpretades per ell mateix.
Després va buscar els músics que faltaven per poder fer una banda, que primerament va tenir el nom de Mother’s Milk, amb Delp, Barry Goudreau a la guitarra i Jim Masdea a la bateria. Era el 1973 i les discogràfiques només deien no, a pesar d’una maqueta que ja tenia sis de les vuit cançons que acabarien formant el disc excepte «Smokin’» i «Let me take you your home tonight».
Scholz encara havia de treballar més en els aparells que li permetien fer una gravació neta i polida, alhora que potent com una banda de hard rock. D’aquí va sortir un dels aparells que posteriorment Scholz comercialitzaria i que van ser claus en lahistòria del rock, com l’amplificador Rockman X100. És coneguda la influència d’aquest enginy en l’èxit, especialment, d’Hysteria de Def Leppard el 1987, però també fonamental per àlbums de ZZ Top (Eliminator) Megadeth (Killing is my business...and business is good) i Joe Satriani (Surfing with the alien).
Finalment, el 1975 Scholz va crear una altra maqueta que faria forat als despatx d’EPIC, que van voler veure en estudi als Boston. El grup es va haver de refer, aquesta vegada amb Sib Hashian a la bateria i Fran Sheenan al baix.
L’intent d’EPIC de controlar l’enregistrament de l’àlbum va ser pràcticament impossible perquè Scholz ja tenia preparades la majoria de pistes de les cançons al seu estudi de Massachusetts. L’única cançó que està totalment gravada a Capitol Studios (Los Angeles) va ser l’última, la de Brad Delp, «Let me take you home tonight».
Scholz començava amb mal peu amb una discogràfica que, com totes, tenia poca paciència amb les rutines de producció. El resultat va ser que EPIC va publicar el segon disc de Boston el 1978 (Don’t look back) però el tercer (Third Stage) es va paralitzar i no es va editar fins el 1986. El seu únic hit, «Amanda», estava compost sis anys abans. Boston i Scholz s’havien quedat en el so del 1976 i la música i la tecnologia ja anaven per una altra banda.
El primer disc, Boston, continua sent, amb diferència, la mostra més intensa del seu hard rock amable, de guitarres gairebé simfòniques i sense estridències.
«More than a feeling» continua sent una obra mestra, amb el seu crescendo inicial, els canvis de ritme i les guitarres sincronitzades. El mateix Kurt Cobain reconeixia que el primer gran èxit de Nirvana, «Smells like teen spirit», intentava recuperar l’estructura de «More than a feeling» i alguns l’acusen de plagi per això. El plagi no és enlloc; la inspiració en aquell crescendo i la caiguda cap al silenci que pràcticament només salva la bateria, sí.
I els ovnis de la caràtula no eren ovnis, que eren guitarres espacials fugint de l'apocalipsi.