«El sòl es clivella arreu, per les esquerdes entra la llum fins al Tàrtar i esgarrifa el rei dels inferns i la seva esposa; fins i tot el mar s’encongeix, i el que abans era aigua esdevé un camp sec ple de sorra; emergeixen les muntanyes que abans s’ocultaven en les profunditats del mar i augmenta el nombre de les disperses illes Cíclades...» Una veu de dona recita en llatí aquest fragment de les Metamorfosis d’Ovidi mentre el sol va eixint. És el muntatge de vídeo que separa, a Foto Colectania (Passeig Picasso, 14, Barcelona) dues de les exposicions de Max de Esteban (Barcelona, 1959) que s’han agrupat en aquest espai fins al 20 de setembre.
Tot té regust a apocalipsi en aquesta mostra comissariada per Elisa Medde, directora de la Fundació Foto Colectania: «Les obres aquí presentades -escriu Medde- pertanyen a Estètica de l’Extinció, el projecte de recerca a llarg termini de Max de Esteban sobre les infraestructures del capitalisme contemporani. En aquest context, les infraestructures no són únicament sistemes físics o tècnics: són les arquitectures del possible, les tecnologies, xarxes i condicions materials que determinen què pot pensar-se, imaginar-se o fer-se».
Això es pot apreciar sobretot en la sèrie 20 Red Lights, que intenta esbrinar «com funciona, qui el controla i què oculta» el «capitalisme financer». Són imatges en blanc i negre de paisatges i racons urbans, probablement dels Estats Units, que De Esteban identifica amb «un dels vint instruments financers (...) centrals en el funcionament de les finances contemporànies»: els credit default swaps, les obligacions de prèsteg garantides, el finançament fora de balanç i la subcapitalització, definicions que «resulten pràcticament incomprensibles per a la majoria de persones, i aquesta opacitat forma part del que aborda la sèrie», escriu la comissària.
Són espais deshumanitzats on, efectivament, veiem anunciats productes financers. Ens alerten d’un cataclisme d’una forma més clara que les fotografies de la sèrie White Noise, una ambiciosa col·lecció d’imatges del que Max de Esteban afirma que són moments posteriors «a la catàstrofe però anteriors a l’extinció».
Les fotos perden color. Ni tan sols tenen la definició d’un blanc i negre apagat sinó que tenen un tel sinistre perquè es tracta, segons el fotògraf, «d’un món que esdevé més silenciós, més fosc i menys llegible, del qual allò que és humà ja ha començat a retirar-se». En realitat són paisatges naturals d’una bellesa extrema on, efectivament, no s’endivinen efectes antròpics.
// ÀLEX MILIAN
En teoria, «les fotografies representen un paisatge en el moment immediatament posterior a una catàstrofe mediambiental». Segons Medde, «Max de Esteban no documenta l’esdeveniment en si, sinó el moment que el segueix». Hi ha paisatges de tot el món, des de Formentera fins la Patagònia. A la de Formentera s’hi albira un cap de fibló a la mar. Com que De Esteban està convençut que «només les formes més resistents de vida microbiana podrien sobreviure» cada fotografia està titulada amb el nom científic d’un bacteri o organisme microbià. La imatge de Formentera, per exemple, es titula Colwellia psychrerythraea, un nom acompanyat de la seva descripció científica (en anglès): en aquest cas explica que és un organisme dels fons marins i que s’adapta bé a les baixes temperatures.
Després s’afegeix informació del punt exacte on es va fer la fotografia amb coordenades espacials i temporals en diversos formats inclòs el vector galactocèntric, que situa el punt en relació amb el centre de la Via Làctia.
Max de Esteban -que ha exposat al Jeu de Paume de París, el Museu de Fotografia de Berlín, el Museu de Belles Arts de Houston, el MACBA, el Kunstpalast de Düsseldorf o el MUNTREF de Buenos Aires- completa aquesta exposició amb una tercera sèrie que podria lluir més en un entorn més diàfan: Els Fractal Landscapes, paisatges fractals que tenen poc de fractals matemàtics però tenen una estètica de bellesa innegable. En realitat són «fotografies impreses a gran escala sobre seda natural com a estendards verticals» -la comissària ho explica a la perfecció- situades de manera que es pot caminar entre elles. «La instal·lació -segons Medde- estén la lògica de la sèrie fotogràfica cap a una experiència física» i «el paisatge catastròfic deixa de ser quelcom que s’ha de contemplar des de la distància per convertir-se en un entorn habitable». La referència a la fractalitat -que no es veu enlloc- «assenyala», segons Medde, «l’argument més ampli de l’obra: que el col·lapse mediambiental no és un esdeveniment únic i llunyà, sinó una condició qaue opera simultàniament en tots els nivells, inclòs aquell en que el visitant es troba».
L’exposició afegeix una peça de vídeo de De Esteban, «Cartografía Provisional – Entrevista con mi madre», un monòleg de la seva mare parlant sobre el materialisme dialèctic.
A fora, entre White noises i 20 Red Lights, la veu continua recitant en llatí el fragment de Faetont de les Metamorfosis (Llibre II) on la Terra mateixa parla (subtitulada en català): «Si pereixen els mars i la terra i els estatges celestials, tornarem a la confusió de l’antic caos. Salva de les flames el que encara resta i preocupa’t de la sort de l’univers».