–Em feia gràcia jugar amb aquesta sonoritat però alhora després no hi ha ponts cap a Amic Amat. Sí que volia que fos el protagonista qui fos al centre del relat i també té a veure amb la poètica d’Amic Amat i per la broma interna sobre qui és amat -ell ja explica que és molt estimat per la seva família però alhora no s’hi ha sentit mai gaire, d’estimat; que és doble Amat però que no ho és.
–Escriu de manera que el lector ha d’entrar molt a poc a poc en el món del llibre. Per què ho has volgut fer així?
–Trobes que costa d’entrar?
–No, trobo que vostè, de bon començament, no fa un retrat complet i detallat del món de ciència ficció on es desenvolupa l’acció sinó que el va descrivint a poc a poc i el lector el va descobrint a mesura que va avançant.
–Sí, és una aposta per la fluïdesa, perquè tu puguis entrar en la narració i en aquest món sense que et sentis atabalat per un excés de detalls, que és el que es pot trobar a la ciència-ficció més clàssica, on d’entrada hi ha una construcció més gran. Sí que és veritat, pel feedback que he rebut també d’altres lectors, en els primers capítols vas aprenent més a moure’t en aquest món però després ja estàs ubicat. També per obrir-te la imaginació, perquè sàpigues com és i que puguis anar seguint el fil.
–Per mi, la novel·la agafa volada clarament al capítol 6, quan ell se’n va a veure al seu Voluntari.
–Sí, té aquest ritme. I després encara fas un altre salt més gran que accelera moltíssim la novel·la. Primer entres, crees vincles amb els personatges i el món i després tot va més ràpid.
–En aquest sisè capítol és quan el protagonista, Amat, diu que se’n va al Setè Cercle de la ciutat, Nova Cal·lípolis, i sembla que se’n vagi al Setè Cercle de l’Infern de Dante.
–Sí, la veritat és que en tota la novel·la hi ha diverses picades d’ullet, i moltes cap a Dante i la literatura clàssica. Crec que és un petit joc de metaliteratura per als lectors. Com això que dius, que sembla que se’n vagin al seu setè infern.
–També hi ha noms que semblen amagar-ne d’altres, com Parieta Marsi.
–No, en aquest cas, que és un personatge molt secundari, diria que era per fer la broma de Cara de Paret que li fan contínuament. Però no ho sé del cert, si en el seu dia hi buscava algun altre doble sentit, perquè han passat molts anys des que vaig començar a escriure-la.
–Quants anys ha estat per escriure-la?
–Des que vaig començar a pensar-la, uns tretze anys, i des que vaig començar a escriure, deu anys.
–Déu-n’hi-do.
–Sí, anava i tornava, i ho reprenia quan podia.
–És difícil escriure, tindre una vida laboral paral·lela i una vida personal...
–Exacte. És la dicotomia que tenim sempre.
–És una història que s’hauria pogut explicar sense la ciència-ficció?
–Potser no. No, tal com la coneixem, perquè els detonants (tant la Collita, que és el que relaciona Amat amb el Voluntari) no haurien estat possibles. L’avantatge de la ciència-ficció és que et dona aquest espai on tot és possible i pots anar construint mons que no tens a l’abast. O potser sí que s’hauria pogut buscar una altra manera de generar un conflicte semblant: al final, la trama principal és molt humana.
–L’ha fet de ciència-ficció perquè així la volia fer des del començament?
–Sempre m’ha agradat. Vaig ser molt lectora de ciència-ficció en la meva adolescència i joventut primera; després no n’he llegit tanta, però sempre m’han quedat els grans referents: Orwell, Huxley, Asimov, Phillip K. Dick m’encanta... Són precursors. A mi m’ensenyaven que es podien fer servir molts recursos al servei de la narrativa. Sí que trobo que aquesta novel·la, tot i viure en una distopia, és més àmplia que una obra de pura ciència-ficció.
–També hi ha molt d’humor, que és estrany en molta ciència-ficció (no en tota), i li dona més gruix als personatges en aquest cas.
–Sense humor és més feixuc. Amb les condicions que tenia l’Amat, em venia molt de gust fer un personatge un punt d’irònic i humorístic. I tota la selecció de personatges. Jo sense humor no vaig enlloc. Necessito l’humor per comunicar-me perquè seria molt feixuc sinó.
–El personatge d’Amat Amat és arriscat perquè està sempre en els límits del que provoca un riure tendre i el ridícul.
–Sí, em feia gràcia que fos algú que, de portes enfora, fós una estrella nacional -molt famós, molt solvent- però que, quan el sents per dintre, és un personatge que patina, s’equivoca, és tendre, és vulnerable i ridícul, tot sovint. Com tots nosaltres...
–Sí, sí, és clar.
–Sembla que ho controlem tot però per dins és una altra història. A mi l’Amat Amat em genera molta tendresa, tot i que el maltracto bastant.
–Quina literatura li agrada i quina literatura té influència sobre aquest llibre?
–El que he intentat és precisament no llegir res, no llegir influències perquè molt sovint intentes emular aquella veu. A mi m’encanten Kafka, Dostoievski, Tolstoi, i dels catalans, la Rodoreda, Manuel de Pedrolo, Pere Calders, tota aquesta cultura que tenim propera i propera també a la fantasia. En aquest llibre, hi ha un autor americà que m’encanta i que potser ha influït en la veu de l’Amat Amat, que és en George Saunders. Fa sàtira i l’ha traduït al català en Yannick Garcia. Té un parell de llibres de contes meravellosos. La Rodoreda de La mort i la primavera també pot tenir influència perquè m’ha marcat darrerament. I l’Odissea. De l’Odissea hi ha amagades tot un joc de l’Odissea pel llibre. De moment no m’ho ha dit ningú.
–Altres claus secretes d’Amat Amat?
–A banda de les diferents trames i de la construcció del món, aquesta novel·la té un transfons molt simbòlic i arquetípic. Aquesta dualitat entre els dos personatges, l’Amat i el Llibert, serien com una encarnació de la llum i la foscor, aquesta dansa dels contraris... I a banda, hi ha tota una sèrie de símbols...
–Símbols que van units a un o a l’altre?
–Sí, tenia la voluntat que tingués també aquest sentit més profund.
–Retrata un món amb un sistema polític complex on les sectes i les religions tenen un paper important. Creu que anem cap a aquí?
–No sé si el futur anirà cap aquí. Sí que estic notant un ressorgiment de l’espiritualitat. Ara som una societat laica o aconfessional i això és una excepció. En la història de la humanitat gairebé totes les societats han tingut de base les religions. Nosaltres som l’anomalia. Per tant, m’interessa veure què passa en una societat on la religió sí que és important i, segon, com vehiculem aquesta necessitat de connexió amb una cosa més gran. En els nostres temps l’espiritualitat s’està obrint en altres espais. Sí que m’interessa l’antropologia de les religions, sí.
–Fins i tot, en política internacional veiem grans triomfadors de l’extrema dreta que tenen el suport de sectes religioses.
–Sí, sí. S’uneix el sentiment identitari polític amb el religió. És el cas del llibre, també. Volia explorar això. Espero que en el futur tinguem seny a l’hora de vehicular la nostra necessitat espiritual.
–Fa gràcia llegir en una novel·la de ciència-ficció com aquesta: «La puntualitat del transport públic era cosa de ciència-ficció».
–Què hem de fer sinó? Tallar-nos les venes amb la Renfe?