Un diàleg compromès amb el present

Abundosa en lectures i evocacions, l’Odissea porta tres mil·lennis interpel·lant-nos. I potser avui té més sentit que mai que un director de solemnitat escruixidora com Christopher Nolan s’hi aferri per vessar les preocupacions d’un món que es troba en l’abisme del canvi. Si la guerra de Troia marca la fi de l’edat del bronze (tal com afirma —sic— Odisseu al film), ara toca preguntar-nos què acaba i què comença. Escrit en solitari per ell mateix, el guió evidencia un diàleg compromès amb el present. Més enllà del viatge de retorn a la llar, el focus és en la xenia, el ...