—Per què comença a relacionar un pintor com en Nonell i l’escriptor Vallmitjana? Pels gitanos? És això el que l’anima a investigar la seva relació?
—Era un tema que no estava gens explicat. Curiosament, perquè Nonell és una superfigura. Hi havia quatre coses molt genèriques que no responien a les coses que pots veure que passaven: primer, que havien sigut molt amics enlloc quedava molt explícit. I que s’havien barallat, també era evident, perquè si no, el Vallmitjana hauria escrit al Nonell i, per tant, quedaven coses per explicar.
Vaig començar amb la idea d’escriure una cosa molt més curta, però me’n vaig anar embalant en adonar-me que és una època que no està ben explicada amb un tractament rigorós però narratiu. O hi ha novel·les que s’hi mig inventen tot o hi ha estudis acadèmics però poc vius. En canvi, aquest terreny que jo conreo, que és molt científic, però també molt narratiu, em permetia fer una inversió en aquesta època.
—És un llibre sobre Nonell, Vallmitjana i els gitanos, però sobretot és un retrat en forma de collage —amb molts punts de vista— del món cultural d’aquella època, amb capítols breus que li permeten parlar de gairebé tot.
—Són cinc capítols llargs, però dins estan molt fragmentats...
—... Molt.
—Hi ha llibres que escrius tot seguit —per exemple, El rellotge verd, el vaig escriure de la primera línia a l’última, tot seguit i molt ràpid. En canvi, aquest està escrit amb una tècnica cinematogràfica. Nouvelle vague. Tu filmes una escena amb la Jean Seberg i després aquella escena va al començament, al mig o al final. No saps on anirà. Doncs aquest és un llibre que té muntatge. També per la magnitud, la complexitat...
—Aquest sistema li permet moure peces cap aquí o cap allà?
—Sí, també costa encaixar-ho, eh. Però jo crec que el llibre flueix. El llibre es veu gruixut, però la gent em diu que es llegeix de pressa.
—Es llegeix de pressa gràcies a aquesta fragmentació en petits episodis que, a més, són petites històries.
—Sí, cadascun és una història, amb un principi llaminer i el final sempre té alguna gràcia. No hi ha trossos monòtons.
—I després li permet fer molts ex cursus, per dir-ho d’alguna manera: pot explicar, per exemple, en un petit capítol qui era el crític que odiava Nonell i per què. I passar a una altra cosa.
—És que jo soc partidari del micro. Perquè quan fas el macro, dius simplement que a Nonell el van tractar molt malament. D’acord. Però si entres en el detall interessant, veus que no tots els crítics el maltracten pel mateix: en un cas és perquè ja es coneixien de la Llotja i es tenien mania d’allà. Soc partidari d’explicar aquests detalls petits, però han de tindre soltesa narrativa, no poden ser un pa de lletra. En aquest sentit, estic bastant content del capítol sobre la mort del Nonell, perquè és un capítol que pots resoldre amb dues pàgines («en Nonell es va morir i tothom va quedar molt afectat») però, en canvi, vaig voler fer l’esforç quasi cinematogràfic del crescendo que es produeix entre que surt la primera notícia al diari dient que en Nonell està malalt fins que es mor i que hi ha el gran enterrament. Això està fet gairebé cinematogràficament. I des d’un punt de vista dramàtic, funciona.
—Els gitanos són uns protagonistes més anònims, una veu més col·lectiva.
—Els gitanos no tenen veu ni vot, en el sentit que tot el que saps dels gitanos és perquè ho ha explicat algú que no és gitano. Hi ha una escena que m’agrada molt, que és la que els gitanos truquen al Vallmitjana per telèfon; el fan anar on són i li diuen «nosaltres també podem fer teatre ara que hem vist com ho fa vostè».
—Això és després de veure com els representen al teatre (Els zin-calós) segons el Vallmitjana.
—És significatiu, perquè, és clar, tothom pot explicar com són els gitanos i els gitanos no poden dir res. Quan vaig trobar aquest episodi, vaig pensar el paper que tenen els gitanos, que sempre són objectes passius. Però dintre d’aquest tractament com a objectes passius, crec que en Nonell i en Vallmitjana els tracten amb una delicadesa especial. Sobretot en Vallmitjana.
—Sí.
—En Nonell és un pintor i els fa servir de models. No té un interès antropològic ni res, és una qüestió plàstica. L’únic que discuteixo sobre el que es diu d’en Nonell és que ell pinti la lletjor. Jo crec que les gitanes de Nonell no són lletges.
—És una acusació que se li fa des del començament.
—Un prejudici del públic...
—Però és que, com destaca vostè, fins i tot Raimon Casellas, que és tremendista en el seu Els sots feréstecs s’atreveix a censurar que Nonell pinti la lletjor...
—Sí, però és que no ho veig. I encara ho veig menys amb Els cretins de Boí. Tothom diu: «Oh, els cretins de Boí, l’horror de la degeneració...». Jo no veig la monstruositat enlloc. Són uns personatges més aviat simpàtics, no estan tractats com un horror. Però el tòpic s’ha mantingut al llarg dels anys. Veig uns personatges que estan pintats gairebé com follets.
—De fet, ho diu en un moment donat: el personatge amb esclops que se’ls mira és més inquietant que els malalts de cretinisme.
—Estic segur que l’origen de tot això és el Josep Maria Jordà, un personatge ara oblidat que era molt important perquè és el crític d’art del diari La Publicitat. Jordà havia viatjat a Boí amb Nonell, convidat per en Vallmitjana, i havia vist els cretins. Llavors, quan Jordà fa la crítica d’en Nonell i el deixa pels núvols, parla dels cretins, però no parla dels cretins d’en Nonell, sinó dels cretins que ell ha vist i dona la seva opinió, perquè diu que «són horrorosos, amb aquelles papades», però això no es veu a les obres d’en Nonell.
—No.
—Després, l’Eugeni d’Ors també té un paper molt negatiu, perquè escriu «La mort de l’Isidre Nonell», en el qual els models maten en Nonell per haver-los pintat lletjos. Això crea una reacció, perquè els amics d’en Nonell sempre li fotran canya a l’Eugeni d’Ors. I quan hi ha l’enterrament d’en Nonell, hi van totes les models d’en Nonell, i això es destaca en molts articles. Qui no va a l’enterrament d’en Nonell és l’Eugeni d’Ors. A mi, aquesta lletra menuda és la que m’agrada i em diverteix.
—El conte d’Eugeni d’Ors és una boutade per venjar-se, doncs?
—El moment era complicat. Pensa que l’Alexandre Plana considera que en Nonell és un noucentista i el classifica com a tal. Llavors l’Ors, que no és ruc i veu que Nonell és un gran artista, un artista que al principi està a prop del seu món decadentista, però que no quadra amb la formulació de noucentisme classicitzant del mateix Eugeni d’Ors. En Nonell no forma part d’això. I per això D’Ors fa el conte aquest on els models maten l’artista. Una parida de l’Ors.
—Es nota també un racisme generalitzat contra els gitanos, sobretot en les primeres crítiques que es fan als quadres d’en Nonell.
—Al llarg de la història han passat per moltes variables. Primer, quan arriben a Europa, són admirats i protegits pels prínceps europeus i alguna cosa d’això conserven (la faraona); després hi ha un problema social irresolt, que encara dura. Hi ha un problema: el gitano és l’altre; el que no vesteix com tu; el que no viu com tu; el que no accepta les normes socials, i això està molt estigmatitzat per la societat de l’època, que és una societat on la gent amb la veu cantant són les classes mitjanes i la burgesia. Després, no sé si coincidint amb una de les exposicions de Nonell a la Sala Parés, que s’instal·la un gran campament de gitanos —més de cent— al passeig de Sant Joan. El context de les coses també importa.
Els gitanos en general han estat un tema de la pintura i de l’art des d’antic. El gitano folklòric a ningú li molesta. Des de Mérimée fins al Peret. Però ni Nonell ni Vallmitjana pinten gitanos folklòrics. Per això li diuen al Nonell «Home, si almenys hi hagués un burret». Si fos una escena de costums, això val; però una senyora, que és com una mena de marededeu, vestida d’aquella manera.
—I la literatura d’en Vallmitjana, què representarà per als gitanos?
—En Vallmitjana era un autodidacte. S’ha criat amb un pare que no mirava massa pel fill. Ell vol ser pintor i el pare no vol. Després vol ser escriptor i tampoc. I s’ho ha de fer ell. En Vallmitjana és pràcticament un periodista. Quan se’n va a viure a Gràcia, el 1900, s’assabenta que al seu carrer hi ha un pinxo —jo he descobert que es deia en Nel·lo— i ell se’n va veure’l i conèixer-lo. Té una actitud molt moderna. Se’n va a parlar amb ell, s’hi fa amic i l’altre li proposa anar a veure un bar de pinxos i queda horroritzat. Amb els gitanos, fa el mateix. L’atrauen els gitanos i busca estratègies per relacionar-s’hi: aprèn caló —cosa que li facilita el camí—; lloga un gitano que l’ajuda... Amb la qual cosa té un coneixement molt detallat del que passa allà. Entenc que des del món gitano hi hagi una certa prevenció sobre el que deia en Vallmitjana sobre ells, però les sabem perquè les diu en Vallmitjana i ningú més. La resta de periodistes diuen coses molt diferents i sempre les mateixes, carregades de tòpics, llocs comuns, etc. Vallmitjana intenta entendre i, com que té aquest posat quasi de nou periodisme (escolto, transcric i explico el que he vist) és molt interessant.
En el llibre explico una anècdota, una que no té a veure amb els gitanos però molt significativa: jo recordava una escena de baixos fons que no trobava a l’obra de Vallmitjana i, de sobte, m’adono que és del periodista Paco Madrid [Francisco Madrid i Alier: Barcelona, 1900 - Buenos Aires, 1952]. Paco Madrid, que és un gran periodista d’investigació, fa el mateix que Vallmitjana. Tant és així que alguns personatges dels baixos fons dels quals parla Vallmitjana que sortiran als articles de Madrid vint o trenta anys després. Se n’hi anaven allà, procuraven que els acceptessin, observen i expliquen el que han observat. Si es compara el que escriu Vallmitjana i el que escriuen els seus contemporanis, la diferència és abismal, tant en respecte com en altres aspectes. Potser Vallmitjana admira els gitanos i els mitifica en certa manera —això també ho accepto—, sobretot els gitanos nòmades que estan totalment al marge de la societat. Els gitanos de Gràcia no surten mai. Per què?
—Perquè els de Gràcia eren catalans, vivien allà sempre...
—És clar, a ell li interessen els que viuen en campaments. Per això en un moment determinat —això no ho havia explicat ningú abans que jo— se’n va en viatge d’exploració a Madrid, al barri de Las Cambruneras, i després a Còrdova i Granada, perquè pensa que seran més autèntics. Per això el seu llibre de gitanos es diu La raça que es perd, perquè els de Gràcia ja han renunciat als seus fonaments. En aquest sentit, ell mitifica els gitanos de campament.
—Clar.
—Per això Els zin-calós va d’uns gitanos que viuen a Hostafrancs en una casa i uns altres que han arribat i són en un campament. Llavors, el noi del campament sedueix la noia de la casa. Un Romeu i Julieta entre els que ja estan assimilats i els que encara són nòmades. Això és el que l’interessa.
—L’amistat entre Nonell i Vallmitjana és evident, tot i que alguns diuen que pintaven junts, els altres que no...
—Jo vaig fer un pròleg el 2005 a La raça que es perd, que és l’origen de tot això. Allà ja sortien coses que no s’havien dit. Primer, que en Nonell va anar a Boí, perquè era de la família d’en Vallmitjana, que s’ho havien quedat per subhasta. Això m’ho va dir la família. Si en Nonell anava allà perquè el convidava en Vallmitjana és perquè eren molt amics. Segur.
També vaig veure que un dels contes d’en Vallmitjana a Fent memòria es diu «El pintor i la model», que és la història de la Consuelo. Això tampoc s’havia dit mai, entre altres coses perquè en Vallmitjana estava abandonat i deixat de la mà de déu. Per tant, si en Vallmitjana escriu la història de la Consuelo és perquè té molta relació. Això no s’havia explicat mai...
Una altra cosa significativa és que diuen que en Nonell tenia un estudi al carrer del Comerç i després se’n va anar a París i, en tornar, va anar a Gràcia. Bé, a Gràcia. S’instal·la a cent metres del taller de Vallmitjana i a cent metres de la casa on vivia en Vallmitjana. Se’n va a cent metres del seu amic. Jo crec que la relació va ser molt estreta.
—I es va trencar.
—He pogut esbrinar que eren quatre amics íntims: en Nonell, en Vallmitjana, en Ramon Reventós i Rafael Moragas. Quan saps això pots interpretar quan Reventós explica, sense dir noms, que en Nonell es baralla amb un escriptor i que li sap molt de greu haver-se barallat amb ell. I que està mesos i mesos intentant recuperar l’amistat perduda i que, finalment, aquest escriptor li fa una crítica en una novel·la i llavors parteixen peres. Això és molt significatiu perquè és íntim amic d’ells. Llavors entens que Nonell i Vallmitjana eren dos caràcters molt forts, amb un punt de frustració (al començament no triomfen), que viuen molt intensament al principi i que després les vides se’ls bifurquen (un se’n va a París i l’altre es queda vigilant el balneari de Boí; un es casa, l’altre agafa la sífilis) i finalment topen.