Josep Pedrals; la poètica amena i erudita

L’arquitectura d’aquest Poeticismes resumeix molt bé la trajectòria Josep Pedrals (Barcelona, 1979), algú que ha establert una comunicació fluida amb els lectors —i els oients— a través de l’humor i la proximitat, però també des del coneixement rigorós, gairebé enciclopèdic, del fet poètic. De les diferents tradicions fins a l’actualitat. Amb una mentalitat oberta, àvida, d’esponja gegant. Amb Pedrals, erudició i amenitat poden conviure en el mateix sintagma.

A la postil·la que tanca el llibre, hi ha una reflexió que ho engloba tot plegat: «Hi he defugit la seriositat perquè neix de la voluntat de fer-ho bé però és obtusa, convençuda del seu camí i de la seva finalitat, mentre que la veritable gravetat fuig d’aquesta perspectiva perquè no hi ha cap afirmació que sigui del tot definitiva, i jo hi volia reversibilitat i ambivalència», diu. I rebla: «La veritable transcendència, de tan digna, és divertida i, de tan profunda, és superficial».

A la postil·la deixa caure alguna cosa més, que després rescatarem, però el llibre ofereix exactament allò que promet, «un passeig pel coneixement poètic». Els passejos, per definició, són pausats, plaents, contemplatius. Permeten parar-se, comprovar com va mutant el paisatge. Pot haver-hi un cert ordre, o no. Un ritme trencadís. Pedrals aprofita materials diferents per al llibre, articles reescrits del «Quadern» d’El País, de Serra d’Or, fragments d’espectacles o conferències, i idees que assegura no sap d’on venen, per a bastir una sèrie de reflexions i petites narracions cosides als arguments que parteixen d’una pregunta sobre l’estranyament poètic: per què hi ha particularitats que fan de la poesia «una lectura anòmala». Un acte de comprensió.

Els Poeticismes del títol tenen una gènesi diversa. D’una banda, la denominació Poetizisme que Novalis dona als seus Fragments, apreciacions des del Romanticisme sobre la poesia entesa des de la confusió i la complexitat. De l’altra, el Poeticisme, un moviment de les segones avantguardes mexicanes que té a veure amb l’aprofitament de la tradició. Pedrals es proposa jugar «a dues bandes» i, com a afegitó festiu, adverteix que jugarà amb el sufix isme, a la manera de les activitats esportives, adaptant-lo a la seua manera de mirar l’ofici, com una «entremaliadura festiva», amb «la insolència de la diversió». Però no us deixeu entabanar: sota la corfa lúdica hi ha tones de rigor i coneixement.

Poètiques del cos, xufles o el rector

Conscient de l’obstacle que l’abstracció poètica genera en alguns lectors, Pedrals analitza amb Poeticismes la matèria poètica, l’apropa, la fa entretinguda. Passa d’un tema a un altre, de les Poètiques del cos a fer aprehensibles recursos com la paronomàsia, el calembour o la paraparèmia, a través de la qual recupera la figura de Carles Hac Mor i ens il·lustra amb creacions producte dels seus tallers com una impagable «sortir del foc per caure a les bragues».

Així mateix, explica formes com el cabdellet, la manera en què hem catalanitzat els haikus fent-los versos correguts, via Maria Josep Escrivà, o emprant-los com a diapositives d’una narració, via Dolors Miquel. També explica com un poeta com l’enyorat Manel Marí fou capaç de fer-li a una volta formal i innovadora a una composició tan magrejada com el sonet inventant el sobrut, una rima ubicada no a finals de vers, sinó en l’accent secundari.

Alhora, aprofita els viatges a l’estranger que li ha proporcionat la seua condició de poeta per desengreixar l’assaig —és un dir, mai està greixós— amb coneixences com la de Zagajewski i per a il·lustrar-nos amb unes altres poètiques. A banda, traça interseccions amb l’art —preciós el relat de «Truca a la glacera» o la filtració de la boira en l’Antiatles— i digressions a tort i dret («Ai, ja m’he tornat a anar per les branques», ironitza en algun moment), com ara en la deliciosa divagació sobre la polisèmia de la xufla, entre molts altres fronts oberts impossibles de sintetitzar ací, posem per cas la divertida elucubració que enllaça la voluntat d’embarbussament poètic, la boca i els òsculs. Per a acabar amb una explicació sobre com captar les reaccions del públic a través de la posició dels morros (sic). Si voleu saber què, aneu al llibre.

Pedrals invoca tradicions i moments històrics diferents, reivindica figures com a Francesc Vicent Garcia, el rector de Vallfogona, el «patró d’una poesia jocosa i fresca, senzilla i coneguda», que el barceloní fa valdre i connecta amb un altre sorneguer, Anselm Turmeda, amb un gènere com la novel·la picaresca i amb el que feren amb les seues respectives llengües el croat Juraj Baraković o l’alemany Martin Opitz. El poeta i animador barceloní, que va ser comissari de l’Any del Rector de Vallfogona, comparteix amb els lectors una mica de l’erudició acumulada en la celebració.

Tot l’anterior sense oblidar el vessant didàctic, l’explicació de l’evolució del jo del romanticisme amb tendències suïcides amb la disgregació del jo poètic de les avantguardes i les derives en el «tu de qualitat salvífiques» de la poesia de Txema Martínez, l’exhibició de la intimitat d’un destinatari que ni tan sols el poeta imagina. Una convenció artística, un tu poètic que Mireia Calafell converteix en  un «vosaltres». Píndoles reflexives, enriquides en diverses ocasions amb composicions poètiques ad hoc, amb les quals Pedrals va mostrant fins a quin punt ha reflexionat sobre la poesia dels altres, sobre la tradició i sobre el que fan els seus coetanis.

I també ha reflexionat sobre la mateixa creació. Precedida d’una esvalotada elucubració etimològica per anar de l’algoritme al ritme, escriu: «Fa temps, per explicar com aquesta regularitat i recurrència de l’efecte rítmic formaven part de la meva manera de dir els poemes en veu alta, de recitar, vaig començar a utilitzar el terme “fisicitat del vers”, o sigui, la corporeïtat de la paraula encarnada en el rapsode. Per mi, parlar és una forma de ballar». I de (re)moure l’espectador, hi afegim.

El passeig acaba amb una composició poètica corol·lari, reveladora i ambigua. I el «xerraire espavilat» que no se sap ben bé de quin peu calça —tornem a la postil·la— confessa haver-nos llançat unes «bajanades provocadores molt ben pensades». Una miscel·lània per fer-nos entendre que llegir poesia «és una de les activitats més plaentment complexes que es poden fer». Perquè «només el plaer dona valor a l’activitat». El mateix llibre, llegidor i divertit, metaforitza aquesta visió. Però sobretot defineix l’autor, la pedraliana manera —llegiu com a sinònim d'única— de fer-nos gaudir mentre alimenta el nostre intel·lecte.