—El País Valencià va registrar en el primer semestre de l’any una taxa d’atur de l’11,8%. Els empresaris, tanmateix, no deixen de queixar-se perquè, diuen, manca mà d’obra. Què explica, per tant, que continuem en taxes d’atur per sobre del 10%?
—En primer lloc, hem de felicitar-nos perquè tenim una de les taxes d’atur més baixes de la nostra història. Ara bé, continua existint un problema d’adequació d’oferta i demanda i ara mateix hi ha determinats àmbits on els empresaris tenen dificultats per ocupar llocs de treball. Per exemple, hi ha moltes dificultats per trobar soldadors. Per això és molt important que també nosaltres fem una tasca d’intermediació i d’adequació per poder respondre a les demandes del mercat laboral.
—En quina mesura la regularització d’immigrants podria pal·liar aquesta situació? Molts empresaris clamen per la necessitat de formar a la nova potencial mà d’obra, però es queixen que el sistema de formació —especialment l’FP— no dona l’abast.
—Tenim dèficits en formació professional que s’han d’esmenar. També en formació ocupacional, és a dir, la formació que es proporciona al llarg de la vida professional. Durant massa temps la formació professional i ocupacional han conviscut de forma separada i això no ha estat positiu. Hem de fer canvis en aquesta matèria.
«La manca d’habitatge assequible dificulta la mobilitat dels treballadors»
També hem d’aconseguir ser més àgils, perquè estem en un moment en què els canvis tecnològics transformen constantment la forma de treballar. Els canvis són a tal velocitat que el nostre sistema de formació professional i ocupacional no és capaç d’adaptar-se a les noves realitats. Si no ho fem, sempre arrossegarem un problema.
En tot cas, voldria afegir una altra qüestió al problema del desajust de l’oferta i la demanda. Ara mateix veiem que la qüestió de l’habitatge també s’ha convertit en un coll d’ampolla. Hi ha llocs de feina que no es poden cobrir perquè els candidats a cobrir-los —que són persones completament capacitades— no poden permetre’s pagar un lloguer o comprar una casa. Són feines on has de pagar tant per viure-hi que no et compensen. Un exemple d’això és Sagunt, on l’arribada de PowerCo està tensionant molt el mercat. L’accés a l’habitatge està dificultant la mobilitat dels treballadors i treballadores.
—De fet, hi ha un problema molt greu amb els salaris, a hores d’ara. Perquè hi ha famílies on, amb un sol salari o fins i tot amb dos, no poden sostenir les despeses mensuals d’una llar. És a dir, a hores d’ara tenim treballadors que, o estan en risc de pobresa o són pobres.
—Tenim un problema greu amb els salaris perquè, en un context d’inflació, no permeten continuar mantenint el poder adquisitiu de treballadors i treballadores. A això se li suma l’increment dels preus de l’habitatge. El resultat, com tu has comentat, és que tenim treballadors en situació de pobresa.
I això ha passat en un context de pujada del salari mínim interprofessional (SMI), una pujada que ha servit per incrementar a l’alça els salaris més baixos dels convenis. Per tant, hem de fer un esforç per millorar els salaris. Perquè, d’altra banda, ara mateix s’està generant molta riquesa, però tenim un problema greu de distribució, tant des del punt de vista dels salaris com des del punt de vista dels serveis públics. En aquesta matèria, hem entrat en una dinàmica de precarització i privatització que és molt perillosa. Hi ha, a més, la qüestió fiscal, que és fonamental en termes de redistribució. Qui més guanye és qui més ha de pagar.
Respecte dels salaris, en el diàleg social, és un tema sobre el qual incidim molt, però, malauradament, la patronal no té gens d'interès a obrir-se a negociar. Això podria comportar que durant l’hivern tinguem tensions en alguns àmbits.
El que no pot és el que passa ara, que predomina la sensació que els rics són més rics i els pobres són cada volta més pobres.
—En els últims deu anys, la població al País Valencià ha passat de 4,9 milions a 5,4 milions de persones. Fa la impressió que els serveis públics no estan dimensionats per a les necessitats d’aquesta nova realitat. Comparteix aquesta impressió?
—Estic d’acord que els serveis públics estan al límit. La principal causa d’això és l’infrafinançament que pateix el País Valencià des de l’any 2009. Aproximadament el 78% del deute que arrosseguem és conseqüència de l’infrafinançament. Fa massa anys que els valencians i les valencianes disposem de menys recursos per invertir en serveis públics, i això és injust.
Crec que cal incidir en el fet que els serveis públics, al País Valencià, no s’han tensionat per l’increment de població. De fet, la població nouvinguda és la que fa un ús menys intensiu dels serveis, especialment en sanitat, ja que són persones en edat activa i, per tant, aporten més que reben. En bona part, per això era important fer aflorar i regular la seua situació. La immigració ha sigut positiva i continuarà sent-ho, perquè a més, cobreix llocs de feina que, altrament, no podríem cobrir.
Aleshores, si a l’infrafinançament li sumes un govern que planteja polítiques de reducció d’impostos a les rendes més alts, el que tenim és que el Govern valencià està perdent l’oportunitat d’ingressar, cada any, entre 300 i 400 milions de persones.
Ens cal un govern que done solució al problema de l’infrafinançament i que, a més crega en uns serveis públics de qualitat.
—A final d’aquest mes hi ha previst que se celebre el Consell de Política Fiscal i Financera on ja es posarà a sobre de la taula el model de finançament autonòmic definitiu. La Generalitat Valenciana rebutja aquest model i argumenta que ha faltat diàleg. Quina és la seua opinió sobre la posició del Govern valencià?
—Crec que és una posició errònia. Crec que el Partit Popular està condicionant la seua postura a allò que li dicta el PP estatal. És a dir, avantposa els interessos del partit als interessos dels valencians i les valencianes.
Jo crec que l’origen de la proposta de model no hauria de ser un problema ni un entrebanc. Quan Aznar va haver de pactar amb CiU, va acordar la cessió del 30% de l’IRPF o va retirar la Guàrdia Civil de Catalunya. I no es va muntar l’escàndol que s’està muntant ara.
«No podem deixar la reivindicació del fons d’anivellament de costat»
Crec que el substancial és analitzar si la proposta és positiva o no per als valencians. I, en termes generals, és positiva perquè permetrà als valencians disposar de 3.669 milions d’euros més cada any.
A partir d’ací, per descomptat que nosaltres pensem que la proposta es pot millorar. I per a això, cal voluntat de diàleg, independentment de si aquest diàleg es dona de forma bilateral o multilateral. No s’ha de perdre de vista que és la primera volta des de 2014 que tenim una proposta damunt la taula. Si no tira endavant, quant de temps haurem de continuar amb un model que s’ha demostrat que és molt perjudicial i que ens obliga a endeutar-nos?
—Han tingut oportunitat de traslladar-li la seua posició a la Conselleria d’Hisenda?
—Si, ho hem fet en les reunions del diàleg social, i també ho hem manifestat públicament. El Govern valencià coneix la nostra posició, que és, sobretot, una proposta a favor dels valencians i de les valencianes.
I igual que li hem dit això a la Generalitat, li hem dit al Govern d’Espanya que no renunciem al fons d’anivellament. No hi podem renunciar mentre no estiga definitivament aprovat el nou model de finançament. És just que se’ns compense pels diners que deixem de rebre.
—Ha faltat sensibilitat del Govern espanyol en relació amb el fons d’anivellament, que el Govern valencià fa mesos que reclama?
—El PSOE sosté la postura que, com que ja hi ha un model a sobre de la taula, ja ho tenim bé. Però la proposta s’ha d’aprovar i fer-se efectiva. Si, per la raó que siga, no hi ha nou model, necessitarem l’anivellament. No podem deixar aquesta reivindicació de costat.
—És acceptable la proposta de condonació del deute que ha posat damunt la taula el Govern espanyol?
—Nosaltres volem que ens ho condonen tot. Òbviament, que aquesta proposta és millor que res, però els valencians i les valencianes no hem de renunciar a la condonació d’un deute que és impropi, és a dir, aquell que no ha estat generat per una mala gestió, sinó per un model que, de forma sistemàtica, ens ha castigat.
—Fa aproximadament un mes la Plataforma per un Finançament Just va convocar una protesta davant les Corts per empentar el Govern valencià a seure a negociar el model de finançament. Va cridar l’atenció, tanmateix, l’absència de l’empresariat. Quin és l’estat de salut de la Plataforma?
—En aquell acte no estava l’empresariat perquè no era un acte de la Plataforma pròpiament, sinó de la xarxa d’entitats que hi donen suport. Mentre la plataforma la conformen els sindicats majoritaris, la patronal i els partits polítics, en la xarxa hi ha entitats com ara Fampa, la federació d’associacions de veïns... L’acte perseguia reforçar el posicionament de la mateixa Plataforma.
El problema de la Plataforma és que els únics que hem mantingut el nostre posicionament i el sentit de les reivindicacions intactes, som els sindicats i la patronal. Hi ha hagut intents d’instrumentalitzar la plataforma, però aquest ha de ser un espai d’acord. No té cap sentit convocar la Plataforma si l’únic per al que serveix és per visibilitzar les discrepàncies.
La Plataforma va nàixer l’any 2017 amb un triple objectiu: en primer lloc, que els valencians prengueren consciència de l’existència d’aquest problema; en segon lloc, que la resta d’Espanya també se n’assabentara i se’ns deixara de mirar com el Levante feliz; i, en tercer lloc, aconseguir un canvi del model. Ara estem ja en aquest escenari i el que voldríem és que les comunitats autònomes segueren a negociar, però no condicionats per les postures que els marquen des de Madrid.
Si, ara, aquesta proposta de model no tira endavant, els agents socials continuarem defensant la nostra postura. Ara bé, crec que hi ha trens que no es poden deixar passar i el del finançament és un d’ells.
—Als partits de matriu espanyola els sobra sucursalisme?
—Crec que no els podem posar tots en el mateix sac. El PSOE, crec, té una visió més federal, però el PP té una visió molt centralista. I això parteix de no reconèixer l’existència d’un estat quasi federal. Crec que al PP li cal assumir aquesta realitat diversa de l’Estat. No fer-ho és mantenir una visió molt antiquada. No em sembla raonable que els partits des de Madrid marquen les postures de les comunitats autònomes.
—Quin és l’estat de salut del diàleg social al País Valencià?
—Si fora una persona, diríem que està viu però amb salut precària.
—Per què?
«El Govern valencià té un suspens sense pal·liatius. La gestió de la dana no permet cap altra qualificació»
—Perquè estem davant un govern que no ha tingut l’habilitat d’impulsar el diàleg social i donar-li totes les capacitats que té. El diàleg social no és només un espai, sinó també el reflex d’un compromís polític a l’hora d’establir polítiques socials, econòmiques i laborals. Fa la impressió que en l’àmbit del País Valencià tenim un diàleg social més de caràcter formal que de contingut. Amb tot, hem arribat a acords, però sempre amb la impressió que s’hi han vist arrossegats, més que no com a iniciativa pròpia.
En aquest projecte de pressupostos, per exemple, no ens han preguntat res de res. I, si bé és cert que no tenen cap obligació de fer-ho, podrien haver-nos convocat per preguntar-nos si volíem fer aportacions o propostes. Això és un error perquè el diàleg social és una manera de reforçar el model de participació.
—Vox vol retallar-los les ajudes un 20% en els pressupostos de la Generalitat. Senten que el Govern valencià els està donant suport?
—Quan acabe la tramitació dels pressupostos, vorem. En les declaracions fa la impressió que el Govern valencià no està per la via de retallar la via del diàleg social. Al capdavall, aquesta partida és una compensació que rebem per la feina que fem en termes de diàleg social. No s’ha de passar per alt que la Constitució, en l’article 7, ens reconeix a nosaltres i als empresaris com a agents socials. Però ara resulta que Vox vol retallar la nostra veu. És curiós que no proposen retallar les partides als partits polítics. Esperem que el Govern valencià acabe defensant el marc constitucional.
—La part final del curs polític ha estat marcat per la vaga dels i les docents. Finalment, dels sis possibles acords que es van posar a sobre de la taula, només en un punt els sindicats majoritaris van estar disposats a signar. Al setembre possiblement hi haurà noves mobilitzacions. Quin balanç fan de les protestes?
—Crec que cal valorar positivament la resposta de la comunitat educativa, tant dels docents com de la comunitat educativa en conjunt, és a dir, tant famílies com el conjunt de la ciutadania. Eren reivindicacions laborals que anaven molt més enllà i parlaven de reforçar el nostre sistema educatiu. Eren, per tant, reivindicacions cardinals de l’estat del benestar.
Crec que el Govern valencià va cometre un error de càlcul i va demostrar molt poca voluntat d’arribar a acords durant el procés negociador. Després va haver de recular, perquè la protesta va prendre una dimensió que no preveia.
Dit això, el sistema educatiu té greus mancances que no requereixen pegats, sinó mesures estructurals. Ara, la negociació continua i la pilota està a la teulada del Govern valencià. Esperem propostes de millora reals i concretes.
—Ja que parlem d’educació, quina nota al Govern valencià?
—Si hem de parlar des del primer dia de la legislatura, tenen un suspès sense pal·liatius. La gestió de la dana no permet cap altra qualificació.