Gaudí és sinònim de Catalunya. No sols per tractar-se dʼun dels principals genis que hi han nascut, sinó perquè la pràctica totalitat de les seves creacions es troben a Catalunya. Ara bé, ni que siguin lʼexcepcions a la regla, lʼarquitecte va completar-ne tres a fora, i totes tres són mereixedores —igualment— dʼuna visita.
En un altre capítol ja hem parlat de la intervenció —inacabada— que Antoni Gaudí va dur a terme a la catedral de Palma. Per tant, ens centrarem ara en les tres grans construccions que va efectuar en tres poblacions llunyanes però que han quedat, per sempre nmés, lligades al seu nom: Comillas, Astorga i Lleó. Anem a pams, doncs.
Un caprici elitista
A la vora de la mar Cantàbrica, el petit municipi de Comillas atresora diverses joies. La de fama internacional, però, és Villa Quijano, popularment coneguda com El Capricho de Gaudí. Máximo Díaz de Quijano, un indià, un advocat carlista nat a Comillas que havia guanyat molts diners a Cuba, fou qui va encarregar lʼobra. Era concunyat dʼun altre indià, Antonio López y López, marquès de Comillas alhora que sogre dʼEusebi Güell. Heus aquí la connexió que va permetre lʼaterratge de Gaudí a la població càntabra. De fet, Gaudí havia col·laborat amb un altre arquitecte català, Joan Martorell i Montells, en el procés dʼexecució de lʼimponent Palau de Sobrellano, que presideix la vila des dʼun turó.
Però centrem-nos en El Capricho. Enclavat en un entorn idíl·lic, amb jardins evocadors, tota la casa està inspirada en la natura. La ceràmica, per exemple, remet a les fulles i les flors. Tot plegat en una distribució totalment diferent en cada planta, i no perquè el cos es faci cada cop més petit, com ja hem vist en unes altres obres seves. En aquest cas, la planta baixa fa la forma de lletra u, i la segona, té forma de cercle i compta amb una torre amb accés propi. És aquest un dels elements més diferenciadors del magnífic bungalou. Un caprici modernista... I elitista.
Gaudí no sols va dissenyar cada detall de Villa Quijano, sinó que també va participar activament en la decoració. Les portes, els mobles i el sostres porten la seva signatura. La sala dedicada a la música i el ball, a més, gaudeix dʼuna acústica excepcional. Aquesta era una altra de les seves grans especialitats: aconseguir que el so circulara per la sala —o per la zona exterior— amb una harmonia i una fluidesa inusuals.
La petjada orientalista dʼEl Capricho, edificat entre els anys 1883 i 1885, resulta ben evident. El minaret que hi ha a la part de ponent i que sobresurt des de qulasevol perspectiva potser sigui lʼelement més característic. Orientada cap al nord i en pendent, lʼobra incorpora lʼhivernacle preexistent. Els jardins, de 2.500 metres quadrats, també van ser dissenyats per Gaudí.
Com al Garraf, on ja vam veure una casa de Gaudí reconvertida en restaurant, durant alguns anys aquesta va ser la destinació dʼEl Capricho. Sʼhi feien bodes i actes dʼempresa amb una capacitat de fins a 300 persones. A començaments dels 90 fou adquirit pel grup japonès Mido Development a canvi dʼuns 800 milions de pessetes, és a dir, uns cinc milions dʼeuros. Des de 2009, però, és una casa visitable.
Un palau inaudit
En 1886, lʼany següent de la finalització dʼEl Capricho, el reusenc Joan Baptista Grau Vallespinós és designat nou bisbe dʼAstorga, i pocs mesos després, la vespra de Nadal, un devastasdor incendi assola el palau episcopal. Per fer-ne el nou, proposa el nom dʼaquell arquitecte tan trencador amb qui compartia lloc de neixement. El març de 1887 rep el vist-i-plau perquè seʼn faci càrrec.
Gaudí va efectuar onze plànols, però el Ministeri de Gràcia i Justícia, que en supervisava la llicència d'obra, va considerar-los inapropiats per raons tècniques: un excés de columnes, sortida de fums poc clara i una escala poc estètica són alguns dels arguments que van posar damunt la taula. En desembre de 1888, lʼarquitecte va visitar el solar on havia dʼaixecar-se el palau dʼestil neogòtic per esmenar-ne alguns detalls. Com a conseqüència dʼaquest desplaçament, de fet, redacta un nou projecte que sí que serà acceptat per les més altes institucions de lʼEstat.
Durant la realització de les obres, Gaudí rebé fotografies cada quinze dies. Iniciades en 1889, van allargar-se molt més del previst. La mort sobtada del bisbe, en 1893, va aturar-les sine die. Vora una dècada més tard, en 1905, lʼarquebisbe Julián de Diego y Alcolea, prova de convèncer-lo perquè reprengui les obres, però Gaudí sʼhi nega. Qui finalment conclou lʼactuació és Ricardo García Guereta, arquitecte municipal de San Lorenzo de lʼEscorial, a Madrid. Tot i que segueix els dictats que Gaudí havia plasmat als seus plànols, no hi falten retrets dels estudiosos de lʼobra gaudiniana. Tant les peculiarietats de lʼedifici —massa poc operatiu, tot i la seva bellesa— com els esdeveniments històrics —la Guerra Civil li afecta especialment— obligarà a reconstruir-lo en part. Lʼany 1956, un altre bisbe dʼAstorga originari de Catalunya, lʼigualadí Josep Castelltort, entoma el procés de reparació. Però una altra mort sobtada —la seva, mentre visitava les obres, en 1960— deixarà el procés en lʼaire. El seu successor, Marcelo González Martín, decideix allotjar-se al seminari local i destinar el palau arquebisbal a Museu dels Camins. Un canvi dʼús que va requerir de reformes interiors.
Lʼedifici està elaborat amb pedra de granit de la comarca lleonesa dʼEl Bierzo, veïna dʼAstorga, disposa dʼun fossar i està presidit per quatre torres que li aporten un caràcter senyorial. A lʼinterior, seʼn destaca lʼescala de cargol. El sòtan, dʼunes dimensions enormes, està unit al fossar a través de cinc portes, una manera de connectar-lo a la terra i dʼaportar-li llum natural. La dependència més espectacular potser sigui el saló de banquets, també denominat menjador de gala, amb vidreres coloristes decorats amb fruites, un altre element —estretament lligat a la natura— molt habitual en Gaudí.
Una casa única
En paral·lel al palau episcopal i a pocs quilòmetres, a la ciutat de Lleó, Gaudí va executar la tercera de les grans obres de fora de Catalunya: Casa Botines. Li deu el nom a Joan Homs i Botines, un comerciant del tèxtil nascut a Cardona que havia treballat a Valladolid i més tard, en 1839, va instal·lar-se a la capital lleonesa. Fruit del seu treball, coneixia molt bé el nord-oest de la península Ibèrica i va decidir adquirir dues cases en un lloc privilegiat de la ciutat: a la plaça Mayor. La finalitat era doble: habilitar el baix i lʼentresol com a zona comercial i les plantes superiors per a la seva residència privada. Amb una orientació extraordinària, sense edificis que taparen el sol, en aquestes dues vivendes van viure lʼempresari, la seva neboda, Catalina Riu, el sey cunyat, Simón Fernández, i un tercer soci, Mariano Andrés. Després de la mort dʼHoms Botines, els dos últims van rebatejar el negoci amb els seus cognoms, Fernández y Andrés, i van apostar per aixecar un edifici molt més voluminós, amb espai suficient per a la botiga i per a diverses vivendes de lloguer. La cosa rutllava.
Lʼobra, li fou encarregada a Gaudí. En 1892 va començar a idear un edifici de set altures que va servir com a experiència prèvia del que després serien la Casa Batlló o la Casa Milà. Al capdavall, ni la societat ni lʼarquitectura lleoneses no eren les de Barcelona.
Quan Gaudí va concloure la Casa Botines encara no havia complert 40 anys. A més de la funcionalitat pròpia dʼun espai comercial amb una gran afluència de persones i pel qual circulaven productes de gran tamany, lʼarquitecte va idear unes plantes superiors innovadores que no deixaven indiferent ningú. Cada detall estava molt pensat, cada dependència de cada vivenda tenia la seva raó de ser.
En 1929, lʼedifici va passar a mans de la Caixa dʼEstalvis de Lleó, que hi tenia les seves oficines centrals. Recentment, en 2017, Casa Botines va reconvertir-se com a espai museístic adscrit a la Fundació Obra Social de Castella i Lleó (Fundos). Sʼhi poden veure obres de Sorolla, Benedito, Meifrén o Mir, entre dʼaltres. També hi ha estampes de Dalí i Goya.