Disputes postconvergents

«Se m’escapa quin és el valor afegit que aporta la Crida a la política catalana»

Després de 23 anys com a diputat al Congrés espanyol per Convergència-PDeCAT, aquest 28 d’abril Carles Campuzano no serà a les llistes. La seva absència està marcada per la pugna entre el sector més pragmàtic del partit, que ell encarna, i la línia que marca Carles Puigdemont des de l’exili. Un final sobrevingut per a una de les veus catalanes a Madrid dels darrers anys.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Es retirarà de la política Carles Campuzano després de no ser escollit per les llistes al Congrés dels Diputats?
—És un punt i a part. És una trajectòria molt llarga de servei públic, començant a l’Ajuntament de la meva ciutat, Vilanova i la Geltrú (Garraf) i que acaba en aquest moment. Però quan algú està en política per vocació… M’agrada explicar que als 13 anys vaig anar a dos mítings del Pacte Democràtic per Catalunya a les primeres eleccions després de la dictadura. Era el partit que presentava en Jordi Pujol amb el Ramon Trias Fargas i el Josep Pallach. Em vaig afiliar als 17 anys a les Joventuts Nacionalistes. Per tant, la política forma part de les meves passions. El que faré és no continuar fent de diputat i m’hauré de buscar la vida de manera diferent, però el compromís polític continua intacte.

—La intenció és continuar militant al PDeCAT?
—No veig cap raó per no seguir associat al Partit Demòcrata. En vaig ser fundador i el PDeCAT aspirava a recollir la millor tradició de Convergència. Espero que en el futur continuï essent aquesta força política.

—Ara que s’allunya de la primera línia, podríem dir que ha estat un polític professional?
—Efectivament.

—No està molt ben vist això ara…
—La política, com a professió, té els seus riscos. Però crec que té més riscos l’amateurisme en política. Com qualsevol activitat seriosa, la política demana ser tractada de manera professional. L’experiència tendeix a fer millors les persones. És més un valor que no pas un passiu. Quan un mira polítics que tenen trajectòries llargues, s’adona que aquestes permeten decisions encertades. És bona la renovació? Imprescindible. L’experiència? És necessària. Jo avui em sento més madur i amb més coneixement que quan vaig començar.

—Li sap greu haver de plegar ara?
—En el terreny personal, després d’una trajectòria llarga, no em pot saber greu. Al contrari, només puc estar agraït per tota la gent que, durant tants anys, m’ha donat confiança. No em puc sentir dolgut. Una altra cosa és que estigui preocupat pel que es pugui esdevenir els propers temps al país i per la capacitat que tingui el sobiranisme de ser una força política útil i constructiva en la solució del conflicte polític amb l’Estat.

//ARIADNA NALDA

—Amb què es queda de tots aquests anys en política?
—He tingut un immens goig d’estar aquest temps en política. La política institucional és el millor lloc que tenim les societats per transformar la vida de la gent. Haver pogut participar de manera directa a primera línia ha estat un veritable luxe. Només puc tenir paraules d’agraïment i satisfacció. D’haver estat, modestament, útil i amb la sensació que podria haver-ho estat més. Aquests dies tens molt retorn de la gent que et mostra reconeixement i estima. És un moment vital molt bonic.

—Es penedeix de res?
—Sempre, sempre. Sempre que has de prendre decisions comets errors. Els errors, els veus. Hi ha votacions que et penedeixes de no haver estat més combatiu i haver fet que la teva força política votés en un altre sentit.

—Estem parlant de la votació de Pressupostos?
—És evident que en la votació de Pressupostos l’estratègia del Govern de la Generalitat no és la mateixa que jo hauria defensat. Hauria defensat una estratègia que hagués donat temps perquè el diàleg entre el Govern d’Espanya i la Generalitat pogués continuar. No hauria precipitat aquestes eleccions que són un risc per al sobiranisme. Aquest tenia una força decisiva al Congrés dels Diputats i amb aquesta decisió es posa en risc això. Aquesta és una mostra. L’altra, podria ser la votació del Pla Hidrològic Nacional a principis dels anys 2000.

—Per què creu que ha quedat fora de les llistes de Junts per Catalunya a les properes eleccions al Congrés?
—No sóc jo qui ha de respondre, sinó els dirigents del partit. Sí que constato un fet objectiu: les persones que en el Partit Demòcrata més hem insistit en la idea que el conflicte només es pot resoldre a través del diàleg i que entenem que el sobiranisme no es pot inhibir dels problemes catalans que depenen avui de la resposta de l’Estat, en aquests moments, no som a les llistes.

—Això ho ha decidit el PDeCAT com a partit…
—Formalment, va ser el consell nacional del PDeCAT a una proposta de la direcció executiva nacional.

//ARIADNA NALDA

—A vostè, però, el van proposar per anar a les llistes des de la seva comarca…
—El Garraf va traslladar una proposta al partit que, en la mesura que aquesta vegada el partit no havia fet primàries per escollir el candidat —que és el que haurien d’haver fet—, em proposaven encapçalar la llista per Barcelona sense menysteniment que la pogués encapçalar un pres. La direcció no ho va tenir en compte.

—Això de qui és responsabilitat?
—Prefereixo no atribuir responsabilitats. Constato un fet, constato que la comarca em va donar suport, constato que la direcció nacional no va recollir aquesta proposta i que el consell nacional va avalar la proposta de direcció amb una majoria molt àmplia. És evident que amb el president Carles Puigdemont els darrers temps hem vist les coses de manera diferent. Sóc dels que no vaig compartir la decisió de fer la declaració d’independència el 27 d’octubre, no vaig compartir la decisió d’apartar la Marta Pascal de la direcció del partit, i tampoc altres propostes.

—Vostè deu treure una conclusió de tot plegat?
—És el públic qui ha de treure conclusions. Jo prefereixo constatar.

—Creu que el PDeCAT s’està equivocant?
—El PDeCAT té avui un repte imminent que és fer front al cicle electoral. Ajudaré tant com pugui en aquestes eleccions. I, a partir del 26 de maig, el PDeCAT haurà de decidir coses. També constato que hi ha una demanda social d’un sobiranisme que mantingui totes les seves aspiracions però que sigui útil, serè, tranquil. Això existeix. Si el PDeCAT no és capaç de donar resposta a aquesta demanda, algú altre l’acabarà donant.

//ARIADNA NALDA

—Què pensa de la incorporació del PDeCAT a Junts per Catalunya?
—Junts per Catalunya va ser una proposta d’èxit electoral. Crec que la idea que els partits ens hem d’obrir a la societat és bona. Sempre l’hem practicat. Com a mínim, des dels temps de Convergència, aquesta obertura a la societat a través d’independents s’ha produït. La discussió no està tant a obrir-nos a la societat com en què pretenem fer aquests propers quatre anys a la política espanyola: buscar una solució al conflicte o bloquejar?

—La gent que pensa com vostè té marge per presentar batalla dins el partit?
—En democràcia, el marge sempre existeix. Serà necessari obrir aquesta discussió. Aquestes ganes de defensar un sobiranisme que no renunciï a res però que ho faci de manera serena, constato que la tenen companys associats del Partit Demòcrata.

—És una opció majoritària?
—Hi ha d’haver unes eleccions i, aleshores, constatarem si, efectivament, el que alguns diem té el suport dels associats. Ara mateix, no t’ho puc dir.

—Creu que el PDeCAT necessita obrir un procés de replantejament intern?
—Crec que en general el sobiranisme català, des de l’octubre del 2017, necessita reimaginar el procés cap a la independència. De l’1 d’octubre del 2017 fins ara, és evident que està pendent. Això interpel·la el PDeCAt, però també el conjunt del moviment.

—Vostè és a la Crida Nacional?
—No.

—Per què?
—Em va semblar que la Crida aspirava a aglutinar totes les forces sobiranistes en unes mateixes sigles. Em va semblar una idea que tenia poc recorregut perquè un dels partits, Esquerra Republicana, va dir des del primer moment que no hi seria. Per tant, era evident que la Crida ja no jugava aquell paper. Jo ja estava associat a un partit i no entenia per què m’havia d’afiliar a un altre. I, si la Crida era un moviment social, jo sóc soci d’Òmnium Cultural des de fa uns 30 anys. Per tant, la funció de la Crida no he acabat d’entendre exactament quina és. Respecto molt els amics que l’encapçalen. Però se m’escapa quin és el valor afegit que aporta la Crida a la política catalana. De partits, ja en tenim, i de moviments socials també.

—Si el PDeCAT acaba optant per bascular del tot cap a la Crida, vostè s’hi sentirà còmode?
—Dependrà del que decideixi el PDeCAT. Crec, però, que l’important no és tant l’instrument com repensar el procés cap a la independència. En funció d’aquest debat, potser arribarem a la conclusió de quins són els instruments necessaris. S’han comès errors i necessitem repensar el plantejament. D’aquest procés, se’n poden derivar conseqüències.

//ARIADNA NALDA

—En aquest repensar, hi ha molts actors que es mouen i canvien de partit. Hi ha un moment de molta porositat. Vostè s’ha arribat a plantejar l’opció de sortir del PDeCAT o de crear un nou partit?
—No, no. Avui com avui aquesta és una reflexió que no m’he plantejat. Entre més coses, perquè a CiU i al PDeCAT els dec haver estat diputat un període tan llarg de temps. La mínima lleialtat imprescindible fa que com a mínim fins al 26 de maig jo hagi d’ajudar altres companys, especialment en les eleccions municipals.

—Remarca les municipals. Per què?
—Hi tinc molts amics i companys. Hi ha molta gent magnífica. Bona part de la nostra força política està arrelada a la societat a partir dels alcaldes i regidors. Bona part d’aquests alcaldes i regidors comparteixen aquest sobiranisme útil i eficaç. Hi ha molts alcaldes que governen i reflecteixen molt bé la composició del país, en què el sentiment nacional està compartit entre aquells que se senten només catalans i els que se senten catalans i espanyols. Em sento molt identificat amb bona part dels nostres candidats.

—Més identificat que no pas amb el projecte nacional, estatal o europeu?
—En el projecte estatal comparteixo algunes de les coses que el Jordi Sànchez ha dit. S’assemblen bastant a les que jo dic. Caldrà veure a les eleccions quines propostes acaba fent Junts per Catalunya. El que sí que constato, pels nostres candidats a l’alcaldia, és que els seus plantejaments els comparteixo al 100%.

—L’altre dia, en una entrevista al diari Ara, deia que “la pulcritud democràtica en el procediment és imprescindible”. L’independentisme no ha estat prou pulcre democràticament?
—Crec que no. La pulcritud democràtica ens fa demanar que no podem guanyar les majories de manera ajustada. No podem guanyar per un vot més. El projecte de la sobirania nacional demana majories molt més àmplies i poderoses. Hem de respectar les normes i institucions que regeixen a Catalunya. La democràcia demana respectar les regles. Respectar el Consell de Garanties Estatutàries demana respectar l’opinió dels lletrats del Parlament. No podem apel·lar a uns valors per construir el nou país sense acceptar que les normes i les institucions són les que garanteixen els drets dels ciutadans. És fonamental la pulcritud democràtica. És més, en un projecte nacional que no té un Estat i que la bandera de la seva causa és la democràtica, ha de ser absolutament pulcre. Ningú no ens ha de poder fer cap retret.

—Creu que durant els plens del 6 i 7 de setembre de 2017 no s’haurien d’haver aprovat les lleis de desconnexió?
—No van ser les sessions més exemplars de la nostra història.

—Per tant, no s’hauria d’haver anat endavant amb el referèndum de l’1 d’octubre tal com es va fer?
—Bé, el referèndum de l’1-O va tenir, d’entrada, un problema: la sindicatura electoral que havia de garantir aquestes lleis va ser dissolta pel mateix Govern. No obstant això, a l’1-O, els més de dos milions de ciutadans que van anar a votar i les càrregues de policia, li donen una legitimitat enorme i formarà part de la història de Catalunya. tota una altra cosa és que aquelles sessions parlamentàries no seran el moment més gloriós de la història del Parlament de Catalunya.

//ARIADNA NALDA

—Què cal fer, doncs?
—Com ho fem? Buscant majories molt àmplies i molt sòlides. Sabent que amb el 47 o 48% dels vots tenim molta força per defensar el nostre programa, però no podem fer la independència. El repte és el d’aspirar a majories molt més àmplies. Cal entendre que no tot el país és com Girona i que val tant Girona com Cornellà. El país és Vic, però també el Camp de Tarragona. Cal ser capaços de recuperar alguns consensos que ens han fet molt poderosos. La unitat més poderosa és la que parteix de la idea que els catalans som una nació i que ens sentim nació i aspirem al màxim autogovern. Un consens molt ampli és el que diu que som els catalans els que hem de decidir el nostre futur de manera col·lectiva. No hi ha dreceres. No hi ha una vareta màgica. No hi haurà un momentum en què l’Estat s’enfonsarà a Catalunya i emergirà la República catalana.

—El que vostè planteja, però, implica que el PSOE s’avingui a un referèndum. No sembla pas possible, per ara…
—Fins i tot en el Brexit no acordat el Regne d’Espanya s’ha de posar d’acord amb el Regne Unit per determinar les condicions legals dels residents britànics a l’Estat espanyol i dels espanyols al Regne Unit. No hi ha alternativa al no acord. No existeix. La política sempre passa per la recerca de l’acord. A Escòcia van tardar. A Catalunya hem plantejat el procés cap a la independència en els darrers cinc o sis anys. A Escòcia van tardar un temps més. Alex Salmond ens ho va recordar. El “tenim pressa” ha estat un dels errors més fonamentals de la lògica del procés. El “tenim pressa” serveix per fer política a Twitter, però no per canalitzar polítiques en societats complexes. La independència demana intel·ligència i paciència.

—Per tant, demana que cal assumir un temps més d’etapa autonòmica?
—Constato que estem instal·lats en una etapa autonòmica. Des que vam anar a les eleccions del 21 de desembre, l’altre fet objectiu és aquest. L’altra cosa és que durant l’etapa autonòmica és quan hem construït les millors estructures d’Estat que té aquest país. Quan hi ha hagut ambició, idees, talent i complicitat hem construït estructures d’Estat que, avui, són les més poderoses que tenim.

—Creu que l’executiu de Quim Torra ho està entenent bé això?
—Crec que necessitem un Govern que tingui molta ambició. Que es cregui el poder que té la Generalitat, coneixent tots els límits que té. Però, escolti, la gent d’Enric Prat de la Riba, sense tant de poder, va ser capaç de construir un imaginari molt poderós i algunes de les institucions del país que més de cent anys després perduren. Cal que hi hagi molta ambició nacional.

—Li torno a preguntar: creu que el Govern Torra ho està entenent així?
—Jo li dic que crec que al país li convé un Govern amb més ganes de construir país. Un Govern amb més ambició per aprofitar tot el poder que té al seu abast. Ho constato i també m’arriba de la gent del carrer i del teixit econòmic i social del país.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.