Trepitjats. Passen cinc minuts de la una del migdia i David Bonvehí compareix com a president del partit a la seu del PDeCat al barri barceloní de Sarrià després de la reunió de la Direcció Executiva Nacional. A la mateixa hora, a l’altra punta de la capital catalana, la vicepresidenta del mateix partit, Míriam Nogueras compareix conjuntament amb el diputat Francesc de Dalmases a la sala de premsa del Parlament. No és el primer cop que JxCat o la Crida i PDeCAT atenen els mitjans a la mateixa hora i per separat.
Ell és en teoria la persona de consens que el darrer Congrés Nacional va ubicar al capdavant del partit per acontentar els crítics amb Carles Puigdemont, que exerceix de factòtum de l’espai postconvergent des de l’exili belga. Ella, la persona de confiança a l’executiva del PDeCAT del president a l’exili. Dues ànimes que fa temps que viuen una guerra fratricida que cada cop sembla més segellada en favor dels puigdemontistes. Si tot va com preveuen, en les futures eleccions haurien de guanyaran encara més posicions.
La conformació de les llistes ha comportat un enrenou majúscul que —després d’una treva electoral per conveniència mútua— podria acabar d’explotar. De moment, ja hi ha veus que demanen el cap del president del PDeCAT, David Bonvehí, en favor del conseller d’Interior Miquel Buch, alineat amb Brussel·les des d’on, si tot segueix igual, es dirimirà el rumb futur del partit.
Gènesi
Mentre les coses funcionen, tot se sosté i tant se val si cal empassar-se algun gripau. Ara bé, quan les coses es compliquen... I per a l’espai postconvergent les coses es van complicar després que l’Estat espanyol activés la repressió —155, empresonaments i exili— com a resposta a la declaració d’independència del 27 d’octubre del 2017 i Mariano Rajoy forcés una convocatòria electoral pel 21 de desembre. Bé, potser tot ja s’havia començat a torçar quan la CUP va decidir —previ memorable empat a 1.515— enviar Artur Mas a “la paperera de la història”.
En tot cas, l’embat repressiu sumat als desastrosos resultats que la demoscòpia pronosticava per un PDeCAT —que als compassos abans de la DUI se l’havia percebut vacil·lant— van forçar el partit a fiar-ho tot a la carta de Brussel·les i al retorn del president legítim. En una habitació d’hotel de la capital belga, Puigdemont, Elsa Artadi —que serà número 2 per Barcelona a les municipals— i Jaume Clotet —fins ara assessor d’Artadi a Presidència— despenjaven el telèfon per tal de confeccionar una llista legitimista farcida d’independents que fossin vistos com a compromesos amb el projecte republicà. Naixia Junts per Catalunya.
L’estratègia va funcionar. A Calàbria —quarter general d’ERC—, que ja es veien com a primera força independentista, encara s’estiren els cabells. Però no és or tot allò que llueix. La victòria de Puigdemont i els seus comportaria, de retruc, l’emprenyament dels tradicionals quadres dirigents del PDeCAT, que havien vist com els independents els relegaven a les llistes allunyant-los de les possibilitats de seure a l’escó del Parlament. El cas més destacat, potser, era el de Marta Pascal, que dirigia el partit i s’hauria d’acabar conformant amb un dels llocs de designació autonòmica al Senat.
Un cop arrencada la legislatura —a empentes i rodolons, com de tots és sabut— les desavinences entre ambdós sectors s’accentuarien encara més. Els quadres més tradicionals i amb el tarannà pragmàtic característic del gen convergent, es veurien enfrontats en el dia a dia de la vida parlamentària amb el legitimisme dels nouvinguts i els seus companys de partit més alineats amb Puigdemont com Albert Batet o els consellers Miquel Buch i Damià Calvet.
Les tensions es van fer visibles també al si de la formació el juliol de 2018, en el primer Congrés Nacional de la formació. Crítics amb el tàndem Pascal-Bonvehí, alguns partidaris de Puigdemont van fer bullir l’olla amb una possible candidatura alternativa liderada per Joan Ramon Casals —alcalde de Molins de Rei (Baix Llobregat) i, des de fa unes setmanes, cap de gabinet de Torra. La Crida Nacional ja s’havia començat a gestar i els puigdemontistes del PDeCAT creien que el partit s’hi havia d’abocar amb força, en contra dels oficialistes liderats per Pascal i entre els qui se sumen la presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa, l’alcaldessa de Calella (Maresme) i exdiputada Montserrat Candini i bona part dels qui eren diputats al Congrés.
Finalment, una conversa telefònica entre Bonvehí i Puigdemont va evitar que la sang arribés al riu. Es confeccionaria una llista de consens amb Bonvehí com a màxim dirigent i encarregat de fer de frontissa entre els dos sectors i Míriam Nogueras com a número dos. L’equilibri intern, més o menys, quedava 60-40 a favor dels oficialistes, però Puigdemont aconseguia fer fora a Pascal de la direcció i, amb ella, la veu que més contrapès li havia fet al si del partit els darrers mesos. A la vegada, donava un pes considerable als presos polítics en la negociació de les relacions amb la Crida.
La batalla grossa, però, es viuria a Madrid, on el sector pragmàtic conservava més pes, amb diputats com ara Carles Campuzano, Jordi Xuclà, Ferran Bel o el fins fa poc cap de la Joventut Nacionalista de Catalunya, Sergi Miquel. Primer pel suport a la moció de censura a Mariano Rajoy, després per l’aprovació dels Pressupostos de Pedro Sánchez, que els puigdemontistes acabarien avortant amb un cop de puny sobre la taula.
Dominis
Amb l’arribada d’un nou cicle electoral, Puigdemont ha deixat clar que no vol ni es pot permetre més disputes internes si vol culminar amb èxit la seva renovació de l’espai postconvergent. Una reforma que ara passa per la Crida Nacional sota el leitmotiv de la transversalitat i la unitat independentista. Per arribar aquí, l’envellit PDeCAT —de cop i quan tot just naixia— fa nosa. Retirar-lo de l’equació, però, comporta controlar-lo del tot abans.
Reservant la Crida en un segon pla, per no tacar-la de sang, la pugna es lliura a Junts per Catalunya. El primer pas era l’anunci que el PDeCAT s’integraria de forma estable a l’estructura de Junts per Catalunya, que tindria entitat pròpia més enllà del grup parlamentari i es presentaria a les eleccions. La direcció, a falta de concretar, la compartirien David Bonvehí i Jordi Sànchez des de la presó amb dret de veto mutu. A més, el segon seria escollit cap de llista pel Congrés acompanyat per tres persones de confiança de Puigdemont: Laura Borràs —que deixarà el Departament de Cultura—, Míriam Nogueras i Ramon Tremosa. Lleida tindria Jordi Turull de primer, Tarragona Josep Rull i Girona l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas. Els oficialistes conserven a Ferran Bel de dos per Tarragona i Sergi Miquel de segon a Girona.
A més, a Barcelona, a Quim Forn, candidat a l’alcaldia, l’acompanyarien Elsa Artadi de número dos i Ferran Mascarell de quatre —ambdós afins al president a l’exili. El número tres seria per a Neus Munté, guanyadora de les primàries del PDeCAT i relegada del primer lloc de sortida.
Tot plegat es referendaria en dos consells nacionals extraordinaris del PDeCAT convocats d’urgència, i molt seguits, a petició expressa de Puigdemont i el seu equip. El primer va ser convocat dimecres i celebrat dijous dia 8 de març quan encara no hi havia res concretat. El segon, convocat de dissabte per diumenge dia 10 del mateix mes, on es van aprovar els llocs esmentats de les llistes. Per poc, però, no se celebra per manca de quòrum. Fins i tot els associats afins a Puigdemont remugarien per la manera com s’havia gestionat.
Els no afins, al seu torn, criticaven que s’hagués escollit persones que no havien passat per les primàries territorials i que es deixés fora dels llocs de sortida diputats amb experiència com ara Campuzano o Xuclà. Les crítiques a Bonvehí, per haver cedit en tot davant Puigdemont, no es farien esperar. Segons El Confidencial, 200 persones haurien deixat el partit després d'aquesta decisió. Des del partit, però, es rebaixa la xifra a 20 associats.
No és balder esmentar que la via marcada per Puigdemont al partit ha suposat que el Partit Nacionalista Basc —allunyats des de fa anys de la via Ibarretxe— trenquessin amb 15 anys d’aliances electorals per les europees amb l’espai postconvergent. Un pacte que el PDeCAT ja havia segellat per aquest 2019 i que quedarà reduït a un acord de col·laboració postelectoral.
A banda d’això, l’estocada proferida per Puigdemont podria ser gairebé definitiva, malgrat que el passat dimecres, en un nou consell nacional extraordinari, els oficialistes s’endurien una petita victòria, com un gol de consolació, ubicant Genís Boadella, membre de la direcció, de número cinc per Barcelona al Congrés a desgrat del sector que lidera Míriam Nogueras. Aquest cop, Bonvehí havia de veure com era criticat per l’altre costat i com els mitjans feien moure el nom del conseller Buch com a substitut després d’una eventual decapitació de l’actual líder del partit.
Només remor, tenint en compte que la proximitat electoral prima tancar files en pro d’uns bons resultats. Ara bé, un cop passats els darrers comicis, Bonvehí podria tenir els dies comptats.
Tot dependrà d’uns resultats electorals. Les enquestes preveuen que seran dolents i una derrota donaria ales a Pascal i els seus. No obstant això, des de Junts per Catalunya, un cop resolt el conflicte intern, confien en el precedent del 21D.