Unió i Convergència

"Volia substituir Pujol en el lideratge de l’espai polític de CiU"

‘El risc de la veritat’ (Proa, 2019) és el títol que Josep Antoni Duran i Lleida
ha escollit per les seves memòries. Mig miler de pàgines durant les quals desglossa, sense compassió amb ningú, la seva dilatada trajectòria política.
El que fou dirigent de l’extinta Unió Democràtica ha decidit deixar-ho tot al descobert empès, segons ell, per la necessitat i la gravetat del moment. Conversa amb EL TEMPS al rebedor de l’Hotel Hilton de Barcelona.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No té pèls a la llengua...
—Crec que és important dir les coses en aquests moments. No són moments en els quals s’exigeixi tebiesa i ocultar. Són moments molt transcendents. Han passat coses i greus en aquest país. Des del meu punt de vista. És la meva veritat.

—No ser a primera fila el deslliga també...
—Evidentment, clar. Jo sóc militant de base, base, base d’Units per Avançar. Això em permet tenir tota la llibertat haguda i per haver. A més he acabat la meva vida a la política i estic apartat del focus polític —aquests dies no—.

—Llegint el llibre, queda la sensació que vostè en surt ressentit de la política...
—Per què?

—El to és una mica aspre...
—Deu ser perquè sóc jo. En surto molt content, he gaudit molt fent política, la porto a dins. Home, els tres darrers anys sí que en podria treure aquesta conclusió. Però, de la resta de la meva vida política, no.

—S’ha sentit menystingut durant la seva trajectòria política?
—Un polític demòcrata no pot sentir-se menystingut. El poble té sempre la raó i l’expressa a través de les urnes. Un ha d’estar aquí, no pels reconeixements i les medalles, sinó pel que calgui.

—Més que per la gent de carrer, pels seus companys de viatge...
—No, no, tampoc. No és aquesta una expressió que jo pugui fer meva.

—Vostè va viure la gènesi de CiU. Com recorda aquell inici?
—Un inici il·lusionant. Eren els principis de la democràcia després de la mort de Franco. El catalanisme polític havia tingut uns mals resultats als primers comicis. Teníem clar que, si no ajuntàvem forces, no ens en sortiríem. Hi vaig aportar el meu gra de sorra. Sóc un dels firmants de l’acord de creació de l’entesa permanent de Convergència i Unió. Crec que va valer la pena durant molts anys. CiU ha estat molt útil a Catalunya i al conjunt de l’Estat.

—Creu que en aquell origen es detectaven alguns dels problemes que van fer que el partit acabés com ha acabat?
—No, no. Des del primer dia sempre hi ha tensió en una societat, a més quan era desigual. CDC era més important que Unió i això permetia que els seus líders es projectessin amb més força. Per tant, dificultats, en una societat que havia de fer llistes electorals, n’hi ha hagut des del principi. Ja hi comptes. El que ha portat a l’autodestrucció de Convergència i Unió o d’Unió i Convergència —l’ordre dels factors no altera el producte— és una altra cosa.

— ...

—El que hi ha tingut a veure és una onada de canvi polític i de traspàs cap a l’independentisme que ha produït un trasbals a totes les forces polítiques. En el nostre cas, ens ha portat a la desaparició.

/JORDI PLAY

—S’han sentit l’ase dels cops de CDC en algun moment?
—No. El mateix president Artur Mas va dir en una executiva, quan vaig marxar, que “ara ja no hi és en Duran, no podreu culpar-lo dels resultats”. Però, no li dono més importància. En el cas de la crisi Jordi Pujol-Miquel Roca sí que va haver-hi una utilització que s’ha d’explicar perquè s’entenguin les coses. Però no li dono més transcendència.

—Amb qui creu que Unió va estar més cuidada dins la coalició, amb Pujol o amb Mas?
—Amb Mas.

—Per què?
—Segurament ens necessitava més que en Pujol. En Pujol podia prescindir més d’Unió Democràtica que no pas en Mas. Ell va tenir millor tracte humà i polític que no pas el president Pujol. Ara, vostè em demana que compari, que no vol dir que el tracte de Pujol no fos bo. Però, comparant-lo, va ser millor el de Mas.

—Així i tot, és amb ell amb qui arriba el trencament.
—Però no perquè la tractés millor o pitjor, sinó perquè canvia d’opinió. Mas considera que el catalanisme era una cosa del segle passat i fa un gir cap a l’independentisme. A partir d’aquí, una part d’Unió no assumeix aquest gir. L’altra part sí i el partit també es trenca, igual que el país està trencat en dues meitats, una d’independentista i una altra no.

—Mas és el principal responsable del gir independentista del partit?
—Bé, ell és el líder del partit... Jo crec que hi conflueixen moltes circumstàncies.

—Vostè, dins el partit, quan marxa Pujol, creu que ha de ser el responsable de substituir-lo?
—Volia substituir Pujol en el lideratge de l’espai polític. No tant com a president de la Generalitat. Però, hi va haver uns mesos que també vaig pensar i aspirar a fer-ho. Quan acaba la campanya electoral de les darreres eleccions de Pujol, al míting final del Miniestadi del Barça se’m crea la impressió que, tot i que no volia, podia i havia de ser candidat a la presidència de la Generalitat. Però, al cap d’un mes i mig, quan comencem a negociar quins continguts tindré al Govern de la Generalitat ja veig que no anirà per aquí.

—Per què creu que se li van tancar aquestes portes?
—Jo era del partit petit i, per tant, això era un handicap. També per l’entorn familiar i polític de Pujol. No només perquè jo no era de Convergència, sinó que també possiblement perquè ja sabien que no era independentista. Tot i que en aquell moment ells no es manifestaven en aquesta direcció, aquest entorn jove que després va ser molt decisiu a l’època d’en Mas sí que eren independentistes. Per tant, no em van considerar mai. Tot al contrari, van fer tot el que van poder per posar-me pals a les rodes, a mi.

—Què hauria fet vostè diferent si hagués estat al capdavant?
—Jo no hauria fet el gir que va fer l’Artur Mas. Hauria intentat continuar renovant perquè ja sóc conscient que les coses van canviant. Sóc conscient del que ha passat. El canvi de persones del catalanisme cap a l’independentisme té moltes justificacions. Per tant, hauria intentat administrar tot això de manera diferent.

—Vostè al llibre té crítiques i elogis per Artur Mas. Ara bé, bona part de les crítiques que fa les relaciona a la influència de David Madí...
—Crec que ho cito en dues o tres ocasions. Dic que al president Mas, en algunes ocasions, li ha faltat consistència política, però vull que quedi clar que també dic que moltes vegades me n’ha faltat a mi. No s’hi val només a recordar que ho dic d’ell. I sí que és veritat que aquesta falta de consistència política en ell, moltes vegades, s’ha posat en relleu quan s’ha deixat influir en excés per alguns dels seus assessors. Francesc Homs marca el full de ruta del que ha de ser Convergència a partir d’un article que fa al diari Avui sobre el dret a decidir. I David Madí, que també és una persona molt respectable, independentista, afecta molt la manera d’actuar en campanyes electorals. Per exemple, quan va firmar davant de notari que no faria el pacte amb el PP. També aquella modificació de les enquestes que fa que hagi de dimitir el mateix Madí és cosa seva. Diuen, i ningú ha dit pas el contrari, que és una de les persones que fa que el gener de 2017 Mas no convoqui eleccions i permeti que sigui escollit president de la Generalitat, perquè així ho indica la CUP, el senyor Puigdemont.

—Creu que es poden establir paral·lelismes entre la relació de CDC i Unió i la que hi ha ara entre la Crida o l’entorn Puigdemont i el PDeCAT?
—No, són dues realitats diferents. Cosa que no vol dir que no puguin tenir algun punt en comú. Unió en la crisi amb Convergència pel tema nacional era l’expressió moderada. El PDeCAT, arran d’una altra crisi amb el tema nacional, també és l’expressió moderada. També té en comú que és causa del pas del catalanisme a l’independentisme.

—Què en pensa, que Marta Pascal, Carles Campuzano o Jordi Xucla hagin quedat apartats de les llistes?
—És una sensació de tristesa. Conec la capacitat d’aquestes persones que em cita i conec la seva experiència. Crec que són persones molt valuoses i que no en prescindiria. Han format part d’un equip de Convergència i Unió, d’Unió i Convergència, com a diputats. Els conec molt bé i lamento que se’ls exclogui.

—Per què creu que es prescindeix d’ells?
—Hi ha una radicalització que s’està emportant tot el que és moderació. També dins el mateix espai independentista.

—Quina sensació té en veure que Unió ha quedat dividida en molts partits?
—Suposo que la mateixa que la d’un dirigent de Convergència que veu que hi ha gent a Lliures, a Unió Democràtica, a Convergents, a la Crida... Aquest canvi de transformació del catalanisme a l’independentisme que s’ho ha endut tot per endavant. Per no parlar del PSC, que té una exconsellera com Marina Geli de candidata de la Crida a Girona, té Maragall de candidat a l’alcaldia de Barcelona per ERC. A ICV li ha passat tres quarts del mateix. Ho veig amb tristesa, però, i no és cap consol veient que li ha passat a tothom.

—Creu que hi ha algun dels partits que recull el llegat d’Unió?
—Units per Avançar crec que és qui s’hi assembla més.

—Per tant, ara el partit amb què se sent més proper és el PSC?
—No, amb Units. No necessito més partits. Pel que fa a les darreres eleccions al Parlament, l’experiència europea demostra que socialdemòcrates i democratacristians han sigut capaços d’entendre’s.

/JORDI PLAY

—Creu que Valls és una bona aposta per Barcelona, com Lliures?
—No entro al debat partidari. He dit que votaria el que voti Units.

—Com veu el gir que ha fet ERC?
—Esquerra sembla moderada perquè Puigdemont els ha superat en radicalitat. Esquerra ha estat sempre un partit independentista i respectable. No ha canviat de posició des d’aquesta perspectiva. És un partit del qual sempre recordo el que vaig heretar de la gent gran d’Unió. El senyor Coll Alentorn sempre deia que el principi d’Esquerra és no tenir principis. Mai m’he acabat de fiar d’ERC. Ara passen per moderats, però tothom sap que aquests dies surt sovint que ERC va ser molt important perquè Puigdemont no convoqués eleccions i fes la declaració unilateral. Moderats sí, però són els culpables que s’anés a la declaració unilateral, de la qual s’acusa molt  Puigdemont.

—Per als qui hem crescut amb el Polònia, la seva imatge l’associem amb vostè esmorzant al Palace amb tot luxe. Al llibre també parla que a Unió es va estirar més el braç que la màniga. Li sap greu haver projectat aquesta imatge?
—No té res a veure una cosa amb l’altra. Al Palace, hi hem viscut tots els responsables de CiU i pagats per CiU. Ara no entrarem a discutir en quin preu ens fan perquè és diferent del d’un ciutadà normal i a més és fix tot l’any. Això és pura demagògia. Al Polònia són grans creatius, però són grans demagogs també. Però va ser un error meu. Per tant, soc el responsable que sortís aquesta imatge. No d’anar al Palace, pel que mai he sentit .
Això no té res a veure amb el fet que gastéssim més del compte amb els consells nacionals com feien tots els partits del nostre voltant que no tenien un local gran com el PSC.

—No té un fil comú de màniga ampla o luxe?
—No, vam gastar més del compte. Li torno a dir que tenir aigua sobre la taula de cada conseller nacional no és un luxe, és una despesa innecessària. No crec que una ampolla d’aigua sigui un objecte de luxe.

—En tot cas, quant al Palace, li sap greu haver projectat aquesta imatge?
—Ja he dit que va ser un error meu. Com que va ser un error, considero que és negatiu.

—Cap on creu que avançarà la política catalana els mesos vinents?
—Està molt condicionada pel que passi al judici. Després de la sentència, que imagino que serà condemnatòria, el que és normal és pensar que hi hagi eleccions aprofitant l’impacte emocional de la sentència. L’independentisme està provocant i aprofitant en el seu relat els sentiments i és un dels problemes que té el país. És consubstancial que hi hagi sentiments a la política, com ho és que hi hagi raó. Quan no hi ha equilibri i dominen les passions, ens porten on ens ha portat la situació. Igual que ara s’aprofiten, posant de candidats persones preses, perquè en un moment de sentimentalisme això es capitalitza en termes electorals. A sobre, posar persones a la presó, provoca situar l’independentisme al centre del debat.

—En un moment del llibre és molt gràfic i diu: “quin desastre tot plegat”. Creu que tot segueix cap al desastre?
—Trigarà molt de temps per sortir del bell mig d’aquest desastre. Molts anys.

—Creu que la política espanyola pot portar algun canvi?
—És que tampoc ho veig. Raó de més per creure que el desastre continuarà durant molt de temps. La situació està enquistada aquí i allà. Faltarien estadistes i no en veig. Ni aquí ni allà. I cada vegada menys a Europa.

—Qui queda?
—Angela Merkel. Estadista és qui prima l’interès del país per sobre l’interès de partit.

—Li fa por l’accés al poder del tripartit de dretes i extrema dreta a l’Estat espanyol?
—En democràcia no s’ha de tenir por. Però no crec que hi arribin. Crec que poden guanyar en vots, però no en escons. Per les circumscripcions electorals petites.

—Recentment ha entrat com a conseller independent a AENA. Creu que això allunya la ciutadania de la política?
—Jo soc conseller independent. No és l’Estat qui em designa. Represento els accionistes. Porta giratòria? Això vol dir que els que hem fet política no podem tenir relació amb el món públic? No ho comparteixo.

—Vostè es defineix com a democratacristià. Com encaixa un model polític així en un món en què el cristianisme està en retrocés?
—El problema no és de la democràcia cristiana com a ideologia, sinó de les ideologies en general. El 77 a Espanya la democràcia cristiana no va treure cap diputat i sortia de ser una Espanya catòlica. Es pot entendre que no hi havia cap relació entre una cosa i l’altra. El problema és que la introducció a la política de les noves tecnologies i la globalització del món ha produït un trasbals de les ideologies tradicionals. Democratacristians, socialdemòcrates i liberals estem donant pas a opcions populistes que fan de la resposta fàcil la solució simple de problemes molt complexos. Durant la crisi econòmica es va aplicar un excés de racionalitat en les receptes econòmiques i aquest excés ha provocat que hagin desaparegut les classes mitjanes i ha deixat una gran desigualtat. Llavors, la gent busca o el refugi en el passat o en un futur radicalment diferent, sigui el cost que sigui. Això fa que les ideologies que necessiten temps i explicació perdin suport en favor dels populismes.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.