Anna Irina Russell (Arenys de Mar, Maresme, 1993) ha instal·lat a Can Mario (Palafrugell) una exposició en tres fases on les escultures s’inflen i desinflen per introduir-nos en el món de la respiració «com a cosa compartida», diu l’artista.
Potser és conseqüència (directa o indirecta) de la pandèmia, on compartir respiració no només no era bona idea sinó que podia ser mortal. Va desaparèixer la por, però va quedar la idea que l’aire que respirem les persones que convivim en un espai tancat és un aire en certa manera compartit entre tots —el que ara espira un, després l’inspira un altre. L’aire es pot compartir però pot contagiar. L’aire ens pot omplir, però ens pot faltar. La respiració i l’asfíxia. Són els conceptes que suren a l’atmosfera de Can Mario, mentre les obres d'Irina es van inflant i desinflant.
El títol de l’exposició («Neix en l'aire la primera flor»), aclareix la comissària blanca arias, és un fragment d’una obra de Clarice Lispector. Assegura que Lispector i el seu Aigua viva eren als caps d’Anna Irina i de la comissària quan van començar a pensar en l’exposició.
La primera part de la mostra es diu «Inspirar». Una primera sala, que només compta amb una mena de far que va encenent-se i apagant-se com la respiració del Museu, connectarà amb el final de la mostra. La segona sala l’ocupen dues formes desinflades que, com la llum del far, van agafant aire de tant en tant per després desinflar-se. Són els pulmons. «Semblen cansats —diu blanca arias sobre els pulmons—, com si fossin el reflex d’una generació que està cansada, que neix amb un cert sentiment d’asfíxia».
Afegeix blanca arias que l’art d’Anna Irina Russell no ve de l’extracció, perquè no fa servir minerals o terres sinó de la costura i els materials tèxtils, materials sostenibles i els efectes de les cures, de pensar en persones que tenen cura d’altres. Aquestes cures també són presents en l’exposició.
«Espirar» és el nom del segon àmbit de l’exposició i blanca arias assegura que aquí «es fa més evident que el gest d’entrar [l’aire] en el cos de l’altre no és només unidireccional»; també l’aire de l’altre entra en el cos del primer.
Hi ha per les parets obres fetes amb cotó cru i d’altres fetes amb polièster i pintades amb pintura de grafiti (Sèrie Suspiros). Algunes obres de cotó estan tacades perquè han estat en contacte amb les de polièster, que deixen marca. És el contagi.
A terra, una altra peça inflable, Soplo (2023), ara està inflada, ara buida. Diu blanca arias que «podria ser un riu o una serp», però té una part reflectant que ens demana que ens moguem al voltant d’ella o per sobre per veure quines parts brillen i quines no.
Moltes obres, assegura arias, «demanen aproximació i, com si fossin amants, demanen consentiment». «Moltes persones —continua arias— pensaran que les obres els diuen que les toquen, però les obres no estan per ser tocades, no es poden tocar: el tema del consentiment també apareix en l’exposició».
La comissària torna a citar Clarice Lispector. La poeta brasilera deia que «la poesia es fa fent-se» i també l’obra d’Anna Irina Russell «es fa fent-se», segons arias: ho argumenta recordant que Russell no esborra les marques sobre el cotó del que podia ser un patró ni amaga les taques de les peces de polièster sobre les de cotó cru ni la brutícia que deixen altres peces de polièster sobre la paret. Russell afegeix que, sovint, les peces de cotó que talla per fer una peça les utilitza després per una altra peça. Confirma que el seu art es fa fent-se.
L’últim àmbit, «Aspiració», juga amb la doble accepció de la paraula —la respirable i l’ambiciosa— i concentra les obres més recents, i més madures, de Russell. Les obres ja no s’inflen i desinflen, però s’inspiren en estructures animals que les atorguen un cert misteri i molta força expressiva.
Estan acompanyades per les úniques obres en paper de Russell en tota l’exposició, basades també en els pulmons, la respiració, l’espiració, la inspiració. A l’altra banda de la paret que suporta aquestes obres, unes altres, també en paper, però en color, són un homenatge de Russell: obres que va pintar la seva àvia, morta fa pocs anys.
És la mateixa sala on un far batega al mateix ritme que el de l’inici de l’exposició, un llum que s’encén i s’apaga i fa que les obres de l’àvia d’Anna Irina desapareguin i tornin a aparèixer. «Com les seves mans, que van estar sempre en l’invisible». Obres vistes per ningú. «Avui, font d’inspiració».