El mecenes gaudinià per excel·lència, Eusebi Güell, va voler construir a la comarca del Garraf un celler per a la producció vitivinícola de les seves vinyes. Un conjunt arquitectònic amb la viticultura com a excusa i lʼestil modernista com a tret distintiu.
Lʼorigen de la idea es remunta a lʼany 1871, quan Güell, amb motiu de la construcció de la carretera que hi passava a prop, va adquirir mitjançant una subhasta lʼantiga masia del Garraf, una construcció neogòtica de planta rectangular i coberta a dos vessants que ha sofert molts canvis però que encara avui manté diversos elements molt característics, com ara el rellotge de sol i els grans contraforts sobre els que descansen els murs. La masia i tots els terrenys de la contornada estaven adscrits al Capítol de la Catedral. A començaments del segle XIX, com a conseqüència dels conflictes bèl·lics, havia estat saquejada pels anglesos, que van arribar a botar-li foc.
Güell, en principi, tenia pensat aixecar-hi un pavelló de caça. Més tard, però, va desestimar aquesta idea en favor de la construcció dʼun celler, tot aprofitant el potencial de les vinyes existents a lʼentorn de la masia. Un simple cop dʼull al Celler Güell remet de seguida a Gaudí, però lʼautoria de lʼobra no està tan clara. Des de fa anys se li atribuïa a Francesc Berenguer i Mestres, però és evident que Gaudí va intervenir, si més no, en la porta dʼaccés, les xemeneies o les gelosies. Al marge del celler en si, construït amb pedra local, sʼhi van edificar una capella i una residència privada. La capella, de fet, presenta un estil clarament identificable al de Berenguer, però amb alguns detalls típics de Gaudí. I el plànol original del celler, que porta la signatura de Gaudí i es conserva a lʼArxiu Històric de Sitges, hauria estat fet per ell mateix en un 90%.
Del Celler Güell criden especialment lʼatenció els arcs parabòlics i lʼús del ferro forjat. Com en moltes obres de Gaudí, les formes són summament originals i hi trobem nombroses referències a lʼèpoca medieval. La porta del guardià, amb les seves cadenes entrellaçades que recorden la xarxa dels pescadors, és un altre dels seus reclams. La construcció consta de cinc plantes, incloent-hi les dues de subterrànies dedicades en exclusiva a lʼemmagatzemament del vi. A la planta baixa hi havia la cotxera i les dependències del personal de servei. A la primera altura es trobava la residència dels Güell i les estances per als possibles convidats.
I a la segona planta, per fi, la capella, molt més fosca però amb un petit porxo mirador des del qual fitem la mar. Tot plegat està coronat per juna espadanya, rematada amb una creu metàl·lica i diverses sortides de fum de les xemeneies, inconfusiblement gaudinianes, tot i que la creu, en aquest cas, no és de quatre braços. El jardí, de la seva banda, està decorat amb fonts i estàtues. Com es pot comprovar des de fora, cada altura és considerablement més petita que lʼanterior. Com que la pedra és originària de lʼentorn i no hi ha el famós trencadís, el conjunt queda molt ben integrat en el paisatge.
El Celler Güell, de propietat privada, no és visitable. Amb el pas dels anys fou adquirit per la família Granada, que va residir-hi i va cultivar-hi xampinyons. Finalment, en 1994, lʼespai fou reconvertit en un restaurant, el Gaudí Garraf, tal com va passar, també, en el Capricho de Gaudí del municipi càntabre de Comillas. En aquest cas, el restaurant disposava de dues grans sales: Granada, un espai compartimentat amb arcades de mig punt i capacitat per a quatre-centes persones, i la sala Garraf, construït amb uns pilars sostinguts per petites voltes, on nʼhi cabien tres-centes. Cada sala disposava de la seva terrassa pròpia.
En qualsevol cas, tot i que el restaurant estigui tancat, podem contemplar aquest conjunt arquitectònic des de fora i aproximar-nos, més tard, tant al poble que lʼacull —i que dona nom a tota la comarca— com a la veïna Sitges. Dues visites, sens dubte, ben recomanables.
Garraf i Sitges, visites obligades
A Garraf, per exemple, podem visitar la famosa platja de les casetes, pintades de blanc i verd, des de la qual gaudirem dʼuna panoràmica sensacional del massís del Garraf. Lluny de les que ja estan molt massificades, aquesta platja és garantia de calma i relax. Sorgida com una colònia a començaments del segle XX, les casetes en qüestió, elaborades amb fusta, van ser ideades per als pescadors i per als treballadors de la pedrera i del port.
Hi van proliferar a partir de la dècada dels 20, és a dir, ara fa tot just un segle. Va ser ideades per a guardar els estris dels pescadors; progressivament, s'utilitzaren com a casetes de bany i amb el temps, es consolidaren per adaptar-se a petits habitatges. Al pas del temps, nʼhan sobreviscut trenta-tres. Popularitzades a través dʼespots de publicitat, de pel·lícules, de videoclips musicals i de sèries, la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya va declarar-les, lʼany 2022, Bé Cultural d’Interès Nacional, en la categoria de Conjunt Històric. La seva declaració garanteix el manteniment i la conservació dels valors patrimonials d'aquest conjunt en el futur.
I a tocar de Garraf hi ha Sitges, declarat també Bé Cultural d'Interès Nacional, en la categoria de Conjunt Històric, l'any 1972. Fou l'epicentre de les festes modernistes que organitzava Santiago Rusiñol entre els anys 1892 i 1899. Can Faula i Can Sense, les dues cases que va comprar el polifacètic Rusiñol, van passar de ser dues cases de pescadors en el punt de reunió obligat dʼun corrent que anava més enllà de lʼarquitectura i que va ser decisiu en unes altres disciplines culturals com a element superador de la Renaixença, amb una ambició professionalitzadora. Hem de passejar per Sitges i assaborir aquesta petjada visitant el Museu del Cau Ferrat i evocant aquelles celebracions sumptuoses que van marcar un abans i un després a la vila: des de la primera, dedicada a la pintura, a la darrera, dedicada al teatre, passant per les que van retre homenatge a la música lírica i, com si no, la literatura.