Marga Prohens va ser reelegida el passat cap de setmana com a presidenta del PP balear en el congrés de la formació. I també fou aclamada com a cap de cartell electoral per a 2027. Fou aclamada sense cap oposició i en un ambient d’eufòria que contrastava fort ferm amb el de juliol de 2021, quan va ser elegida també sense oposició però entre un ànim de les bases prou diferent de l'actual. Aleshores acabava de ser imposada —el maig— pel líder espanyol del PP, Pablo Casado contra Biel Company —que era llavors el cap i havia estat cap de llista el 2019—, en una operació interna sense manies. El congrés posterior, a l’estiu, intentà donar legitimitat al cop de palau i Prohens fou acceptada sense cap oposició, però se celebrà entre el massiu desànim de les bases; no debades pareixia impossible que el PP pogués guanyar les futures eleccions —al cap de dos anys— en la situació en la qual es trobava: sense quasi cap poder institucional des de 2015, famílies internes enfrontades, algunes que anteriorment havien estat molt actives —sobretot a Palma— que estaven totalment desactivades...
Però, gràcies al vot en clau espanyola el PP de Prohens, donà la sorpresa i sumà 25 diputats, que en realitat eren 26 perquè el teòricament independent de Formentera s’incorporava al grup parlamentari popular, i amb els 8 de Vox feien una majoria absoluta de 34 sobre els 59 escons de la cambra legislativa.
Han passat tres anys i el PP viu un moment dolç. Prohens dirigeix el partit no només sense cap oposició, sinó que en aquest temps ha procurat satisfer les ànsies de poder de cada família interna. No ha deixat ningú a la cuneta. S’ha convertit en una líder consistent que té assegurat igualar els vuit anys al capdavant del PP de Jaume Matas (1999-2007) i si renova la presidència del Govern l’any que ve el superarà en el càrrec —Matas va ser president durant set anys, en dues ocasions, de 1996 a 1999 i de 2003 a 2007— i si bé encara no és comparable a la figura de Gabriel Cañellas, que fou el cap del partit conservador entre 1979 i 1995 i president del Govern entre 1983 i 1995, dins del PP no falten els que la veuen amb capacitat de marcar una època per l’estil.
Els temps han canviat, però, d'ençà dels de Cañellas. Aleshores el líder va fer marca de la casa la seva autonomia de la direcció espanyola conservadora. Avui en dia els resultats de les eleccions al Parlament depenen en bona part del vot en clau espanyol. Prohens ho sap i procura mantenir l’arrenglerament absolut amb la direcció central, abans la del seu amic Pablo Casado i després, ara, la d’Alberto Núñez Feijóo, que va l’acompanyà en el congrés del cap de setmana passat.
L’esquerra, per la seva banda, intenta mantenir el discurs que és possible evitar una nova majoria dretana. No és fàcil. La situació del PSOE és molt delicada. Tant com que —segons publicà el diari Última Hora— Francina Armengol no vol repetir de candidata al Parlament i contra Prohens. S’estima més tornar a optar a ocupar un escó del Congrés espanyol. El motiu és bo d’imaginar. Segons el rotatiu de Palma les anàlisis que fan els socialistes conclouen que PP i Vox tornaran a pactar i tendran força suficient perquè Prohens torni a ser investida. Així les coses, Armengol no vol tornar i el partit ja està preparant Rosario Sánchez, actual secretària d’Estat de Turisme, i dona d’absoluta confiança política de l’expresidenta del Govern, per ser el relleu. De fet, d’ençà que es va publicar ha incrementat moltíssim la seva presència a les Illes. Cada cap de setmana participa en algun acte públic de partit o social, multiplicant la seva agenda local per ser present per a tot on pot.
El problema del PSOE és alhora el gran avantatge del PP: el vot en clau espanyola. Si a Prohens li somriu o, almanco, pareix que li assegura un pacte amb l’extrema dreta que li suposaria la segona investidura presidencial, als socialistes en general i a Rosario Sánchez en particular sembla que els perjudica. A un any de les eleccions la situació és molt delicada per tot el que està passant judicialment a Madrid i, sobretot, s’intueix que es pot complicar prou més.
Tant Més per Mallorca com Més per Menorca estan preparats per a les eleccions i des de fa mesos marquen territori propi, tant davant del PP com del PSOE. Fins i tot volen pareixen voler separar-se tot el que puguin de la marca Sumar i d’altres companys de viatge potencials per l’estil. A efectes de les eleccions al Parlament volen ser la mateixa marca sense additius. «Nosaltres no som ‘l’esquerra del PSOE’», diuen.
En els pròxims mesos, però, ben segur que dins de la constel·lació a l’esquerra del PSOE se sentiran ofertes «d’unitat». A hores d'ara aquest àmbit està format per PCE-Esquerra Unida i Podem, que feren coalició electoral el 2023 i tenen un diputat al Parlament, i més enllà existeix Sumar que s’organitzà a Palma l’octubre de 2025 amb la confessada voluntat de participar en els futurs comicis, els de 2027, però des d’aleshores ha tengut molt poca activitat política pública. El que passi a les Illes amb els tres partits dependrà, amb tota probabilitat, del que finalment facin les respectives direccions espanyoles, si s’uneixen o no.
Respecte a Vox, el partit ultradretà segueix vivint cícliques crisis internes. I això que ha perdut tres dels vuit diputats electes, que fugiren al grup mixt del Parlament. Si fos pel que fa a les Balears segur que desapareixeria, atès el desastre que ha estat des de 2023. Però tot això no té gens d'importància perquè l’únic que importa és la marca espanyola. En funció de com li vagi a aquesta li anirà a la illenca, passi el que passi i posin el cap de llista que posin.
Fora del Parlament hi ha la incògnita del regionalisme. Els promotors del renaixement d’Unió Mallorquina celebraran un congrés per reconstituir-se el pròxim 6 de juny i aleshores se sabrà si aspiren a concórrer a les eleccions al Parlament de l’any que ve o si més aviat se centren en candidatures locals. A banda, existeix la coalició entre el PI-Proposta per les Illes i Som Mallorca, formada el desembre passat, que vol presentar-se per tot on pugui. Tot aquest espai l’ocupava en solitari el PI el 2023, quan quedà sense representació parlamentària, i perdé els tres diputats que havia assolit el 2019 i el 2015.