Els ‘Roïssos’ de Joan Miquel Oliver: matèria orgànica

Es podria entendre que algú llegira aquesta celebració de la tornada —relativa— als orígens de Joan Miquel Oliver com un al·legat conservador, de crítica i gustos old school, de nostàlgia d’una música sense additaments i colorants. Però no van per aquí els trets. Mirat amb perspectiva, el que ha fet en temps recents el músic mallorquí ha enriquit la seua paleta estilística, li ha donat oportunitat d’adaptar el seu discurs musical singular a uns altres codis i registres.

Podia no haver-ho fet. Podia haver encadenat discos amb la fórmula d’eficàcia provada en Antònia Font i els seus treballs en solitari, amb l’esperit juganer que sempre ha mostrat una mica més controlat. Per les raons que fora, tanmateix, va decidir abandonar la zona de confort i explorar uns altres territoris. Una inquietud que sempre s’ha d’alabar.

Una altra cosa és el balanç. En una arrencada de sinceritat, Oliver deia en la revista Enderrock que «fer discos de música rara com els dos darrers és una faceta que m’encanta, però ningú no els fa ni puta cas i tenen zero repercussió. La gent escolta el que componc no perquè siga el compositor d’Antònia Font o perquè sigui conegut, sinó perquè els agrada la meva música».

Passa que un disc com Música tecnològica (2025) estirava més el braç que la màniga, es feia complicat que l’àrida incursió electrònica del guitarrista i compositor poguera connectar; potser amb algun tipus de crítica postural, però no amb el públic. Més ganxos tenia Electronic devices (2023), una entitat musical autònoma, un disc amb girs de guió assumibles pel públic, però per alguna raó Oliver el posa en el sac dels discos sense repercussió.

Muntant sobre pedaços

Entre unes coses i altres, el mallorquí ha fet un replegament, però des de bases de composició diferents. En comptes de partir de la lletra, Joan Miquel Oliver ha anat construint a través de pedaços —els roïssos, la palla de rebuig que els animals no volen—de composició musical, uns 200 fragments d’arpegis, riffs o seqüències d’acords que servien de punt de partida per a fer els arranjaments i, en la fase final, afegir la lletra. Tot, defugint l’electrònica i afegint, com a toc de distinció en uns quants temes, la flauta travessera de Lauriane Orsini, un instrument que dota d’organicitat qualsevol composició.

La inaugural «Ja t’adorms» és quasi un manifest sobre la simplicitat, veu i guitarra sobre les quals Oliver llança un missatge ecologista: «Vaig a damunt un món que és ple de trastos, / boscos i ciutats amb paviment, / sa penya que l’ha pres només fa gasto / i acabarà tot en es fems».

«Dins aquests dies» marca més el to de la proposta, un tema bonic i cadenciós en què la flauta travessera dota d’aires primaverals i vintage, quasi orquestrals. Un tema que, en realitat, és una cançó de desamor bastant trista: «i ara que som totsol me fan falta ses parets, / de no estar amb tu això és lo que he après».

«Travessat de soledat», mentrestant, és un tema floral però més musculós, que també desplega, a tall de fotografia d’un estat d’ànim, un Odisseu que estima però no convenç, que creua el seu sentiment «travessat de sequedat», amb la trobada de Migjorn i la identificació amb «amb aquestes climàtiques condicions». Siga el que siga tot això, un altre text commovedor, que parla d’un treball conscienciós per atrapar en una cançó tot un món.

«Oxitocina» és un single eficaç, molt Antònia Font, amb la bateria molt marcada i un text que poua de l’univers Oliver, amb avions, gofres de mel, gratacels, un eclipsi, arrugues en la cara de llençols i una pujada d’oxitocina. Elements que, tot plegat, dibuixen un encadenat d’imatges bonic, amb molt de lirisme.

«Pluja brutal d’estiu» és un tall rugós, al qual li tardes a agafar el què, que contrasta molt amb «D’una duna grossa», cançó musicalment més amable, que atrapa també una imatge poderosa («Com un llençol de seda / a sa cresta d’una duna grossa, / un vent que fa silenci / estira un tel d’arena»), escrita amb la perícia d’un poeta experimentat. O d’un artesà de cançons que encara està cercant el seu sostre expressiu.

«Avui t’enyor» és una peça musicalment molt rica, amb moltes textures, amb una altra lletra per esbudellar, sobre l’enyor i més coses: «Turistes enemics, tothom se’n va a ca seva, / qued jo a sa reserva aguantant es paradís. I es fred que jo no t’hagi tengut més a prop, / estufa, cruzado màgic, t’abraç i m’adonc, / i avui t’enyor fort, fort, / i avui t’enyor fort, fort».

Cap a la meitat —el pack és de catorze cançons—, va canviant el to, el disc es fa més càlid, també en els textos, com ara en «Tu no hi ets», una història senzilla bressolada en el so de la flauta. Un esquema semblant al de «A casa el meu avi», una cançó evocativa, breu, feta de records. Un tall que precedeix la festera «Gent que mola un munt», sobre els contrastos mallorquins, dels indígenes que tenen un paradís a l’abast, Mallorca, que acaben avorrint per la invasió «de tanta gent que mola un munt, assuca!», diu amb ironia sobre els turistes. El mateix esperit enjogassat que trobarem en «Carrer Morey», microrelat sobre l’ajuntament fent l’agost amb multes a cotxes de lloguer, un carrer en flames on hi havia prostitutes i un incendi en algun lloc on havia viscut l’activista cultural Antoni Artigas. O alguna cosa així.

«The tuning song» sembla una cançó gravada en directe, afinada a pèl, potser la que millor capta la voluntat orgànica d’un disc que acaba amb la bonica i esquemàtica «Puzle no resolt», amb Lauriane Orsini ara fent veus, i «Faig snórquel», que comença amb una guitarra fent distorsions i ecos per acollir el recitat amb molta grapa de Xantal Rodríguez (Remei de Ca la Fresca), donant vida al text més dens i poètic de l’àlbum, que cus imatges i reflexions. Un àlbum que s’acompanya dels collages que el pintor i ceramista Jaume Roig ha fet per a la coberta i per a cadascuna de les cançons.

Matèria orgànica de la bona. De la que converteix els erms en terra fèrtil.