Entrar dins d’un ull. Aquesta era l’opció que li va semblar més factible a Lúa Coderch quan va veure l’espai que el Museu Can Framis li oferia per fer una instal·lació com a recompensa del premi ARCO Antoni Vila Casas (una sala al final de l’exposició permanent de la col·lecció Vila Casas). La sala té un gran vidre que dona al carrer de Roc Boronat i des d’allà —excepte al matí quan hi reflecteix el sol— es pot veure una cortina amb una monumental pestanya de quatre metres (de cabells sintètics). Des de dins del Museu, només es veu la cortina que tanca l’ull i, com a molt, s’intueix la cicatriu del cosit de quatre metres que subjecta la pestanya gegant.
Lúa Coderch estava impactada per una interpretació de la representació de Santa Llúcia de Francesco del Cossa que, «a diferència de la majoria de les representacions, on santa Llúcia porta els ulls en un plateret, aquí porta un branquilló d'on surten els ulls com fulles».
A partir d’aquesta idea, Coderch reflexiona que els nous ulls són els ulls de les noves generacions. Aquesta idea es desenvolupa en un vídeo on ella li va parlant al seu fill, en plena natura, sobre el món: «Això és un arboç, això és un baladre, això és la casa de l’aranya...» fins que li va explicant al seu fill que ell és el futur, que podrà prendre unes decisions o unes altres, de la mateixa manera que un branquilló jove «conté totes les torsions», esdevé la «condensació del que està per vindre», igual que el fill, en el fons. És llavors quan al branquilló li surten dos ulls.
Coderch explica que aquest efecte, que hagués pogut fer-lo amb IA, ha preferit aconseguir-lo amb trucs de cinema antic perquè tingués alguna cosa potser més imperfecta però també més antiga.
El vídeo i el text que Coderch ha escrit (i que representa que li diu al seu fill) és, segons ella, «una declaració d’amor» i un cant «a l’esperança».
A una altra banda de l’espai, una altra cortina reprodueix la imatge entòptica (les formes que veiem o creiem veure amb els ulls tancats sota la parpella). Aquesta imatge concreta surt d’un tractat d’entòptica, que òbviament va ser reproduïda per un artista amb les descripcions d’una persona que havia vist aquestes imatges amb els ulls tancats. Coderch l'ha traslladat a la cortina fidelment.
Protegida per aquesta cortina entòptica, s’hi amaga una fulgurita, que és la forma petrificada que provoca un llamp en la sorra de la platja. Teòricament, si un llamp cau a la sorra, la sílice de la sorra se solidifica i queda aparentment una forma petrificada —o vitrificada— de la sorra que hi havia al voltant del llamp quan va trobar terra (per tant, buida per dins). La fulgurita serveix a Coderch de metàfora per a equiparar la velocitat del llamp (ella diu de la llum) amb la velocitat de la nostra imaginació i en faça una equivalència que la mateixa artista opina que seria rebutjada per un físic.
L’últim element de l’exposició és un díptic que, segons Coderch, hauria estat molt visceral: es tracta de la fotografia d’un tronc tallat: la soca amb detall (s’hi veuen els anells) d’un arbre al qual Lúa Coderch s’enfilava quan era una nena i que ha estat recentment tallat. Aquesta ferida de l’arbre li recorda una ferida que té al maluc en forma d’ull. «Quan veig la cicatriu, veig el dolor però també un rastre de vida». Dos conceptes sobre el futur, les marques de la vida i la visió del món que Coderch ha volgut situar en aquesta exposició de títol interminable: Assenyala un punt (fora del perímetre de la secció d’un arbre per indicar que ve del futur). Fa referència a l’escena d’una pel·lícula de ciència-ficció on, al personatge del futur, li expliquen què volen dir els anells de l’arbre i quan ho entén, ell assenyala «fora del perímetre de la secció d’un arbre per indicar que ve del futur».
Lúa Coderch, nascuda al Perú el 1982, es va formar entre Barcelona i Castelló d’Empúries i treballa a Catalunya. Ha rebut beques com la PAIR de la Fundació Suñol; la de creació artística de la Fundació Guasch-Coranty, i la del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA). I ha exposat al MACBA, la Fundació Joan Miró, el CCCB, l’Art Institute de Viena i el Kunstraum Kreuzberg/Bethanien de Berlín, entre molts altres.