Dues setmanes després d’haver obtingut el títol d’arquitecte, el 1878, Antoni Gaudí presentava el plànol del que havien de ser els habitatges dels treballadors de la Societat Cooperativa Mataronense La Obrera: una casa de 118 m², amb bany a l’interior i tres cambres, dues alcoves, una cuina i dues sales. Era una casa model: totes havien de ser iguals (caps i obrers havien de viure en una casa igual si es tractava d’una cooperativa), però només se'n va acabar de construir una i la va ocupar Salvador Pagès, el director de la Cooperativa.
Pagès era el primer client d’Antoni Gaudí i aquest era el primer encàrrec com a arquitecte però no com a dissenyador. Segons Núria Poch, la directora de la Nau Gaudí, tots dos s’havien conegut el 1869, quan Gaudí arriba de Reus per continuar els seus estudis a Barcelona, i ja el 1873 Pagès li havia fet el primer encàrrec a Gaudí: un cartell —que dibuixa Gaudí— per anunciar la fàbrica que havien de construir. «L’original es va cremar a l’incendi del taller a la Sagrada Família», aclareix Poch. Però queda una fotografia. «Un teler —descriu Poch—, amb les bobines que pengen, amb flors de card i la curiositat és que, com es diu L’obrera substitueix aquest nom per dues abelles obreres, símbol de la feina».
Pagès era fill d’obrers, treballava de ben jove i havia arribat a la conclusió que el cooperativisme «seria la manera que tindrien els obrers d’emancipar-se del capital», resumeix Poch. I Pagès va impulsar la primera cooperativa de producció de l’Estat.
Segons Armand Puig a Antoni Gaudí. Vida y obra, «Gaudí havia conegut de prop a Reus les miserables condicions de vida del proletariat industrial, homes i dones que treballaven per uns sous baixos mentre que els amos de les fàbriques aconseguien grans beneficis». Per això el biògraf de l’arquitecte està convençut que «Gaudí va avenir-se a col·laborar amb els de la Mataronense perquè els ideals dels seus dirigents corresponien als principis d’equitat i de justícia social que ell compartia plenament».
D’habitatges com la casa model, se n’havien de construir trenta entre la zona de la fàbrica (on actualment es troba la Nau Gaudí) i el mar. Les cases estaven agrupades en dos i separades, les unes de les altres, per uns petits jardins. Gaudí havia previst que la brisa i l’oreig del mar ventilarien el barri i s’emportarien el fum de la fàbrica propera. La casa de Pagès dissenyada per Gaudí va ser enderrocada anys després que la Cooperativa entrés en números rojos i fossin embargades les seues propietats (entre les quals la casa i els terrenys).
Els encàrrecs següents van ser la nau de blanqueig del cotó, l’actual Nau Gaudí, i la remodelació del Casino proper.
La nau Gaudí i el projecte del Casino
El dia 1 de juliol s’inaugurarà a la Nau Gaudí de Mataró una exposició que presenta les conclusions de la revisió de tota la documentació que existia sobre els projectes de l’arquitecte a la capital del Maresme. Entre d’altres papers hi ha el litigi del paleta que havia de construir la casa pel preu de l’obra: Gaudí donava suport a Pagès a l’hora de valorar la casa en menys de mil pessetes i el manobre en demanava més de 2.000.
Tinta i tremp sobre paper. Exemplar original. // Museu de Mataró / MdM 20742
Però també hi ha alguns detalls que podien canviar l’origen de la coneixença entre Gaudí i el seu principal client i mecenes, Eusebi Güell. Explica la història que, a l’Exposició Universal de París de 1878, Eusebi Güell es va quedar impressionat per la vitrina dels fabricants de guants Comella havien portat, un moble dissenyat per Gaudí. Tots dos es van conèixer i la relació va donar fruits molt destacables de l’arquitectura de Gaudí.
És possible que aquella vitrina no fos l’única obra de Gaudí que Güell conegués a París. És possible que Güell veiés a París els plànols i dibuixos de Gaudí per als projectes de la Cooperativa Mataronense, aventura Núria Poch: «No tenim una relació dels plànols que portaren a París, però sabem que volien construir un nou Casino (per les dates coincideix amb la Fira) i és fàcilment deduïble que la qualitat d’aquests dibuixos es degui al fet que volien exposar-los a París. És fàcil pensar que Güell no només va veure la vitrina de guants —que només era una vitrina per molt guapa que fos—, sinó que també va veure els plànols del Casino».
Sigui com sigui, la reforma del Casino mai es va dur a terme, però Gaudí sí que va aixecar la nau de blanqueig del cotó i un pràctic edifici amb quatre latrines individuals just al costat. Tots dos edificis es poden veure encara al carrer de la Cooperativa de Mataró. La Nau va ser el primer edifici on Gaudí fa servir els arcs parabòlics, per aconseguir un espai totalment diàfan, sense columnes pel mig. En aquest cas, els va fer de fusta. «Segurament per motius de pressupost i per facilitar-ne la construcció», explica Poch. «A l’exposició hi haurà fotografies de quan van desmuntar l’edifici per fer obres al carrer, i s’hi pot veure que les 54 peces d’un arc caben en un carretó amb rodes. Les peces són de pi de melis, que són de la regió però també s’havia de transportar. És un sistema de mecano molt senzill de construir per facilitar-ne la construcció: tres peces subjectes per un pern i una femella que sostenen el pes de l’edifici sense cap columna ni paret mitgera».
Actualment, fins que comenci l’exposició, a la Nau Gaudí es mostra una selecció de la col·lecció particular dels Bassat.
A un costat hi ha les petites però pràctiques latrines que Gaudí va construir per als treballadors de la Mataronense. És un edifici circular, dividit en quatre latrines individuals a les quals es pot accedir per les quatre portes respectives. Una sortida d’aires a la part superior està concebuda de manera que les latrines es ventilen fàcilment i una finestra elevada assegura llum natural i intimitat alhora. Les latrines estan rematades amb una combinació de ceràmica i sostre cònic «que demostren que Gaudí ja pensava en la combinació de funció i estètica des del començament».
L’amor a Pepeta Moreu
A Mataró es conserva també l’única història sentimental d’Antoni Gaudí. Es tracta de Pepeta Moreu, filla gran d’una família benestant amb tres noies i un noi. Diu Poch que el pare «tenia un negoci de sabó i exportació d’oli a Nova York». Quan encara no tenia divuit anys, Pepeta Moreu «va enamorar-se d’un capità carlí, Joan Palau i Ferrer, que amb el dot de la Pepeta va comprar un vaixell amb el qual comerciava amb el nord d’Àfrica». Quan es va assabentar que estava embarassada, aquest home —«que bevia i jugava»— va deixar la Pepeta abandonada a Orà (Algèria).
Ella va poder tornar a casa, va tenir el fill, que es va morir de diftèria als tres anys (el mateix any que va morir el pare) i la família es va arruïnar per pèrdues a la borsa. Pepeta va acabar donant classes a l’Escola de la Cooperativa i, per aquesta banda, va conèixer Salvador Pagès i Antoni Gaudí, que es va enamorar després d’unes visites a la casa de la família Moreu a Mataró. Tanmateix, com escrivia Lluís Bonet i Garí a «Altres records de Gaudí a Mataró» (revista Templo, octubre 1975) Moreu li va explicar molt de temps després, el 1926, com li van arribar les intencions de Gaudí: «Un dia, el senyor Pagès em parlà de l’arquitecte demostrant-me l’interès envers ell, ja que feia temps que tenia relacions amb en [Josep] Caballol». De fet, les relacions amb aquest Caballol ja estaven tan avançades que, a la següent visita de Gaudí, Pepeta Moreu li va mostrar l’anell de promesa. «D’aquell dia —explicà Moreu— no tornà a posar els peus en aquella casa i s’acabaren els viatges [de Gaudí] a Mataró». Era el 1889.