Per més que Jaume I tinguera al cap conquerir la ciutat de València, la Balansiya musulmana, calia assegurar abans altres places estratègiques del nord de la geografia valenciana. Si el 1232 Morella havia caigut sota la pressió del noble aragonès Blasco d'Alagó (vegeu el capítol 1 d'aquesta sèrie), Borriana havia de ser l’objectiu següent. A la reunió mantinguda amb el monarca a Alcanyís (1231) i descrita també en el capítol anterior, don Blasco insistí en la importància geoestratègica de Borriana. Convençut, Jaume I emprengué la marxa la primavera del 1233.
De camí a Borriana, en fi
Els plans del rei tenien en compte que una vegada presa Borriana faria vindre la reina a la població. Preveia, a més, que els castells que es trobaven entre Tortosa i Borriana, al tallar-los els subministraments, es rendirien. Així ho deixà escrit el monarca al Llibre dels fets: «E aquells castells qui són en les espatles, axí com és Paníscola e Cervera e Exivert e Polpís e les Coves de Vinromà e Alcalatén e Morella e Culla e Aras, qui viuen del camp de Borriana de conduyt, e tots aquells qui seran entre nós e terra de christians, se hauran a rendre, perquè nós serem denant e no poran haver lo conduyt qui·ls venia de Borriana.»
El maig de 1233 l'exèrcit de Jaume I es trobava a les portes de la vila. El camí fins ací havia sigut llarg. Una expedició que tingué el seu punt de partida a Terol, on el rei havia convocat «als richs hòmens que fossen ab nós a Terol a entrada de maig, e al maestre del Temple e aquell de l’Hespital e a aquell d’Uclés e al de Calatrava, qui eren en nostra terra. E, sobre açò, algun no·n vench al dia que nós havíem manat que fossen en Terol. E vench-nos lo bisbe de Saragoça, qui havia nom en Bernat de Muntagut, e don Pero Ferràndez e Sagra e hòmens de nostra maynada, e don Exemén Pérez d’Arenós, qui era de nostra maynada, e fom tro a .CXX. cavallers e el consell de Terol.»
Tot i que El Llibre dels fets no dona detalls de l'itinerari seguit per l'exèrcit cristià, podem suposar que des de Terol Jaume I ascendí sense dificultats el port d'Escandón (1.222 m), un pas ampli, indefinit, que dona pas a un paisatge que es desplega mitjançant una successió incomptable de lloms i fondalades, molts d'ells poblats en l'actualitat pel conreu de cereal. Degué posar rumb a les viles medievals de Mora de Rubielos i Rubielos de Mora, dues joies de la comarca aragonesa de Gúdar-Javalambre, per a seguidament tocar Alventosa, travessar l'altiplà desolat i inclement de Barraques i entrar al regne de València a través de la vall del riu Palància, on s'assenten les poblacions de Xèrica i Viver, a la comarca castellonenca de l'Alt Palància: «E, al tercer dia que exim de Terol, anam-nos-en albergar a Xèrica. [...] E sobre açò haguem acort la nuyt que talàssem sobre la vila contra Viver.»
En el seu camí cap a Borriana, el rei passà per Torres Torres, també a la vora del Palància, i hagué d'acudir amb urgència a la vall de Segó, a tocar de Sagunt, perquè «los maestres del Temple e de l’Hespital e el comanador d’Alcaniz, qui són aquí, ab tot lo consell d’Alcaniz, e de Muntalbà; [...] e ara són aquí e preguen-vos que anets tost, que si no, no y porien romanir, que ells són pochs e el poder de València és gran.»
Per a assolir la Vall de Segó, una vegada superat Torres Torres imaginem que el monarca i el seu exèrcit degueren abandonar el curs del Palància per a posar rumb a l'est per l'anomenat Antic camí d'Aragó, el qual s'infiltra a la Vall de Segó per una estreta depressió formada entre el pic de la Creu i la muntanya del Codoval. Actualment, la Vall de Segó és un racó aliè a l'atrafegat corredor mediterrani que circula a proximitat. Un espai bondadós custodiat per un circ de muntanyes modestes que entapissa un paisatge agrícola i fèrtil, connectat per una rica xarxa de camins rurals proclius a la passejada. El barranc de l'Arquet li proporciona el principal recurs hídric, mentre que la vida humana es concentra en els petits nuclis de Quart de les Valls, Quartell, Faura, Benifairó de les Valls i Benavites. D'aquest últim, la seua torre medieval emergeix per sobre de l'arquitectura civil popular.
A l'extrem meridional d'aquesta depressió, hi ha el puig de les Pasqües, des d'on Jaume I manà controlar Sagunt. «El Puig de les Pasqües, qui és davant Murvedre per .II. Milles, e han estat aquí axí com vós lurs o manàs, per .II. dies, e corregren a Vall de Segon.»
Segons els historiadors locals, el puig en qüestió es correspon avui amb el conegut com el Cabeçolet. A la cartografia topogràfica apareix gairebé imperceptible amb una altitud de 59 metres sobre el nivell del mar. Des d'ací es domina una plana colonitzada pel cítric i és una talaia excepcional sobre la silueta meridional de Sagunt. Pel seu vessant de ponent, transcorre l'antic camí de València.
Aquella primavera a Borriana
«E el seti de Borriana fo migant maig.» Entre l'armament pesant, Jaume I comptava amb un fonèvol i un manganell, a banda d'un castell de fusta, una arquitectura efímera construïda in situ per a reforçar el setge i que va ser blanc preferit dels efectius sarraïns. Pel que fa a l'arma personal de Jaume I, aquest portava una espasa de nom Tisó, conservada a Montsó. Probablement fou la mateixa Tizona del Cid, passada al casal de Barcelona a través del matrimoni de Maria, filla d’aquest, amb Ramon Berenguer III. «E nós levam tost e laçam los capells de ferre en la testa. E havien-nos aduyta una espaha de Muntçó, que havia nom Tizó, que era molt bona e aventurosa a aquells qui la aportaven, e volguem-la més levar que la lança, e donam la lança a un escuder que·ns ajudàs.»
Dos mesos va durar el bloqueig. Seixanta dies de setge que finalitzaven amb l'expulsió dels habitants de Borriana, amb una ordre clara i urgent: «que n’exissen tots dins .IIII. dies ab ço que porien levar en les costes e en les mans. E en aquesta manera haguem Burriana. E per tal que sàpien les gents quants hòmens havia en Burriana entre hòmens e fembres e tosets, foren .VII. mília .XXXII., e durà lo seti, ans que fos presa, .II. Meses.»
A mitjan juliol, doncs, la vila passà a mans cristianes. Molts dels borrianencs i borrianenques originaris s'instal·laren al límit entre aquesta població i Nules, en el lloc d'una antiga alqueria on precisament en els nostres dies s'ubica Mascarell, que sembla que presumptament provindria del terme campament o assentament en àrab. No deixeu de visitar aquesta pedania que pertany a Nules, l'únic poble valencià que no ha crescut més enllà del seu recinte emmurallat on viuen 200 ànimes. Passegeu-vos-hi: els carrers lliures de circulació motoritzada remeten a un temps pretèrit de silenci que gira l'esquena al ritme frenètic, industrial i agrícola de la Plana. Tot un privilegi.