Tot va començar el març de 1282 amb les Vespres Sicilianes, un aixecament popular dels sicilians en contra dels partidaris de Carles d’Anjou (el germà de Lluís IX, rei de França) que havia estat nomenat rei de Sicília (i Nàpols) el 1266 pel papa Climent IV (1265-1268). Molts seguidors sicilians de la dinastia de Frederic II (els Hohenstaufen, que governaven l’illa des de 1196) rebutjaven el monarca imposat pel Vaticà i van anar a cercar la complicitat de la Corona catalanoaragonesa a través de Pere el Gran, casat amb Constança de Sicília (filla de Manfred I de Sicília, que era fill natural de Frederic II d'Alemanya i últim rei de Sicília dels Hohenstaufen).
Explica l’historiador de la Universitat de València Mateu Rodrigo que, molt probablement, Pere el Gran ja sabia alguna cosa de la conxorxa que els sicilians, encapçalats per Joan de Pròixida, estaven maquinant els dies previs al 30 de març. Els drets dinàstics de Constança eren discutibles, com ho eren els de Manfred respecte de Frederic II, perquè ell era fill natural del rei (és a dir que l’havia concebut fora del matrimoni abans de casar-se), però eren prou per als nobles sicilians que no toleraven les formes absolutistes de Carles d’Anjou.
Això va provocar la divisió del regne de Sicília (que tradicionalment havia ocupat el sud de la península Itàlica fins a Nàpols i l’illa de Sicília), perquè Anjou va aconseguir retenir les possessions peninsulars. El Papa, enfurismat, va declarar l’excomunió de Pere el Gran —una excomunió que el rei català va recordar especialment, i amb por, en el seu llit de mort. Segons Mateu Rodrigo, l'historiador Miquel Batllori explicava que el bisbe de València —i canceller de Pere el Gran— Jasper de Botonac l’intentava convèncer, en els seus últims moments, que allò era una excomunió política que no tenia un veritable sentit religiós. Tanmateix, en la seva agonia, Pere el Gran va rebutjar Sicília, una decisió que no es va traduir en la sortida dels catalans de l’illa.
Alfons III va heretar la Corona d’Aragó i va deixar la regència de Sicília al seu germà Jaume, que la va ocupar fins que Alfons III va morir. Llavors Jaume II va passar a ser rei de la Corona catalanoaragonesa, deixant la regència de Sicília al tercer germà, Frederic II de Sicília (i III d’Aragó).
Fins aquí, tots tres reis havien heretat —per dir-ho en termes dinàstics— l’excomunió dels respectius papes de Roma. Això s’acaba el 1295, quan Jaume II el Just i el papa Bonifaci VIII signen la pau d’Anagni que tancava en fals el litigi de Sicília, però sí que anul·lava l’excomunicació de Jaume II. En el curiós tractat d’Anagni, explica Mateu Rodrigo, «el rei renunciava Sicília de boca (tot i que el governava Frederic III) i el Papa li donava el vistiplau per conquerir Sardenya, tot i que els sards no havien demanat cap rei» ni es deixarien envair. (Sardenya no va ser ocupada pels catalans fins trenta anys després de la mà d’Alfons el Benigne.)
La solució en fals de Sicília encara té un altre capítol en el tractat de Caltabellota (1302) quan Frederic II de Sicília i Bonifaci VIII acordaren que Frederic II deixava de ser rei de Sicília i passava a ser rei de Trinàcria (nom que els grecs donaven a Sicília) i resoldrien les diferències amb els Anjou casant-se amb Elionor d’Anjou, filla de Carles II d’Anjou. Però Frederic II encara va ser novament excomunicat per Joan XXII per atacar possessions dels Estats Vaticans en atacar Gènova. L’excomunió va ser anul·lada pel papa Benet XII el 1335.
Per tant, des del 1282 fins al 1335, el viatge d’un Papa a Barcelona i Catalunya hauria estat més que improbable, inconcebible.