La capacitat d’Esther Boix per crear llenguatges artístics propis es fa molt evident en aquesta exposició retrospectiva dels Espais Volart de Barcelona (Fundació Vila Casas) que enlluerna amb els estils que va arribar a dominar l’artista catalana, des d’un començament molt marcat pel tenebrisme de José Gutiérrez-Solana fins al paisatgisme gairebé ecologista que dissol la imatge de l’home, passant per la militància antifranquista i un cromàtic surrealisme. L’última gran exposició va ser a Girona el 2007 —quan ella encara era viva— i no va recollir aquest últim paisatgisme agosarat que representa tota una última etapa de Boix i que aquí es pot veure en tota la seva dimensió a la planta subterrània dels Espais Volart.
Tal com destaca Bernat Puigdollers, el comissari de l’exposició, Boix ja va demostrar tenir un llenguatge artístic abans d’entrar a l’Acadèmia. «Una estètica fosca i expressiva que reflecteix la duresa de la postguerra» i que és hereva de l’expressionisme de Gutiérrez Solana. En aquesta època, Esther Boix ja demostra una sensibilitat especial per centrar-se «en les persones més humils i invisibilitzades»: vells, pagesos —que ha conegut a la Cellera de Ter (Selva)— i familiars —perquè una poliomielitis l’obliga a fer llargues estades a casa.
Aquest estil s’anirà polint i els pagesos seran substituïts per L’home del pa, la Dona cosint, etc.
Esther Boix entrarà a l’Escola de Belles Arts, tot i que més que mestres trobarà amics i companys, col·legues que acabaran formant amb ella un grup artístic de curtíssima durada, però sòlidament embastat pels fils de l’amistat: un d’ells, Ricard Creus, acabarà sent el seu marit —i deixant la pintura per les lletres, tot garantint que ella continuarà la seva carrera—; els altres són l’escultor Josep M. Subirachs —que acabarà liderant el grup artístic Postectura— i Mercè Vallverdú, que no voldrà unir-se al grup.
Pel que fa a les lliçons de Belles Arts, Boix dirà més tard que li va costar molt «desaprendre» el que li havien inculcat en aquella acadèmia.
Creus, Subirachs i Vallverdú van ser els tres companys de Belles Arts que visitaven Esther Boix quan la malaltia la tenia tancada a casa. L’exposició dels Espais Volart recull tres obres que els immortalitzen pintant, en algun cas a casa dels Boix: tres d’ells immortalitzats per Vallverdú.
Com a líder del grup Postectura (nom que suggeria «després del tacte»), Subirachs va escriure el manifest corresponent i va estructurar el conjunt amb tres pintors (Boix, Creus i Joaquim Datsira) i tres escultors (Subirachs, Francesc Torres Monsó i Josep Martí Sabé). Tot plegat va ser una estratègia per exposar, però ho van aconseguir i tots sis van guanyar visibilitat.
La mirada artística d’Esther Boix canviarà significativament a partir d’una estada a Milà que faran ella i Ricard Creus. La ciutat italiana els permetrà el contacte lliure amb intel·lectuals. Era el 1957 i el franquisme aixafava el normal desenvolupament cultural a Barcelona i Catalunya. A més, Esther Boix queda embarassada i tenen el seu primer fill, Adrià.
A partir d’aquí les obres de Boix guanyaran colors, estructura i potència, excepte en els gravats que volien fer crítica social o política amb tota la cruesa del blanc i negre (com les obres que va fer per Estampa Popular Catalana). El cas és que, de tornada a Barcelona per criar l’Adrià, Esther Boix pintarà els mateixos barris que havia retratat anys abans i ara ho farà amb «una paleta de colors més rica, un altre concepte del paisatge, més lluminós i més estructurat», en paraules de Bernat Puigdollers.
La pintura de Boix esclata, a partir d’aquí, en obres més compromeses socialment, amb reivindicació feminista clara (o denúncia més clara del masclisme), amb una nova aparició de la sexualitat i dels abismes personals. Són els primers anys setanta. Cada cop hi ha més obres influïdes per l’existencialisme que destaquen l’angoixa dels personatges (les dones, en molts casos), els punys, els crits... Aquesta etapa acaba amb uns paisatges surrealistes que Puigdollers exhibeix plegats en un racó molt impressionant dels Espais Volart.
L’exposició continua a les sales subterrànies amb dos àmbits ben diferenciats. El primer recorda l’Escola l’Arc, que van fundar Boix, Creus i altres companys amb la idea d’una educació diferent, on s’atengueren les expressions artístiques dels alumnes i se’ls eduqués amb nous sistemes pedagògics com el Montessori. Entre les propostes hi ha obres dels alumnes que dialoguen amb versos de poetes catalans que hi van col·laborar de bon grat, com Pere Quart, Feliu Formosa, Jordi Sarsanedas..., fins a 23 noms.
L'àmbit següent se centra en el paisatge i és la part menys coneguda d’Esther Boix fins ara. Algunes obres havien estat exposades per la Galeria Marc Domènech, però res no feia preveure la quantitat de paisatges que Boix va fer a partir dels vuitanta. Uns paisatges que, com assenyala, Puigdollers comencen fent gairebé una denúncia de la contaminació de Barcelona (Boix s’havia mudat a un àtic i des del nou taller albirava una inesperada amenaça de contaminació damunt les teulades) fins a la dissolució del paisatge mateix en formes essencials. S’hi pot veure com els humans van fonent-se —o dissolent— dins del paisatge, com el paisatge de la Garrotxa (i especialment el de la Fageda d'en Jordà enamora Boix) i com a poc a poc la paleta es va aclarint a mesura que van diluint-se la terra i el cel.
Només les veles manquen, una marina blanca probablement inspirada en Eivissa —com altres obres d’aquest període—, és de les últimes obres d’aquest estil, un traç que sembla acomiadar-se mentre es fon en el llenç.