Quines foren les dones que ajudaren a repoblar terres en possessió dels àrabs? Com era l’ofici d’aquelles que curaven els malalts i assistien altres dones a donar a llum? Quin era el paper de les esposes de comptes i marquesos? Per què a algunes dones se’ls acusava d’heretges? De totes aquestes dones i moltes més parla Catalanes medievals, un llibre d’Elisenda Albertí que acaba de publicar Albertí Editor. En 2012 va eixir la primera edició. Ara en 2026 s’ha ampliat amb dues històries noves i més documentació. «Intento fer diferents tipus de dones, perquè quan acabem el llibre tinguem una imatge global per conèixer com vivien a aquesta època», explica l’escriptora en conversa amb EL TEMPS.
En aquest recorregut per l’edat mitjana, es pot vore com algunes dones tenien influència social gràcies als béns i propietats que posseïen. Aquest fet els donava més independència que a la resta. Totes elles administraven els béns de forma profitosa i amb gran saviesa. No obstant això, per la seua condició de dones moltes d’elles hagueren de sofrir intents d’usurpació del seu patrimoni. La primera dona que apareix al llibre, Sesnanda, tenia terres on actualment se situen les comarques de Bages i Anoia. Un veí no la considerava propietària de les terres, i per aquest motiu li va furtar part de la collita.
Al llibre es conten moltes històries de dones valentes, que s’enfrontaren amb altres per defendre el seu territori. Un exemple és Na Mercadera que va néixer l’any 1245, i va viure fins al 1300. Aquesta dona va aconseguir atacar a un cavaller enemic i el va segrestar. Tot per defendre la seua població, Peralada, de la invasió francesa. La seua gesta fou reflectida per sempre pel pintor Antoni Caba a l’obra L’heroïna de Peralada. Actualment, es pot visitar al Museu del Prado.
Una funció que sempre ha sigut relacionat amb les dones és el de guaridores. La cura dels malalts ha estat tradicionalment durant la història protagonitzada per dones. Tot i que no se’ls permetia estudiar, les guaridores aprenien coneixements a través de la tradició oral i de l’observació. Malgrat això, algunes d’elles foren castigades i acusades de bruixeria per dur a terme aquestes activitats. La Inquisició no veia amb bons ulls la participació de les dones en aquestes feines. També tenien especial importància les llevadores, és a dir, les dones que ajudaven en el part. En un moment en el qual la possibilitat que nadó o mare moriren en el part era alta, el paper d’aquestes dones era imprescindible. Al llibre hi apareixen diversos exemples de dones amb aquests oficis com Gueraula de Codines, Sança de Camins o Bonanada.
Com les guaridores, la resta d’oficis s’ensenyaven també d’unes a altres. La sedera barcelonesa Romía Fortí va néixer l’any 1270. Al seu taller va ensenyar a moltes aprenentes a fer la seua feina. Gràcies a les seues ensenyances va aconseguir fer un negoci molt rendible juntament amb les seues treballadores. La solidaritat amb elles es pot vore al seu testament, donat que va deixar-los gran part del seu patrimoni a aquelles que cosien amb ella.
La música, la poesia, la pintura… sembla que sempre han estat reservades als homes. Només cal obrir un llibre de text de qualsevol curs escolar per assabentar-se. Tanmateix, les dones han tingut presència en aquests àmbits culturals, tal vegada sols falta reconéixer-les. A Catalanes medievals es destaquen algunes dones que practicaren disciplines artístiques, com Garsenda. Aquesta va néixer entre el 1180 i el 1181 a Provença. «Fou molt important perquè era una trobadora que no només cantava, sinó que escrivia les seues cançons», remarca Elisenda Albertí.
En passar les pàgines del llibre hi apareixen diversos casos de dones acusades per bruixeria. Algunes d’elles fins i tot foren cremades o ofegades. Els delictes anaven des de tindre coneixements sobre la cura dels malalts a ser jueva conversa. Els motius pels quals les podien acusar d’heretge eren infinits. Normalment, no feia falta cap prova per dictar sentència, aquesta estava ja feta abans del judici. I si volien alguna prova, només feia falta torturar a la dona fins que confessara bogeries que mai hauria fet. Aquestes confessions acurtaven el sofriment, doncs, igualment haurien sigut executades abans o després. «Moltes acusacions eren venjances personals. Si a un veí li havien furtat les vaques, tal vegada acusava de bruixa a la dona estranya del carrer perquè hi pensava que havia sigut ella», afirma Elisenda.
Totes aquestes dones que apareixen en el llibre són una part de la meitat de la història que poques vegades ha estat contada. Cada relat és una peça per donar llum a aquelles dones que tingueren un paper en la societat que mai se’ls ha reconegut. Eren dones extraordinàries que, per la seua condició de dona, no han transcendit a la posteritat. Llegir Catalanes medievals és una manera de rescabalar la seua figura i recuperar la genealogia femenina amagada sota la força del patriarcat.