València pot deixar dʼexistir. En el Ple municipal celebrat dimarts passat, PP i Vox van aprovar la proposta de modificació de la denominació de la ciutat per la versió bilingüe Valencia/Valéncia. La iniciativa, que va obtenir els vots en contra de Compromís i el PSPV-PSOE, queda sotmesa a exposició pública i serà lʼAcadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) la que decidirà —com a ens normatiu reconegut per lʼEstatut i fruit del Decret 69/2017 de la Generalitat— la pertinença o no del canvi. En ocasions anteriors, la institució normativa sʼha decantat de manera clara per la forma tradicional, escrita amb accent obert.
La mesura aprovada pel govern local que presideix María José Català parteix dʼuna exigència dels seus socis dʼextrema dreta. En consumar-se el relleu polític a lʼAjuntament, ara fa dos anys, Vox va reclamar la recuperació urgent del topònim bilingüe que lʼesquerra havia eliminat en febrer de lʼany 2017 en favor de la versió valenciana en exclusiva. De fet, qui era portaveu de la formació ultra en 2023, Juan Manuel Badenas, va tapar amb una bandera espanyola lʼaccent obert de València abans de començar una roda de premsa. El simbolisme de la imatge era evident.
La demanda de Vox, però, no va quedar ací: poc després van instar lʼalcaldessa a modificar lʼaccent greu de la fórmula autòctona, de manera que esdevinguera agut i satisfera els anhels dels grupuscles secessionistes. Dimarts, des de la llotja de convidats, els representants de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) i Lo Rat Penat es felicitaven pel pas de gegant que implica lʼacceptació dʼuna de les seues reivindicacions històriques. Versionant una mica les paraules pronunciades a la lluna per Neil Armstrong, és un petit pas per a la grafia, però un gran pas per a consumar la calamitat.
Perquè exactament això, una calamitat, significaria alterar lʼaccent gràfic de la ciutat. Una gosadia que no cometé Rita Barberà durant els 24 anys que fou alcaldessa, malgrat les pressions patides pels seus socis dʼUnió Valenciana (UV), liderats per lʼinefable Vicente González Lizondo, adalil de lʼanticatalanisme més groller. Amb un element afegit a tenir molt en compte: mentre que llavors lʼequilibri de forces era gairebé total, ja que el PP disposava de 9 regidors i UV en tenia 8, actualment la situació no hi té res a veure: el PP en té 13 i Vox, només 4.
Per tal de legitimar els seus plans, populars i ultres van contractar els serveis dʼun exprofessor de Filologia Catalana de la Universitat de València —entre 1991 i 2019— i membre de lʼAVL —des de 2016— que clama en el desert, des de fa trenta anys, per lʼalteració del topònim del cap i casal. Abelard Saragossà, ben afalagat per lʼoferiment, ha rebut dos mil euros per elaborar un informe el contingut del qual ja tenia redactat de fa temps. A partir dels tres mil euros, hauria calgut obrir una licitació pública absolutament temerària. Qualsevol lingüista amb un mínim de reputació hauria validat la forma vigent. Es tractava, per tant, dʼun informe ad hoc.
La dreta cavernícola autòctona sʼha anotat un rèdit doble: dʼuna banda, erradicant la denominació única aprovada en temps de Joan Ribó en favor dʼuna de bilingüe que prioritzarà sempre la fórmula castellana, i dʼaltra banda, provant dʼinstaurar una forma sense cap tradició que contravé la ciència. Un colp més, doncs, a la unitat i normalització de la llengua, com va succeir recentment a Alacant, on el consistori —també amb els únics vots de PP i Vox— ha sol·licitat a la Generalitat Valenciana la declaració de municipi de predomini castellanoparlant, amb les conseqüències que això tindria tant en lʼàmbit administratiu com a lʼensenyament.
En efecte, el Partit Popular, animat per Vox, està travessant línies roges que mai no havia trepitjat. Així com la Llei d'ús i ensenyament del valencià (LUEV) —aprovada lʼany 1983, sense cap vot en contra, en un plenari celebrat a Alacant de manera extraordinària— vetllava per la supervivència de la llengua minoritària i minoritzada, la forma oficial pròpia de la capital, València, només havia estat qüestionada pels sectors més ultramuntans. Ens trobem davant una anomalia que sobta encara més si girem la vista a determinats episodis històrics.
Alcaldes franquistes per la unitat de la llengua
La persecució del valencià sota el franquisme no evità la celebració dʼalguns actes significatius. Per exemple, lʼexitosa presentació de lʼexposició sobre el Diccionari català-valencià-balear al saló de vidre de lʼAjuntament de València. La magna obra dirigida per Francesc de Borja Moll fou presentada de manera solemne al cap i casal el dimecres 12 de desembre de 1951 amb la presència de lʼalcalde, Baltasar Rull, i de nombroses personalitats de la cultura pròpia, des del prestigiós filòleg Manuel Sanchis Guarner a lʼassagista Joan Fuster, passant per Carles Salvador o Enric Valor. La sala on va tenir lloc lʼacte estava plena a vessar.
La premsa de lʼèpoca parlà amb una normalitat absoluta dʼaquella mostra. El diari Las Provincias, aleshores dirigit per Martí Domínguez Barberà, va qualificar-la dʼobra «interesantísima» i va informar els seus lectors que els diversos volums del Diccionari incloïen «unos mapas interesantísimos de todas las comarcas en las que se habla el idioma catalán-valenciano-balear, con indicación de las diferencias que las caracterizan, perfectamente anotadas y detalladas, y que abarcan las Islas Baleares, todo el antiguo Reino de Valencia, Cataluña, con sus divisiones en oriental y en occidental, la raya de Aragón y Andorra, todas las comarcas idiomáticamente franco-catalanas y la ciudad de Alguer en Cerdeña».
Segons la crònica del mateix diari, lʼalcalde Rull, que intervingué en valencià, digué que «la lengua de los pueblos representa su espíritu y su alma, todo cuanto se haga para fijarla y perfeccionarla será digno de elogio, como en este caso el Diccionari, que debe merecer el apoyo de todos cuantos tengan aficiones culturales». Lʼacte es va cloure amb la interpretació de tres peces musicals per part de la Coral Polifònica Valentina: la catalana «La sardana de les monges», la mallorquina «La sesta» i la valenciana «A la voreta del mar».
Al llarg de dues setmanes, el saló de vidre consistorial sʼomplí de documentació relativa a la unitat de la llengua, amb profusió de mapes dʼisoglosses que especificaven quin dialecte es parlava a cada racó del domini lingüístic. I a la porta principal, sota la icònica terrassa de lʼAjuntament, una paradeta presidida per una pancarta en què es llegia «Diccionari Cat. Val. Bal.» informava els vianants que pogueren estar interessats a adquirir-lo.
En la mateixa línia, uns anys després, el 30 de juny de 1962, qui era alcalde franquista de València, el metge cardiòleg Adolfo Rincón de Arellano, remetia una carta a lʼalcalde alguerès felicitant-se per la creació dʼuna línia aèria entre Perpinyà i lʼAlguer. En un català exquisit, el primer edil valencià designat per Franco augurava que aquell vol «incrementarà el contacte dels pobles que, a una riba i l'altra de la nostra mar, parlem una mateixa llengua».
Era lʼèpoca en què Lo Rat Penat, una entitat que encara no havia estat absorbida pel secessionisme lingüístic i que era molt respectada a la ciutat, organitzava viatges a lʼilla italiana per conèixer de prop la realitat algueresa, de la mateixa manera que els veïns de lʼAlguer sʼinteressaven, in situ, pel català que es parlava a València. «Un ambient de germanor entre els nostres pobles que arriba a aquesta alcaldia amb tota la seua flairor i amb la vehemència i la intensitat que els valencians posem en els nostres afectes», escrivia Rincón de Arellano en un fragment de la carta. «Les varietats regionals del vostre idioma són exactes a les variants valencianes», precisava a continuació. Acompanyant la carta, lʼalcalde de València enviava «un plat de ceràmica amb el nostre escut, que porta les mateixes quatre barres del vostre; una mostra, al mateix temps, de lʼartesania valenciana».
No fou lʼúnica mostra de normalitat protagonitzada per Rincón de Arellano. Quan els fascicles de la Gran Enciclopèdia Catalana veieren la llum, en 1968, va recomanar-ne la compra dels seus fascicles. «Enciclopèdia Catalana, lʼenciclopèdia dels valencians», era el lema de la campanya a què va adherir-se lʼalcalde franquista de la ciutat.
Lizondo, García Broch i la fermesa de Barberà
En la represa democràtica, lʼestrena de la dreta en el Govern municipal de València no arribaria fins a lʼany 1991. El pacte PP-UV va situar Barberà a l’alcaldia, González Lizondo a la Regidoria de Cultura i la molt activa María Dolores García Broch a la d’Educació.
Les tibantors van produir-se des del primer minut. En iniciar-se el mandat, García Broch va ordenar l’aturada immediata de totes les publicacions editades normativament per l’Ajuntament, va afanyar-se a retirar un miler d’exemplars de llibres editats pel consistori sobre la història de la ciutat i va paralitzar l’exposició «El món de Tirant lo Blanc». Estendard del secessionisme lingüístic més furibund, García Broch va arribar a amenaçar González Lizondo d’abandonar el grup d’Unió Valenciana i emigrar al mixt si Barberà no assumia els seus postulats.
Aquesta s’hi negava de ple, però no trobava la manera d’esquivar les invectives dels socis. Finalment, va crear un ens de set membres, el Consell de Cultura de la Ciutat de València, en què pretenia delegar la batussa lingüística. El perfil dels integrants dʼaquest òrgan no vinculant —Xavier Casp, Manuel Ángel Conejero, Santiago Grisolía, Damià Mollà, Eduardo Primo, Pilar Roig i Vicente Vilar, sota la presidència d’Emilio Attard— va asserenar els ànims d’UV. Majoritàriament, eren persones vinculades a l’espectre cultural conservador, algunes d’elles clarament contràries a la unitat de la llengua. No obstant això, la presència de noms com Conejero, Mollà, Grisolía o el mateix Attard —que poc abans havia assegurat, en una entrevista a EL TEMPS, que «La imbecil·litat de Comunitat Valenciana és meua»— garantia el blindatge de la posició científica avalada per les universitats i que seguia fil per randa la Generalitat presidida per Joan Lerma.
Aquell no fou l’únic incendi que hagué de sufocar Barberà a l’inici del seu mandat. A les acaballes de 1991, mentre treballava en la reedició del seu diccionari, la RAE va aprovar una nova definició del terme valenciano, per la qual se’l considerava una «variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia». La que continua en vigor encara avui.
Ací Barberà també va haver de contenir la respiració. García Broch va acusar el PP de «cedir a les pressions catalanes» i d’«ignorar la realitat científica, lingüística i històrica del poble valencià». Els regionalistes van organitzar una manifestació pel centre de València —s’hi van congregar unes cinc mil persones—, en què acusaven els dirigents populars de «catalanistes». Durant la marxa de protesta es van cremar alguns llibres, per exemple de Jaume Roig.
Empoderat per la posició de força que UV ostentava dins del govern municipal, Lizondo va plantejar un ultimàtum a l’alcaldessa. O acatava la normativa ortogràfica de la RACV abans del 3 de gener de 1992 o el seu partit abandonaria l’equip de govern municipal a penes sis mesos després d’haver-s’hi estrenat. Però ni Barberà va accedir a alterar la normativa oficial ni els vuit regidors d’Unió Valenciana no van marxar del Govern.
El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) havia advertit a alguns ajuntaments governats per UV que contravenir la normativa oficial tenia conseqüències: «Els ajuntaments no tenen competències en matèria lingüística ni poden decidir el model ortogràfic dins la seua administració», subratllava l’alt tribunal valencià. En canvi, González Lizondo i García Broch van donar llibertat als seus regidors per tal de fer servir les acientífiques normes del Puig en la seua activitat diària. Malgrat que l’alcaldessa reconeixia que «les competències lingüístiques recauen en la Generalitat», de la nit al dia els rètols de les estacions d’autobusos —una delegació en mans dels regionalistes— van començar a exterminar accents gràfics i a incloure castellanismes de tota mena.
Barberà mai no va sotmetre a debat públic l’accent gràfic de València i no va tenir inconvenient a retolar carrers, places i avingudes de manera monolingüe i atenent la normativa. Res a veure amb María José Català, l’actual alcaldessa popular, i Abelard Saragossà, el filòleg delerós de popularitat que li ha proporcionat la coartada necessària mitjançant aquest sainet.
Curiosament, una alcaldessa anomenada Català i del partit de Barberà ha fet realitat els somnis humits dels secessionistes. Ni els alcaldes franquistes de la ciutat ni la seua companya, a qui sempre cita com a referent, mai no van arribar a tant. Sí que ho ha fet ella, que ja va alterar l’accent del seu primer cognom en ser proclamada candidata a l’alcaldia de València. La mateixa María José Català que, durant els quatre anys que fou alcaldessa de Torrent, la seua ciutat, no va plantejar la substitució del topònim monolingüe Torrenten favor de la forma dual Torrente/Torrent. La mateixa Català que, en els plenaris del consistori, ha bandejat la llengua pròpia fins a límits inaudits.
Perquè, en realitat, el canvi de l’accent gràfic és un simple parany: l’autèntica meta era recuperar la forma Valencia. I encara sort que, de moment, no hi han incorporat l’afegitó del Cid, com en temps pretèrits.
De moment.