Giuliano Da Empoli, que va ser assessor polític del primer ministre italià Matteo Renzi i ha participat en cimeres polítiques i congressos sobre intel·ligència artificial (IA), presenta un assaig que sembla un crit d'alerta contra una poderosa i creixent força de les màquines combinada amb una (no casual) proliferació de polítics fills d'un nou maquiavel·lisme: ell els anomena borgians, perquè Cèsar Borgia era en qui es va inspirar Maquiavel per escriure El príncep.
Da Empoli comença fent una repassada a alguns dels polítics que es podrien anomenar nous borgians: Putin, figura que ja havia analitzat a El mag del Kremlin; el president dels EUA, Donald Trump; el del Salvador, Nayib Bukele; l'argentí, Javier Milei; el brasiler Jair Bolsonaro i, sobretot, el primer ministre de l'Aràbia Saudita, Mohammed bin Salman (MBS). «Cinc segles més tard, MBS és la seva reencarnació. Com el Valentinès [malnom de Cèsar Borja a Itàlia, per valencià], que cultivava el designi grandiós d'unificar Itàlia sota la seva protecció, MBS cultiva una visió estratègica, la de transformar l'Aràbia Saudita en un estat nació poderós, modern, lliure de la influència de l'integrisme religiós, en el qual el poder es concentri a les seves mans».
I de totes «les lliçons» que poden extreure «dels Borja», n'hi ha una «que destaca sobre totes les altres: la primera llei del comportament estratègic és l'acció. En situació d'incertesa, quan la legitimitat del poder és precària i pot qüestionar-se en qualsevol moment, aquell que no actua pot estar segur que els canvis que es produiran aniran en contra d'ell».
Diu Da Empoli que «és el que els assidus del Kremlin anomenen avui el “control manual”. Si el sistema no funciona, sempre queda la possibilitat d'intervenir-hi directament, transgredint les regles formals».
L'arribada dels nous borgians, segons Da Empoli, està succeint ara. El Trump d'ara és més perillós que el de la primera legislatura. «El que ha canviat amb relació a fa vuit anys és que el sòcol sobre el qual reposava l'antic ordre s'ha esfondrat. Si en plena dècada de 2010, els brexiters, Trump i Bolsonaro podien semblar una colla d'outsiders, desafiant l'ordre establert i adoptant una estratègia del caos, com ho fan els insurrectes en guerra contra una potència superior, avui en dia la situació s'ha invertit: el caos ja no és l'arma dels rebels, sinó la marca dels dominants».
És un gir en la història d'Europa i del món. «Mentre que a Occident la primera meitat del segle XX havia ensenyat als polítics les virtuts de la contenció, la desaparició de l'última generació sorgida de la guerra ha permès el retorn dels demiürgs que reinventen la realitat i pretenen donar-li forma segons els seus desitjos».
Da Empoli és pessimista i creu que «la finestra d'oportunitat que hi havia fins ahir perquè es posés a punt un sistema de regles s'ha tornat a tancar». Ara, «la mateixa idea d'un límit a la lògica de la força, de les finances i de les criptomonedes, a l'apassionament de la IA i de les tecnologies convergents o a la deriva de l'ordre internacional cap a la jungla, queda fora del terreny del que és concebible».
El que compta torna a ser l'acció perquè «un entorn caòtic exigeix decisions audaces que captiven l'atenció del públic, tot astorant els adversaris». Penseu en les últimes de Trump. «Un analfabet com Trump —escriu Da Empoli— pot assolir l'estatus de geni per la seva capacitat d'actuar en consonància amb l'esperit del temps».
Aquesta generació de polítics ha coincidit amb l'arribada de la IA. Da Empoli assegura haver estat convidat a una mena de cimera entre els alts representants de la política occidental i els promotors de la intel·ligència artificial. Va ser a Lisboa. Hi havia «el secretari general de l'OTAN i el seu comandament militar, la presidenta del Parlament Europeu, dos o tres caps de govern, una pila de ministres, de comissaris, de patrons de serveis d'informació». Tots eren allà per escoltar el cap d'Open AI, Sam Altman, i el de DeepMind, Demis Hassabis, «el primer, que pateix la síndrome d'Asperger, i l'altre, completament absort per la seva recerca messiànica», dos tecnòlegs que no van percebre què li estava passant al seu auditori: «Escoltant els dos papes de la IA, els simples mortals presents a la sala, encara que omnipotents, s'adonaven amb progressiva claredat que no hi havia el més petit punt de contacte entre la seva experiència i el món nou que es desplegava davant dels seus ulls. Pitjor encara, que no es podia establir cap relació humana amb els portadors de la bona nova, perquè aquests ja vivien en un altre món». Afegeix Da Empoli: «I com més confiança intentaven insuflar-los els tecnòlegs, més sentien els participants que una mà de glaç els acaronava l'espinada».
Da Empoli alerta que, «com els borgians, la IA no té en compte ni regles ni procediments. Ningú, ni tan sols els seus creadors, no sap com pren les decisions. (...) El poder de la IA no té res de democràtic ni de transparent. Més que artificial, la IA és una forma d'intel·ligència “autoritària” que centralitza les dades i les transforma en poder. Tot plegat en l'opacitat més total».
La tesi de Da Empoli és veritablement alarmant perquè demostra diversos casos —de geopolítica global i de micropolítica local— en què s'albira la fatal combinació de la IA i els nous borgians.
I vaticina una societat futura semblant a la d'El castell de Kafka: «Com més augmenten les capacitats de la IA, més graons de la jerarquia social supera el castell. Si els obrers són substituïts per màquines i els repartidors cada com més són transformats en màquines, avui aquest mateix fenomen afecta els empleats, els funcionaris, fins a assolir el que abans anomenàvem les professions liberals. En un futur ja molt proper, els metges, els comptables i els advocats s'hauran d'ajustar a les instruccions de la IA i justificar-se en els casos en què decideixin adoptar un comportament no previst. Només els poderosos tindran un marge de maniobra, i encara, qui sap per quant de temps».
Això ja està passant. La IA recomana els periodistes de dotzenes de mitjans quin és el titular més adient o com podrien fer la notícia més atractiva i més llegible.
Potser Da Empoli exagera per la por a un canvi social accelerat; potser prefereix cridar una exageració per fer-se oir que arriscar-se a no ser escoltat. O potser no.