El cas de Francisca Rius i Sanuy és paradigmàtic perquè va començar una carrera artística prometedora a la segona dècada del segle passat, quan les dones ho tenien magre per treballar i molt més per exposar, i la Guerra Civil ho va fer desaparèixer d’un cop. Encara més, Rius i Sanuy va reorientar la seva vena artística cap a l’escriptura d’un senzill i sensible Diari íntim (reeditat per PAM el 2019 a la col·lecció Lletra Gegant) i enlloc no apareix el seu art: no parla de pintura, parla de dibuix per explicar que al sogre li han donat una feina de «mestre de dibuix» i no parla d’art (excepte per dir que «la neu s’ha fos com per art d’encantament»).
L’època més creativa de Rius i Sanuy és precisament després de passar per l’Escola de la Llotja i rebre classes «d’estilització» del pintor Fèlix Mestres, una feina que servia per a «aplicar i adequar els treballs artístics a les exigències de les diferents indústries», segons explica el comissari de la mostra, Domènec Ribot, que és net de l’artista.
Entre 1912 i 1916, Francisca Rius s’especialitza en unes estilitzacions filles del modernisme i l’art-déco que toquen temes naturals, sobretot florals, vegetals i zoològics «que emfatitzen els trets més característics o definitoris del que s’hi representa», segons els textos de l’exposició.
El 1916 es va casar amb Josep Ribot i Calpe (1888-1974), que també era dibuixant i il·lustrador, i van tenir sis fills , dos dels quals van morir. Malgrat això, als anys vint, Francisca Rius ja estava donant classes a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, que havia fundat Francesca Bonnemaison i estava situat on ara hi ha l’Espai Bonnemaison (carrer de Sant Pere més Baix, 7). I allà continuaria fent classes fins al gener del 1939, segons l’exposició. Però la seua tasca a l’Institut seria sobretot de professora d’arts aplicades, la qual cosa la va anar apartant del seu vessant més artístic. D’aquests anys, l’exposició mostra sobretot patrons per a brodats, que és la feina a la qual la van abocar «les maternitats successives i una migrada economia familiar».
La guerra va destruir-ho tot. El 1938, quan un dels seus fills va marxar al front, Francisca Rius comença un Diari íntim que és més aviat un diari de la quotidianitat en temps de guerra: racionament, bombardejos i prou bon humor. Un diari —escrit com si fos una carta al fill— que també té un lloc a l’exposició:
«Dilluns, 17 de gener...
El més extraordinari d’avui ha estat que amb la targeta de racionament hem adquirit una lliura i mitja de cigrons, sense fer cua!
Aquesta nit, per dues vegades, han cantat les 20 sirenes. Riu-te’n d’Ulisses! Ell, per resistir les sirenes, es va fer lligar al pal de la seva nau; nosaltres les resistim tombant-nos-hi de l’altre costat.»
Per tindre prou material per l’exposició, el comissari, Domènec Ribot, i el Md’A de Girona, han hagut de recuperar «obra inèdita procedent de col·leccions particulars familiars, conservada amb cura durant dècades i mai mostrada al públic fins ara».
La mostra reivindica per primera vegada la figura de Rius i Sanuy com una artista amb prou obra i sobretot és testimoni d’una «trajectòria truncada», perquè «evidencia les dificultats per a una dona d’esdevenir professional de l’art a l’inici del segle XX, i com la Guerra Civil i la posterior dictadura, així com el context social en què va viure, van truncar definitivament la seva carrera artística i professional».