Aquest dissabte 6 de setembre un bocí de Palma molt especial commemora el seu primer centenari. Es tracta de les Cent Cases, erigides per una cooperativa formada per gent treballadora, una iniciativa única a la Palma de 1925. Se’ls anomenà així perquè cent havien de ser, però finalment foren cent dues. Es varen edificar a l’antiga possessió de Son Coc —avui dins de la barriada de Pere Garau—, quan la zona encara no estava establida i era camp.
La commemoració té un valor exemplar, el d’un grapat de treballadors que es llauraren el seu futur immobiliari. Quelcom que segur que agradaria a molts avui en dia. Dissortadament, però, en aquests moments portar a terme una iniciativa com aquella és quimèric, a Palma. Aleshores el preu del terreny era molt barat. Avui el poc disponible que hi ha és caríssim. Per exemple, dins del nucli urbà de la capital s’ofereixen un grapat de solar a preus que estan entre els 2.500 i els 3.500 euros el metre quadrat. Uns preus als quals se’ls ha d’afegir després el cost de l’edificació, que a les Balears està entre els 1.800 i 3.500 el metre quadrat, en funció de les qualitats i característiques. En poques paraules: per a la classe mitjana és impossible replicar aquella aventura immobiliària de fa un segle.
Les Cent Cases van iniciar la seva singladura quan cinc carters debatien com fer front a la carestia de l’habitatge, cosa que allunyava les classes més populars de poder ser propietaris. Al llarg d’aquelles converses s’anà forjant una idea: fer una cooperativa de gent treballadora, com ells mateixos, amb l’objectiu de construir cases «humils però dignes» i a uns preus assequibles que es pagarien mensualment a molt llarg termini de forma obligatòria; d’aquesta manera s’evitaria el desig dels especuladors.
La cooperativa sense ànim de lucre es va dir La Redención del Hogar i es va constituir el 1925 amb la idea d’aprofitar les ajudes que preveia la Llei de cases barates —de 1911, que sobretot facilitava l’accés al crèdit per a la resta, durant la Segona República també atorgava subvencions directes— per a aquestes iniciatives, en un moment en què s’intentava així solucionar almenys parcialment el greu problema de l’accés a habitatges dignes de les classes populars.
Els socis de les futures Cent Cases pagarien dues pessetes setmanals i la cooperativa demanaria ajudes al Govern espanyol. La paga setmanal va ser satisfeta pels cooperativistes fins al 1961, quan finalment s’acabaren de pagar les obres, les quals havien finalitzat el 1934. A banda, també hagueren de pagar altres 30 pessetes mensuals en concepte de lloguer per fer front al préstec. Els canvis de règim —primer de les dictadures de Primo de Rivera i Dámaso Berenguer a la Segona República i, després, al franquisme— allargaren prou més del previst el procés financer que, de fet, es perllongà fins al 1980, quan a la fi els propietaris quedaren lliures de qualsevol càrrega i pogueren disposar a voluntat de les cases.
Inicialment, estava previst fer una escola, però no fou possible i s’empraren els diners s fer dos altres immobles. Les Cent Cases, així, foren en realitat cent dues. Varen ser dissenyades per Carles Garau, fill de l’enginyer Pere Garau que donà nom posteriorment al mercat de la zona i a tota la barriada. Totes tenen la mateixa tipologia: planta baixa amb pati posterior i un pis a sobre amb àmplia galeria la part de darrere, amb una ampla façana amb prou finestres per assegurar llum i bona ventilació creuada.
Miraculosament, encara existeixen tal com foren construïdes. Ocupen dues illetes i mitja, i alguns dels seus actuals propietaris són nets dels cooperativistes. Les Cent Cases han mantingut el seu caràcter originari de cases «humils però dignes», ocupades per famílies de classe modesta, seguint el principi dels fundadors de la cooperativa que no volgueren acceptar ningú que guanyàs més del que solien ingressar la majoria dels treballadors i, a més, era obligat que almenys el 75% dels diners dels socis havien de provenir del sou, no d’altres fonts.
Aquest cap de setmana, els veïnats celebren el centenari amb diferents actes culturals, pensats per intensificar el sentit de pertinença a un històric projecte cooperatiu únic a les Balears. Això, en uns moments en què tota la ciutat està en mans d’una ferotge especulació i turistificació que fa incrementar el preu del metre quadrat com mai: el juliol la mitjana superà els 5.000 euros, segons Fotocasa. Dissortadament, també les Cent Cases comencen a caure sota la pressió dels diners i de la gentrificació: ja hi ha immobiliàries que ofereixen importants quantitats per adquirir les cases que volen reformar per vendre-les després als preus desorbitats habituals que es fan pagar a les Illes.