El fang havia apagat els somriures i els havia transformat en una tristesa desoladora. València havia estat arrasada per una riuada que havia deixat persones sense llar, vides truncades per la violència de l'aigua viscosa i havia construït un aparador involuntari de records a la intempèrie. El Túria, llavors resident a dintre de la capital valenciana, s'havia desbocat sense fre, prenent-se la llicència despiadada de devastar el que trobava al seu pas. L'anuari n'indicava 1957.
La torrentada va agafar un jove Joseph Gulsoy a una pensió ubicada al carrer Cirilo Amorós, a una zona benestant de la ciutat de València. Nascut a Turquia i emigrat al Canadà, aquest investigador s'havia desplaçat al País Valencià per ordre del seu mestre acadèmic, el savi Joan Coromines. Gulsoy tenia la missió d'estudiar el valencià i, posteriorment, d'endinsar-se en el parlar de la comarca de la Canal de Navarrés, en les formes lingüístiques particulars de pobles com ara Énguera, Bicorb, Quesa o Bolbait.
Aquella estada a les comarques valencianes marcaria per sempre la trajectòria vital de Gulsoy, qui va faltar dies enrere quan feia res que havia bufat les espelmes d'un segle de vida. Estudiós de les llengües romàniques, va destacar com a deixeble de Coromines. O com va definir-lo el professor Emili Casanova, aleshores membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, quan la institució normativa va concedir-li en 2018 la medalla d'or: «El millor filòleg no nadiu de la nostra llengua. Un dels tres filòlegs més importants en l'actualitat, junt amb Germà Colón i Joan Veny».
El perfeccionista d'un mestre
Gulsoy arranca la seua immersió en el valencià quan coneix Coromines a la Universitat de Chicago, als Estats Units d'Amèrica. La pàgina del calendari n'assenyala 1955, i el jove lingüista es queda «enlluernat amb Coromines», segons narra el professor Casanova. «Va acabar part dels estudis que havia engegat Coromines i, fins i tot, va perfeccionar les seues obres. La seua tasca és important perquè col·labora en la confecció del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana i amb l'Onomasticon Cataloniae», desgrana.
«Era una persona fidel i molt compromesa. I com deixeble de Coromines, feia cas als seus consells i anava on Coromines li deia. És gràcies a la seua relació amb Coromines que descobreix la nostra llengua i, d'alguna manera, li fica el cuquet al cos», assenyala Maite Mollà, tècnica d'onomàstica de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i natural de Bicorb, una de les poblacions que visitaria aquest prestigiós lingüista per als seus estudis. Gulsoy escolliria fer una tesi sobre el Diccionari valencià-castellà de Manuel Joaquin Sanelo. Rebutjaria l'altra opció que va oferir-li el seu tutor: la toponímia mossàrab.
Coromines, segons explica Casanova, l'empentaria a estudiar els parlars de la Canal de Navarrés. «Eren molt famosos perquè Ramon Menéndez Pidal, mestre de Coromines, els estava estudiant», indica. Quan va arribar a València, però, va trobar-se amb un altre mestre de la llengua, Manuel Sanchis Guarner, que estava efectuant el mateix estudi. «Decideixen partir-se el treball. Sanchis Guarner, que estava fent les enquestes per a l'Atlas Lingüístico de la Península Ibérica, se centrarà en la fonètica i Gulsoy ho farà amb el lèxic», relata.
A partir d'aquell encàrrec, Gulsoy farà molts viatges a València al marge d'aquella primera experiència banyada per la riuada. «Fou en la pensió on va conèixer a la seua dona, d'origen alemany. A partir d'aleshores, mai es separaria d'ella», apunta Mollà, que conta com aquest lingüista entraria en contacte amb les figures literàries del moment al País Valencià: Joan Fuster, Enric Valor, Josep Giner... Fins i tot, aniria a la tertúlia de Xavier Casp i seria nomenant com a faller d'honor arran de les seues passejades pel Mercat de Colón i el Mercat Central a la recerca de persones que li parlaren valencià quan l'ús de la llengua pròpia experimentava un descens social.
«Va vindre moltes vegades a Cullera, on estiuejava amb els xiquets i la dona. Aprofitava la seua presència a terres valencianes per acudir a cases de gent a Énguera, Anna o Bicorb per arreplegar material i fer enquestes directes, ja que dinava i sopava amb la gent oriünda d'allà», detalla Casanova. A Bicorb, d'acord amb el testimoni de Mollà, va fer estudi de camp en els estius de 1970, 1971 i 1973. Es quedava a la llar de la casa de Segundo, amb qui compartia animoses converses nocturnes al bar que s'allargaven durant dues o tres hores.
Entre 1965 i 1975, Gulsoy va reunir fins a 6.000 vocables. Era el moment d'enllestir el vocabulari per a la seua publicació, però Coromines va demanar-li la seua col·laboració amb el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Aquella demanada va aparcar la seua investigació sobre els parlars de la Canal de Navarrés. L'acadèmic escriuria sobre les S tòniques del català, faria recerca sobre la gramàtica història i seria condecorat l'any 1999 amb el títol de doctor honoris causa per part de la Universitat de València.
La seua il·lusió, el seu projecte de vida
Gulsoy, tanmateix, tenia una espineta clavada a la seua biografia acadèmica. Atresorava la il·lusió vital, com va expressar-li a Casanova en una visita d'aquest professor a Toronto, al Canadà, d'acabar la seua obra sobre la llengua de la Canal de Navarrés. «Gulsoy es decideix a finalitzar-la quan és nomenat fill adoptiu d'Énguera, un acte que es produeix arran d'unes jornades de l'Institut d'Estudis Territorials El Caroig, del qual formava part. Ell es compromet a recuperar les seues fitxes», conta Mollà.
«És conscient que les seues fitxes són dels anys seixanta, i que, amb els anys, s'ha perdut molt la parla original de la Canal. Ara bé, no ha desaparegut del tot i ens envia a una sèrie de col·laboradors a cada poble, a Quesa, Énguera, Bolbait i Bicorb. En el meu cas, reunia a ma mare, a ma tia i una veïna, i els preguntava», desvela la seua experiència com a col·laboradora del lingüista. En 2024, i després d'una exhaustiva revisió, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua publicaria Els parlars d'Énguera, Anna, Xella, Bolbait, Navarrés, Quesa i Bicorb. El 'Vocabulario de Enguera y de la Canal de Navarrés'. El seu somni s'havia complert després d'anys de relació epistolar amb Vicent Garcia Perales, Eugeni Reig i els mateixos Mollà i Casanova.
Aquesta obra no és només una cartografia lingüística de la comarcal, sinó que atresora la seua importància per al valencià. «No sols és rellevant per als parlars xurros, sinó per a tot el valencià. S'ha de recordar que el parlar de la Canal de Navarrés té una base de valencià claríssima. De fet, molt més de la meitat és de procedència valenciana i, a més, serveix per a Xàtiva, Ontinyent i altres zones properes. És una obra important pels seus coneixements i la seua realització final», analitza Casanova. El llegat d'un estudiós que va afirmar «estimar molt el català i la catalanitat», però que «ho feia des de València». Una versió d'aquella mítica afirmació del cantautor Ovidi Montllor.