L'escola del franquisme era una exaltació a Déu, una glorificació d'un nacionalisme espanyol exacerbat i monolític, un adoctrinament dintre d'uns cànons morals absolutament oposats a la diversitat de les societats contemporànies. L'alcoià Ovidi Montllor, un cantautor mordaç, d'orígens de classe treballadora i un compromís amb el país indubtablement insubornable, va desgranar aquella escola de «la sotana i la vara», en paraules de Zoo, a la seua mítica cançó «L'escola de la Ribera».
La veu valenciana retratava així aquella escola reglada i frustrada: «El Crist era de fust / Els cristians de cartó / Els pupitres eren bruts / Els que sèiem érem pobres / La regla era per la mà / La mà era per tancar-la / El càstig era sever / El càstig era: por». Una descripció que rematava: «Les hores eren llargues / L'ensenyança era com era / Els ensenyats el què som / Els mestres/ El Crist / El capellà / El pupitre / Els companys / El llibre / La pissarra / La infància / La tendresa / La fe / La por / L'estima. / Tot perdut per sempre / El resultat era un, la jugada era perfecta».
La Cantina, un grup musical jove conformat actualment per quatre noies i tres nois, han agafat la cançó del mític cantant alcoià i n'ha fet una actualització per a defensar la cultura i la llengua catalana. De fet, el videoclip que han penjat arranca amb uns versos del músic alcoià: «Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent que no li agrada que es parle, s'escriga o es pense».
Amb una base electrònica farcida d'incursions d'instruments de vent, l'homenatge d'aquesta banda emergent té moments de deliri al més pur estil dels grans hits del DJ nord-americà Skrillex, que es combinen amb interregnes melòdics, on agafen protagonisme unes cordes vocals d'un esperit inequívocament combatiu. «La casa no està en venda / la cultura no es toca / Cuida l'idioma en un país que te'l destrossa», són frases d'un tema que conjuga militància lingüística i compromís social, així que fa una crida per sostenir l'embat contra la llengua pròpia arreu dels territoris catalanoparlants.
La tornada «Si ens toquen el català / anirem amb bales / Si ens toquen la cultura / doncs anirem a males / Per la Nova Cançó i les llengües subalternes / Per la gent que ha omplert les places durant segles» condensa l'ànima i el cor reivindicatiu d'una banda que ha testat diferents llenguatges sonors al llarg de la seua biografia a dalt dels escenaris. «Raw sessions» és, de fet, l'exemple paradigmàtic d'aquesta experimentació i de l'allunyament d'etiquetes.
Configurat amb percussions, trompetes, trombons, saxos, guitarra, baixos i cordes vocals, així com amb participació d'altres instruments com ara violins o els teclats, la banda va publicar fa dos anys l'àlbum Bauma, que transitava musicalment entre el rock, el reggae, l'oblidat ska i, fins i tot, per sonoritats més assossegades i íntimes, amb proximitat a expressions sonores nascudes des de les entranyes sentimentals. En aquesta ocasió, però, La Cantina ha volgut defensar la llengua i la cultura catalana, i ho han fet inspirant-se en el mestre alcoià d'Ovidi Montllor.