Alberto Núñez Feijóo estava exultant. L'informe de l'UCO sobre els tripijocs de Santos Cerdán, exsecretari d'Organització del PSOE, havia deixat Pedro Sánchez, president de Govern espanyol i líder dels socialistes estatals, contra les cordes i amb la legislatura pendent del fil de l'emergència de sospites de finançament irregular als socialdemòcrates. Feijóo, encara marcat per la màcula d'aquell fracàs a les urnes del 23-J, quan Sánchez va escriure un capítol inesperat del seu manual de resistència, semblava acariciar mentalment el seu somni d'arribar a la Moncloa.
En aquell congrés estatal del PP celebrat fa unes setmanes, el líder dels populars a l'Estat espanyol havia aconseguit calmar les aigües dels partidaris de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, i havia transmès unitat a la gran casa de la dreta espanyola sobre la seua figura. La participació dels expresidents Mariano Rajoy i José María Aznar, així com la reivindicació de l'obra dels seus executius buscava reforçar-ho, encara que integrants d'aquells executius hagen estat sota l'ombra de la corrupció i hagen vestit pijama entre reixes, com ara l'exministre d'Economia i autor del denominat com a «miracle econòmic espanyol», Rodrigo Rato.
Un dels assistents del conclave i oracle fiscal d'aquells dos gabinets com a ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, ha estat la figura que ha fet miquetes el relat que fins al moment mantenia la formació de la gavina. Una investigació iniciada en un jutjat de Tarragona, la qual s'ha desenvolupat amb sigil i diligència durant set anys, assenyalava l'exministre com un dels protagonistes capdavanters d'una trama dedicada a modificar normes tributàries en la carta a diverses empreses de gas, energètiques o lligades al negoci de les renovables. A canvi d'aquests retocs legislatius, aquestes firmes haurien abonat pagaments al despatx que va fundar Montoro.
Un informe de la policia catalana destapa que el Ministeri d'Hisenda que comandava l'exdirigent del PP va destinar 2.200 milions d'euros per a esmorteir la retallada que el gabinet de Rajoy havia aprovat sobre les renovables. L'anàlisi dels Mossos d'Esquadra lliga aquesta decisió amb un reguitzell de contractes que van signar companyies energètiques amb Equipo Económico, el despatx impulsat per l'exministre. Empreses com ara Solaria, Gamesa, Abengoa, Red Eléctrica o Ence n'estarien esquitxades. Segons apunta la recerca del cos principatí, la consultora fundada per Montoro hauria ingressat vora 10 milions d'euros per aquests treballs amb les firmes renovables.
L'home de negre de Catalunya
La trama, amb diverses ramificacions i episodis lligats a la gestió de Montoro durant la controvertida estada de Rajoy a la Moncloa, ha ressuscitat a la palestra pública l'artífex de la intervenció econòmica de la Generalitat de Catalunya, és a dir, el ministre que va executar l'aplicació financera del 155 a la màxima institució executiva d'autogovern dels catalans. Un control dels comptes catalans que va prolongar-se durant 200 dies i del qual es va estendre la percepció que havia estat una intervenció «tova» de l'autogovern català, encara que hi ha altres relats que qüestionen aquesta narració.
«No em surto orgullós d'haver aplicat l'article 155. Puc assegurar que, personalment, aquesta crisi és la pitjor que he viscut i més m'ha fet mal», va assegurar en la comissió d'investigació de l'operació Catalunya al Congrés el proppassat mes d'abril. En aquella compareixença, va negar la guerra bruta contra l'independentisme que va emprendre l'executiu de Rajoy. La intervenció de l'Administració catalana, segons va radiografiar en aquest dossier EL TEMPS, va comportar una multiplicació de la burocràcia i diverses situacions de certa paràlisi a la Generalitat de Catalunya.
L'enemic financer del Botànic
L'arribada de l'esquerra a la Generalitat Valenciana en aquelles històriques eleccions del maig del 2015 va provocar un augment dels decibels entre l'executiu valencià i el Govern espanyol, llavors comandant per Rajoy i amb Montoro com a guardià de les finances estatals. Amb Vicent Soler, un històric del valencianisme polític, com a conseller d'Hisenda, la reivindicació valenciana per l'infrafinançament autonòmic i el maltractament amb les entregues a compte i el Fons de Liquiditat Autonòmica va prolongar-se fins a l'arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa. A partir d'aleshores, el «problema valencià» va perdre soroll des del Consell.
«És el Govern espanyol més jacobí que recorde», va expressar Soler a EL TEMPS sobre la gestió i els comportaments que impulsava Montoro des del seu departament estatal. De fet, l'aleshores guru fiscal del PP va aplicar un control estricte de les finances valencianes, fins al punt de comparar-se amb la intervenció que havia patit la Generalitat de Catalunya com a càstig per la celebració d'un referèndum d'autodeterminació. La fiscalització contundent de cada factura que pagava la Generalitat Valenciana va coincidir en una època marcada per l'agreujament de la falta sensibilitat inversora de l'executiu estatal al País Valencià i la irresolució del seu infrafinançament crònic.
L'enfrontament entre Soler i Montoro va escalar fins que el llavors conseller valencià va declarar el lloctinent de Rajoy com a persona non grata al País Valencià. Aquella declaració va resumir tota una mena d'episodis que retrataven el jacobinisme financer que va instaurar Montoro des del seu Ministeri sobre el País Valencià, en un moment inèdit per la implementació de l'article 155 sobre les institucions nacionals catalanes.