L’Estat espanyol estava disposat a tot per aturar l’independentisme. El gruix del moviment ho ha constatat els darrers anys. A Moncloa, ho tenien clar des del primer moment en què el sobiranisme català va demostrar tenir la força d’un veritable moviment de masses. Així s’ha anat revelant a mesura que avançaven les investigacions de la coneguda com a Operació Catalunya, una ofensiva judicial contra l’independentisme català que va posar la claveguera de l’Estat a treballar a la màxima intensitat.
Les investigacions judicials i periodístiques, i la guerra fratricida entre alguns dels responsables d’aquesta Operació, han anat desvetllant els mecanismes que utilitzava l’aparell estatal. Una de les branques d’aquesta trama ha tingut especial protagonisme les darreres setmanes. Es tracta de la que toca Andorra i la Banca Privada d’Andorra (BPA). Una causa complexa que ha acabat amb la imputació per part de la justícia andorrana de l’expresident espanyol, Mariano Rajoy, els seus ministres Cristóbal Montoro (Hisenda) i Jorge Fernández Díaz (Interior), l’exsecretari d’Estat d’Interior, Francisco Martínez; i l’exdirector general de la policia espanyola, Ignacio Cosidó. Se’ls acusa d’un delicte de coaccions d'òrgans constitucionals i de falsedat documental en el procés d’obtenció de les dades bancàries que demostraven que la família Pujol tenia comptes a Andorra.
Informacions recents, desvetllades per El País, confirmen que Fernández Díaz estava implicat en l’Operació. Els àudios publicats per aquest mitjà constaten que, en contra del que havia afirmat sempre l’exministre, aquest va xerrar amb el comissari Villarejo el 16 de desembre de 2012 sobre com s’havia de judicialitzar el cas Pujol perquè fos favorable als seus interessos. “Negaré, fins i tot sota tortura, que aquesta reunió hagi existit”, assegura en un moment el ministre.
Tornant a la causa andorrana, abans de les últimes informacions, ja estava essent investigat Eugenio Pino, considerat el braç executor de Fenández Díaz com a director adjunt operatiu del Ministeri d’Interior en aquells moments i peça clau en l’organització de la policia patriòtica que investigava l’independentisme català. També Bonifacio Díaz, Boni, agregat d’Interior a l’ambaixada de l’Estat espanyol a Andorra.
Les noves prospeccions de la justícia andorrana, però, obren la porta a que figures de gran rellevància política hagin de declarar, i per tant, donar el seu punt de vista, sobre una part dels fets que envolten l’Operació Catalunya. Cal tenir en compte que a l’Estat espanyol no hi ha cap causa judicial oberta que investigui l’organització parapolicial que va intentar desgastar l’independentisme.
Tot i que des d’Andorra miren de desmarcar-se les conseqüències polítiques que tenen aquests fets a Catalunya, per comprendre la dimensió que podria tenir la causa en cas de prosperar (no tothom té clar que sigui així) cal retrocedir a l’any 2012.
La conxorxa
L’11 de setembre d’aquell any, l’independentisme treia més d’un milió i mig de persones als carrers de Barcelona en la primera de les diades multitudinàries. Des de Madrid van interpretar que allò anava de veres i, pocs dies després, el 26 d’octubre entrava en acció una altra de les figures clau de les clavegueres de l’Estat espanyol: José Manuel Villarejo. L’excomissari de la Policia Nacional espanyola i agent encobert es reuniria, segons consta a les seves agendes, amb la Secretària General del Partit Popular, Maria Dolores de Cospedal, i el seu marit. Segons informava El Periódico, anys després, allà es començaria a gestar l’Operació Catalunya.
Tres dies després entrava en acció una altra de les figues clau, ara enemistada amb Villarejo, però en aquells moments persona de la seva confiança. Es tracta del cap de la unitat d’afers interns del CNP, Marcelino Martín Blas. Segons un informe redactat per Blas i desvetllat pel mateix mitjà, Villarejo estaria destinat a ocupar-se del procés independentista català. El mateix text reconeixia que Martín Blas i el comissari José Luís Olivera havien viatjat a Barcelona per intentar, sense èxit, que els fiscals anticorrupció reobrissin el ‘cas Palau’ per escorcollar la seu de Convergència.
L’objectiu de tot plegat era aconseguir informacions comprometedores per als líders independentistes. En especial, Jordi Pujol, Artur Mas i Oriol Junqueras a través d’una unitat especial secreta la policia, que hauria estat ideada per Pino i liderada per Martín Blas; i de la unitat de planificació estratègica que comanda Cosidó. Un dels fils que permetrà a l’Estat desvetllar informació que després filtrarà als mitjans és el que proporciona l’exparella de Jordi Pujol Ferrussola, un dels fills del president, Vicky Álvarez. Informació recent del diari El Món denota com Villarejo accedeix a ella a través de la líder del PP a Catalunya en aquells moments, Alicia Sánchez Camacho, que li ho explica en una trobada el 6 de novembre del mateix any. En aquella reunió, explica el mateix mitjà, s’ordeix el pla de treball de l’operació on consten molts dels casos que anirien esclatant els següents mesos. També el mes de novembre, Villarejo es va reunir amb el llavors cap de gabinet d’Interior, Francisco Martínez, per impulsar l’Operació Catalunya, segons ha publicat recentment El País, on el comissari l’informava que el controvertit advocat Javier de la Rosa li havia dit que els Pujol tenien diners a Suïssa i comentaven pagaments a treballadors del banc per aconseguir la informació. Fa poc, el jutge de l’Audiència espanyola ha descartat incloure-ho a la causa de Villarejo.
Poc després, el conducte entre la claveguera i els mitjans comença a treure fum. “La policia vincula comptes a Suïssa de Pujol i Mas amb la corrupció de CiU”. Aquest era el titular de portada d’El Mundo el 14 de novembre de 2012. Els fets mai s’arribarien a provar. El seguirien diverses causes elaborades entorn la família Pujol, ara judicialitzades. El 2014, el mateix diari El Mundo publicaria un suposat número de compte de qui era l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, a Suïssa, provinent de la conxorxa policial, i que s’acabaria demostrant que era fals. Moltes d’aquestes investigacions podrien haver estat finançades amb fons reservats, com semblen constatar les informacions que emergeixen en la judicialització del cas Tandem contra Villarejo.
En el marc de tot plegat, es produeix també la famosa reunió de 2014 entre Fernández Díaz i el cap de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso, de la qual van transcendir àudios on se suggereix que conspiraven per cercar proves contra els dirigents independentistes.
El paradís dels Pirineus
Aquell mateix any, al juliol, El Mundo publicava que la família Pujol havia ingressat 3,4 milions en un banc d’Andorra, el BPA. Els fets acabarien amb Jordi Pujol reconeixent la deixa de l’avi Florenci –el seu pare– i renunciant al seu sou d’expresident. En paral·lel, el BPA viuria un procés d’investigació judicial que l’acabaria portant al tancament i els seus propietaris, els germans Cierco, immersos en un múltiples causes judicials. La peça central està previst que es reprengui el 5 de juliol.
En el marc d’aquestes, però, Higini Cierco va fer una confessió que ha acabat conduint a la imputació de Rajoy i la cúpula d’Interior. En la seva testifical, el 2015, a la qual ha tingut accés aquest mitjà, qui era propietari del BPA, demanava aclarir uns fets. Exposava que el maig de 2014 el va contactar Celestino Barroso, agregat d’Interior de l’ambaixada de l’Estat espanyol a Andorra. “Em torna a insistir en la necessitat de veure unes persones a Madrid, en cas contrari el banc morirà”, declara Cierco, que també diu que l’alerten que els “americans” n’estan al cas. Aquests, segons el relat dels Cierco, serien els del FinCEN, l’oficina del Departament del Tresor dels EUA que analitza la informació sobre transaccions financeres per a combatre el blanqueig de diners. Van ser els del FinCEN serien els qui va acabar fent l’avís que portaria a l’escorcoll i tancament del banc. Informacions recents d’eldiario.es aporten proves d’una conversa entre Joan Pau Miquel, CEO del banc, i Barroso, on aquest l’amenaça de la intervenció del Banc Madrid, propietat de BPA.
Tornant a la cadena de fets, segons Cierco, Miquel va ser enviat a Madrid per reunir-se amb Martín Blas, qui li va demanar els suposats comptes de la família Pujol, també de Mas i de Junqueras, al seu banc. Sempre segons la seva versió dels fets, després de comprovar, a través de l’advocat i amic de la família Josep Maria Fuster Fabra que l’amenaça anava de veres, Miquel va decidir entregar, en una segona trobada, un paper elaborat amb les dades d’onze transferències que membres de la família Pujol van fer d’Andbank a BPA el 2010, que surt publicat en El Mundo. Entremig, Cierco havia coincidit a la mateixa taula amb Pino, Martín Blas i Fuster Fabra, que els convida, durant el casament del cosí d’aquest darrer. Una situació que Cierco descriu com a incòmoda.
Els fets prenen un altre caire en boca de Martín Blas. Segons la seva testifical, és Cierco qui hauria demanat a Fuster Fabra coincidir amb Pino i ell mateix. “Em diu que truqui a Joan Pau, ‘que té una informació per tu’”, declara l’inspector. Sobre la segona trobada amb Miquel, Martín Blas diu que és el directiu de BPA qui li demana si els podrien ajudar amb l’expedient que ha obert el Banc d’Espanya al Banc Madrid. Conviuen, doncs, dues versions que divergeixen al situar la caiguda del BPA com a responsabilitat d’aquesta acció de l’Estat o com un procés a banda que Miquel intenta aturar col·laborant amb Martín Blas. També conviuen versions contraposades de les dues reunions, una a Madrid i l’altra a Andorra, que van mantenir Rajoy i Antoni Martí Petit, president d’Andorra en aquelles dates. La versió oficial justifica les trobades en negociacions per un acord en qüestions de fiscalitat. Agustí Carles, advocat de Drets, que dona suport a la querella de l’Institut de Drets Humans d’Andorra contra els dirigents de l’Estat espanyol, sospita de les trobades entre mandataris i les vincula a la forma com Andorra va intervenir un cop el FinCEN fa l’avís acusant de blanqueig el BPA. “Sense esperar els 60 dies que el reglament diu, aquella mateixa tarda, l’INAF (Institut Nacional Andorrà de Finances) entra al banc, l’intervé i obre una causa penal per blanqueig de capitals”, sospita l’advocat. A més, Carles diu que quan el FinCEN requereix la informació a l’Estat espanyol, aquests “la porten encriptada perquè diuen que és un secret d’estat. El jutge els diu que o desencripten o retiren l’avís. Al darrer dia la retiren, però els bancs ja han saltat”.
La presidenta de l’IDHA, Elisa Muxella, es pregunta “com és possible que agents de policia facin xantatge a ciutadans andorrans i que, com a resultat, el banc acabi tancat, el conseller delegat Joan Pau Miquel se’n vagi dos anys a presó preventiva i una vegada intervingut el banc, policies espanyols s’emportin el disc dur del banc amb les dades dels clients directament a l’ambaixada d’Espanya a Andorra”. Rebla que “és un atac no només a la sobirania, sinó molta gent que ha patit. Molta gent que va quedar sense feina i molta gent que es va trobar que de la nit al dia no tenia estalvis. Hi ha molta gent que n’està patint encara les conseqüències”.
Per què, però, el BPA hauria de ser atacat, si Joan Pau Miquel havia donat informació sobre comptes a Andorra? Segons Carles, des de l’Estat esperaven que la quantitat de diners fos més gran. “Li diuen que n’hi ha d’haver més. Ell diu que no ho tenen i per això van intervenir. No van col·laborar perquè amb 3,5 milions dels Pujol l’Estat no feia res”. No és aquest, però, el parer de la família Pujol, que va presentar una querella contra el BPA per revelació de secrets.
Amb tot, podrien passar mesos fins que Rajoy i la cúpula d’Interior declarin davant la justícia andorrana. Caldrà veure, també, si l’Estat i Rajoy estan disposat a desplegar mecanismes aprofitant els marges legals per evitar que prosperi a Andorra una investigació que mai no s’ha obert a l’Estat.