El rostre abatut i compungit del president espanyol, el socialista Pedro Sánchez, hores més tard de divulgar-se el demolidor informe de la Guàrdia Civil sobre els tripijocs de Santos Cerdán, exsecretari d'Organització del PSOE, ha passat a millor vida. Sánchez va tancar la setmana passada contra les cordes, assenyalat per haver comptat amb dos secretaris d'Organització implicats suposadament en una trama de comissions i manipulació d'adjudicacions.
Els escàndols i el soroll mediàtic s'acumulava a sobre del referent dels socialdemòcrates espanyols. La causa per la contractació irregular del seu germà a la Diputació de Badajoz i les investigacions sobre les pràctiques empresarials de la seua dona se sumaven a l'esclafit d'una trama impulsada suposadament per dos dels seus màxims col·laboradors, per l'exministre de Foment, José Luis Ábalos, i l'antic guardià intern de la formació del puny i la rosa, Cerdán.
Amb una part de l'ecosistema mediàtic progressista havent-li girat l'esquena i l'aparició de veus al socialisme espanyol que demanen un avanç electoral, Sánchez ha decidit resistir, prolongar el seu famós manual de resistència. Per tractar d'aturar el cop de la corrupció, va anunciar mesures internes de renovació de les estructures orgàniques del PSOE i va emprendre un serial de reunions amb els seus aliats parlamentaris per intentar assegurar-se que la legislatura puga arribar al seu final natural del 2027.
Els seus socis al Congrés dels Diputats estan conjugant equilibris per, d'una banda, allunyar-se del deteriorament que suposa sostenir un executiu estatal tacat per les ombres dels suborns i el falsejament de les licitacions d'obra pública i, d'altra banda, estendre la legislatura per la capacitat d'assolir més contrapartides arran d'un PSOE instal·lat en la debilitat extrema i l'amenaça d'una futura coalició conformada pel PP i l'extrema dreta Vox. La clau de volta de la supervivència de Sánchez és mantenir la confiança dels seus aliats a la cambra espanyola.
En la seua darrera compareixença des de la seu del partit del puny i la rosa, Sánchez ja va jugar a l'atac. Va comparar com actuava el PSOE enfront de la corrupció i com ho feia el PP, i va assenyalar —amb el ventilador encès a plena potència— les ombres que assetgen a la parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, la popular Isabel Díaz Ayuso; va recordar quina havia estat la gestió de la dana per part del president valencià Carlos Mazón, i va traure del baül dels records la fotografia entre el líder del PP estatal, Alberto Núñez Feijóo, amb el narcotraficant Marcial Dorado. Aquesta estratègia va preservar-la al Congrés dels Diputats.
Mentre l'Orient Mitjà està encès en flames per la guerra a Gaza, les matances genocides d'Israel i l'enfrontament bèl·lic entre el país hebreu i el règim teocràtic de l'Iran, Sánchez intentava aparcar aquest diumenge el focus de la corrupció al PSOE amb l'anunci d'un acord amb l'OTAN per desvincular-se d'una pujada de la despesa militar que representarà el 5% dels comptes estatals. La resposta del president espanyol a les crítiques de Feijóo, que l'ha acusat en xarxes socials de mentir en aquesta qüestió, evidencia el nou full de ruta del líder del PSOE: passar a l'atac per fugir de la debilitat.
La sort de Sánchez, però, està lligada tant a la confiança dels seus socis com a les noves revelacions que puguen aparèixer de la trama capitanejada per García, Ábalos i Cerdán. Qualsevol sospita que l'apunte directament seria el seu epíleg polític. Com també ho seria qualsevol prova que apuntaria cap al finançament irregular del PSOE. Fins i tot, la implicació d'altres figures del socialisme espanyol en la xarxa presumptament corrupta agregaria una pressió quasi insuportable i dificultaria la seua ofensiva. La legislatura, de fet, està ancorada al degoteig d'àudios en poder de García i al possible material comprometedor que diu atresorar l'exministre de Foment, segons va comentar a la Cadena Ser.
A pesar d'estar acorralat i abonat a la incertesa d'una trama de dimensió encara desconeguda, Sánchez disposa del benefici que les alternatives estan condemnades al fracàs. Una moció de censura, de moment, és inviable: el bloc del PP i l'extrema dreta Vox no té la majoria, ni tampoc amb socis potencials, així com el grup parlamentari del PSOE està dissenyat, de moment, amb una lleialtat a prova de bombes amb el referent dels socialistes espanyols. Així mateix, l'opció de buscar una altra investidura amb una persona de consens com a president sembla que no passar de ser un somni humit d'una part de l'establishment espanyol.
El soroll, els moviments i la pressió perquè Sánchez plegue i active la maquinària electoral cada vegada són més àmplies —la Conferència Episcopal Espanyola, per exemple, ha demanat l'avançament dels comicis estatals—, però el líder del PSOE està disposat a resistir i a fer-ho des de la idea tan brillantment aplicada per Johan Cruyff —i després actualitzada per Pep Guardiola— en els seus anys com a tècnic barcelonista. És a dir: la millor defensa és atacar.