—El 50,5% de les famílies prefereixen, com a llengua base per a l'ensenyament dels seus fills, el valencià. «Les famílies han apostat per un sistema equilibrat i de convivència», ha dit el conseller José Antonio Rovira. Com a sociòleg i persona que fa molts anys que analitza l'evolució de la llengua, quin balanç fa de la consulta?
—El primer que cal dir és que fer una consulta, en termes de política lingüística, no serveix de gaire cosa. O dit d'una altra manera: és inútil pretendre fer política lingüística a partir d'una consulta. Perquè enfocar la política lingüística des del punt de vista de la demanda és un error.
Analitzant les dades, el primer que cal dir és que hi ha hagut una abstenció molt alta. Per tant, es pot inferir que han votat les persones molt mobilitzades, tant d'una banda com de l'altra. En conseqüència, crec que el resultat de la consulta posa de manifest que, en realitat, i a pesar dels discursos que s'han fet, la qüestió de la llengua no era, per al gruix de la comunitat educativa, una qüestió massa problemàtica.
L'enquesta també posa de manifest que hi ha una part molt important de la població que vol que els seus fills estudien en valencià. De fet, si creuem les dades amb l'Enquesta d'ús i coneixement del valencià, el que es posa de manifest és que hi ha més gent que vol que els seus fills estudien en valencià que gent que, efectivament, l'usa en la seua vida diària. Hi ha famílies castellanoparlants que volen que els seus fills facen l'escola en valencià per aprendre la llengua. És important reflexionar sobre aquesta realitat.
En definitiva, jo crec que el resultat és positiu. I ja que l'han feta, ha servit per a comptar-nos.
—Segons la Conselleria, sobretot la consulta ha donat «llibertat a les famílies»...
—Això és fals. Ja ho va advertir l'informe que va fer la Universitat de València respecte de la Llei de llibertat educativa. El que dona és una llibertat negativa, que si no va acompanyada de la igualtat, no té cap sentit. Ara s'ha votat, però a continuació vindran els problemes d'organització en les escoles. És previsible que a moltes famílies no es puga donar satisfacció a les seues peticions. I, aleshores, què passarà? Que la llengua serà un problema. I això és just el que ells persegueixen: que la llengua siga percebuda com quelcom conflictiu.
«El discurs sobre la llibertat de les famílies encaixa molt bé amb el corrent neoliberal»
Aquest discurs sobre la llibertat de les famílies encaixa molt bé amb el corrent neoliberal. És un discurs propi dels temps que corren en què el desig i la subjectivitat se situa en el centre.
Vivim uns temps en què es mesuren pel valor que els dona el mercat. I el valencià, com a llengua minoritzada, no té el valor de mercat que se li atribueix al castellà o a l'anglès.
—La Conselleria sosté que amb aquest sistema, independentment de la llengua base triada, les criatures seran competents en totes dues llengües. Ens fem trampes al solitari?
—Sí, ells es fan trampes al solitari. La gent que és especialista en el tema ja ha explicat insistentment que això no és cert. És ben senzill: vivim en un entorn social molt castellanitzat. De fet, el que tenim és que fins i tot els fills de famílies valencianoparlants parlen entre ells en castellà! Al revés això no passa. Que no ens enganyen: els xiquets que no estudien en valencià no seran competents en valencià.
—Es poden fer moltes lectures del resultat final. Una és territorial i d'ací es poden fer moltes sublectures. Per exemple, que a les comarques centrals s'ha apostat majoritàriament pel valencià, però que, en tot cas, la demografia urbana (especialment València i Alacant i les àrees metropolitanes respectives) acaba determinant el resultat final. La situació a Alacant i Elx i les comarques més meridionals és especialment preocupant. És un territori perdut?
—D'una banda, hi ha les zones de domini lingüístic castellà, a l'interior de Castelló i de València, que han sigut sempre castellanoparlants i, per tant, no podríem dir que hem perdut. Però al sud d'Alacant —Oriola, per exemple— hi ha zones històricament valencianoparlants, però on l'idioma té una posició residual. A mi no m'agrada parlar en termes de territori perdut o territori guanyat, però no podem negar que allà hi ha una realitat sociolingüística molt concreta i que hauríem d'incidir-hi de forma especial.
I encara, d'altra banda, caldria analitzar què ha passat als Serrans. Si els Serrans han votat com han votat, per què no podem aspirar a aconseguir el mateix en la zona de Requena? Reflexionem-hi.
—Una altra lectura és la que té a veure amb la titularitat dels centres. Amb les dades desglossades, el 59,9%, és a dir, quasi el 60% dels centres educatius públics d'infantil, primària i secundària opten pel valencià. A Alacant, que és on la llengua té uns pitjors registres, no deixa de ser significatiu que el 40% de les famílies de centres públics volen que els seus fills estudien valencià. Es pot continuar mantenint amb diners públics un model d'escolaritat que bandeja sistemàticament la llengua pròpia?
—De fet, es manté de fa temps ja. Per a mi, l'existència d'aquesta doble titularitat és una anomalia que ens fragmenta com a poble, no només per qüestions lingüístiques, sinó també per classe social. Mantenir la dualitat d'escola pública i concertada no ens fa bé com a societat.
Se'ns va vendre que la concertada tenia sentit en la mesura que permetia cobrir necessitats educatives que la pública no arribava a cobrir. Però amb el pas del temps, la concertada ha contribuït i continua contribuint a la segregació social. L'existència de la concertada ens divideix a través de diversos eixos.
—Per a alguns el resultat és una derrota; per a uns altres, és un empat; per a uns altres, una victòria. Rafa Castelló, com veu el got?
—Jo veig el got mig ple. Jo estava una mica esglaiat sobre quin podia ser el resultat de la consulta, tot tenint en compte les dades que tenim de l'Enquesta d'ús i coneixement del valencià. Una bona política lingüística en un context sociolingüístic com el nostre ha de basar-se en l'oferta i
«La castellanització de la societat avança amb força. És molt meritori que tantes famílies hagen votat a favor del valencià»
no en la demanda, com pretén la Conselleria. I com que el valencià és una llengua oficial, el que has de fer és una política d'oferta. Com a responsable de Política Lingüística de la Universitat de València em vaig trencar molt les banyes amb això.
Tampoc no s'ha de passar per alt que aquests resultats es donen, a més a més, en un moment de creixement dels discursos d'extrema dreta i d'«Espanya, oee oee oee». Després de més de quaranta anys de democràcia ara resulta que al Congrés dels Diputats els deixen parlar les llengües cooficials i ens sembla un gran èxit.
La castellanització de la societat avança amb força. Per tot això trobo tan meritori que moltes famílies hagen votat convençuts que per als seus fills és positiu estudiar en valencià. De fet, tinc la impressió que assistim a una revifalla del poble valencià...
—Ho creu? Per què?
—Sí. Per exemple, les manifestacions mensuals contra la gestió de Carlos Mazón. Hi ha hagut cinc manifestacions multitudinàries contra aquella mala gestió. No dic que siga una mobilització a favor d'un partit o d'un altre, però fa la impressió que el poble valencià, quan se sent maltractat, es meneja. Em fa la impressió que alguna cosa està passant i que va més enllà dels interessos partidistes.
—Tornant a la qüestió lingüística, és correcte dir que al País Valencià estem en una situació d'emergència lingüística?
—Sí, estem en una situació d'emergència lingüística, sobretot pel que fa a l'ús. El que l'Enquesta d'ús i coneixement ens diu és que han millorat les competències lingüístiques de la població en general, però no així l'ús, que cau. Saber llegir i entendre el valencià és una condició necessària per al seu bon estat de salut, però no n'hi ha prou. Perquè realment puguem parlar d'un bon estat de salut, cal que més gent el parle quotidianament. Tenim una emergència lingüística pel que fa als usos. I també tenim l'emergència derivada d'un govern que està en contra de la normalització i promoció del valencià.
—Com catalogaria la política lingüística de l'actual Consell?
—La Generalitat Valenciana fa necropolítica lingüística. Què vol dir això? Que la Generalitat Valenciana el que està fent és desplegar una política
«Estem en una situació d'emergència lingüística, sobretot pel que fa a l'ús»
que consisteix a deixar morir una llengua perquè la deixa en una situació de desprotecció que provoca que la gent l'acabe abandonant. Perquè el que fan és aplicar una política d'abandonament que acaba esgotant les persones. Per què, si per exemple en un bar t'exigeixen parlar espanyol, quina sanció hi ha contra aquest establiment? Cap. I si vas al centre de salut i el metge no t'entén, quina protecció tens? Cap. I si t'insulten per qüestions de llengua? Cap. Això és molt cansat.
—Fins i tot en els territoris que despleguen una política favorable a la promoció de la llengua, l'ús baixa. Les darreres dades de Catalunya així ho certifiquen.
—Jo ja fa vint anys que advertisc que si Catalunya està més bé, el País Valencià també ho està. I que si el País Valencià està més malament, Catalunya també està més malament. És evident que allà han tingut governs propensos a tindre cura de la llengua, però la realitat social és la que és.
Per a un estat tindre moltes llengües no és competitiu. La necropolítica es basa, precisament, a prescindir d'allò que es considera prescindible. Tot plegat comença amb el Decret de Nova Planta i continua fins avui. I, malgrat totes aquestes coses, el 50,5% de les famílies volen que els seus fills estudien en valencià. Aquest resultat s'ha aconseguit amb molt d'esforç perquè qui domina, de partida, té les coses de cara.