Un esbufec d'alleujament va ressonar a Brussel·les. Alemanya havia votat massivament i el fantasma de la inestabilitat al país germànic s'esvaïa per la probable constitució d'una gran coalició entre els vencedors dels comicis, uns democratacristians de discurs i promeses profundament conservadores, i els socialdemòcrates, atrapats per uns resultats absolutament catastròfics. La preocupació per la necessitat de bastir aliances amb els verds s'allunyava en superar la CDU i l'SPD la xifra que obri la porta a la majoria absoluta.
Tanmateix, les alarmes estaven enceses a la política teutona. La ultradreta havia doblat resultats envers les votacions del 2021 i s'havia situat com a segona força al Parlament alemany. Ho havia fet després d'una erosió del tabú del nazisme, vigilada pels serveis secrets teutons pel seu extremisme i amb personatges a les seues files vinculats amb cercles d'exaltació d'esvàstiques. L'ascens de l'extrema dreta, però, era el símptoma d'un malestar econòmic, un avís pel descontentament entre la població per un model productiu ancorat a les concepcions analògiques en plena era digital.
El periodista Wolfgang Münchau, antiga firma estrella del prestigiós rotatiu econòmic Financial Times, narra la caiguda de la història d'èxit d'Alemanya al llibre Kaput: El fin del milagro alemán (Plataforma Editorial, 2024). Un sistema excessivament dependent d'unes condicions geopolítiques que han saltat pels aires en aquest nou món sense regles, on hi ha «una lluita mafiosa», en paraules del setmanari britànic The Economist, per assolir el poder global entre les grans potències.
«Alemanya era la potència industrial d'Europa, i l'exportador més gran del món en un determinat moment. Però la seua especialització va crear vulnerabilitats i dependències. Es va fer dependent de Rússia per al gas i de la Xina per a les exportacions», ressalta. I recorda: «Abans del Brexit, Regne Unit era la font més important del superàvit per al compte corrent d'Alemanya, que mesura les diferències entre exportacions i importacions i els fluxos d'inversió».
Un gegant analògic
Paral·lelament a la ruptura amb Rússia, a conseqüència de l'agressió bèl·lica a Ucraïna, «les relacions amb la Xina, el principal soci comercial fa uns anys, tampoc són ja el que eren durant l'etapa de la hiperglobalització». «És possible», agrega, «que el principal xoc procedira de la tecnologia». «Alemanya va ser la vencedora mundial de l'era analògica, però les tecnologies digitals han anat envaint sense cessar les nostres vides. Els alemanys van inventar el motor de combustible per a automòbils, el microscopi i l'encenedor Bunsen, però no inventaren l'ordinador, el telèfon intel·ligent, ni el cotxe elèctric», compara.
«L'actual malestar econòmic difereix dels períodes anteriors: si les empreses deixen de ser competitives, el Govern pot retallar impostos, introduir reformes laborals o manipular el tipus de canvi, però si vostè és especialista a fabricar calefactors o motors dièsel, el problema d'avui no és el cost, sinó el producte en si», desenvolupa. «Mentre que els fabricants alemanys d'automòbils continuen sent competitius en la seua gamma de productes clàssics, no poden competir contra els xinesos en els cotxes elèctrics. Ja no es tracta de com es fa, sinó de què es fa», arredoneix.
Alemanya, la qual va aconseguir «prolongar el seu model econòmic industrial durant anys més gràcies a accidents fortuïts», és, segons aquest analista econòmic, com les antigues màquines d'escriure Smith Corona: «Fa massa temps que s'aferra a les velles tecnologies i a les velles empreses». El país germànic, de fet, hauria comès els seus principals errors durant la dècada anterior: «Va augmentar la seua dependència del gas rus, no va invertir prou en fibra òptica, ni tampoc en infraestructures i tecnologia digital, i va incrementar la dependència de les exportacions».
Atrapats pel neomercantilisme
La falta d'una aposta inversora per les noves tecnologies tindria com a resposta les cadenes neomercantilistes que s'hauria autoimposat el país germànic. O, si més no, així ho narra Münchau: «Abans que res, l'objectiu del neomercantilisme és crear grans excedents d'exportació [...] Els mercantilistes, vells i nous, desconfien de les tecnologies disruptives. Els agrada comerciar amb béns físics. La mentalitat mercantilista va del bracet de la tecnofòbia. Així que afegisca ambdues coses, mescle un poc de conservadorisme fiscal i monetari, un model financer proteccionista, i voilà, ja té el model econòmic alemany en poques paraules».
«La contrapartida en política interior del mercantilisme és el corporativisme. [...] Durant dècades, els governs d'esquerra i de dreta han subordinat la política nacional als interessos de determinades indústries capdavanteres», retrau. I ho il·lustra: «De vegades, semblava que els caps de la indústria automobilística tingueren les claus privades de la cancelleria de Berlín». «No estic fent un al·legat contra la política industrial», específica. «El que ha passat en Alemanya va ser que la política industrial es va fer en detriment de la diversificació econòmica», puntualitza.
El trencament de l'entorn geopolític que beneficiava el seu model i l'aposta per unes indústries que fabriquen productes lligats a l'antiga era han situat Alemanya «en un enfonsament estructural», segons aquest observador de la realitat econòmica. «El cicle de bons i mals temps es repetirà, però l'enfonsament estructural persistirà, llevat que canvie el model. I perquè es produïsca, s'hauria de començar per una narrativa que no es reduïsca a la competitivitat», tanca. És el gran repte de la futura coalició alemanya amb l'amenaça al clatell de l'ascens de la ultradreta.