Les regles de l'Antic Món s'han evaporat. La victòria de l'ultradretà Donald Trump als Estats Units d'Amèrica i la seua croada reaccionària han situat entre l'espasa i la paret a la Unió Europea. El Vell Continent està atordit enfront de la guerra aranzelària de l'inquilí de la Casa Blanca; els moviments per entregar Ucraïna a l'autoritari rus Vladímir Putin; la debilitat extrema de l'aliança militar atlàntica que assegurava la defensa als estats europeus, i les ingerències del seu cònsol, el magnat Elon Musk, amb la promoció de les opcions ultradretanes i euroescèptiques.
Amb una Europa pressionada per a forjar un exèrcit europeu més autònom dels interessos nord-americans i amenaçada pel creixement de l'extrema dreta, el motor comunitari afrontava unes eleccions transcendentals. Arran del fracàs de la coalició entre socialdemòcrates, verds i liberals, Alemanya votava convertida en un dels malalts del Vell Continent. L'hegemonia econòmica de les dècades anteriors s'havia esmicolat a passes agegantades —fa dos anys que està en recessió— i els malestars havien trobat un boc expiatori: les persones migrants.
Amb tot, l'escrutini mostra una via d'estabilitat per a un país tenallat entre l'auge ultra i una llista de reformes que impliquen traslladar els dogmes pressupostaris als àlbums fotogràfics. El candidat de la conservadora CDU/CSU, Friedrich Merz, ha guanyat les eleccions germàniques amb el 28,5% dels sufragis i 208 escons, onze més envers les votacions del 2021. Merz s'havia posicionat com al favorit després de renegar de les polítiques migratòries de l'excancellera Angela Merkel, incardinades als antics valors democratacristians. El seu triomf s'ha fonamentat territorialment en l'antiga Alemanya occidental.
En uns comicis amb una participació espectacular del 84%, inèdita des d'aquelles primeres votacions després de la reunificació alemanya, la ultradretana Alternativa per Alemanya assoleix la segona posició amb el 20,7% de les paperetes i 152 parlamentaris. Es tracta d'un ascens inquietant: fa quatre anys, l'extrema dreta alemanya va comptar amb la meitat del suport —el 10,3% dels sufragis— i va obtenir només 83 diputats. Els reaccionaris han trencat tots els registres en un país amb la memòria històrica del nazisme encara present.
Els vents globals de l'extrema dreta, l'avaria econòmica teutona i la irrupció de la política migratòria al centre del debat públic han empentat electoralment el partit ultra, així com la desafecció i el sentiment d'abandonament de l'antiga Alemanya de l'Est. Amb el suport descarat del magnat tecnològic Musk, Alternativa per Alemanya compta amb seccions regionals vigilades pels serveis secrets arran del seu radicalisme i les connexions amb cercles neonazis, un tabú cada vegada més erosionat al país teutó.
La medalla de bronze a les votacions és per a l'SPD, que partia amb un candidat, el fins aleshores canceller Olaf Scholz, marcat per la impopularitat i la caiguda en desgràcia del seu govern amb ecologistes i liberals. La patacada és absoluta en comparació als comicis del 2021 i deixa als socialdemòcrates amb el pitjor resultat de la seua història. No debades passen del 25,7% dels vots de fa quatre anys a recollir només el 16,3% dels sufragis. O dit en escons: dels 206 a obtenir-ne solament 120.
Els Verds retrocedeixen fins a la quarta posició amb l'11,6% dels vots i 85 escons —pels 118 de fa quatre anys— i Die Linke, la formació d'esquerres alternativa, deixaria la catarsi del 2021 per escalar fins a un 8,8% de les paperetes i aconseguir 64 seients a la cambra teutona. De fet, ha aconseguit una victòria simbòlica a Berlín, a la capital germànica, impulsada per la seua gran campanya en la gent jove, especialment al segment femení. Tant els liberals com la xenòfoba formació que encapçala Sahra Wagenknecht, antiga dirigent de Die Linke, han rebut una bufetada electoral i es queden sense representació parlamentària.
Cordó sanitari a l'extrema dreta
La distribució de vot albira una aliança entre els conservadors i els socialdemòcrates, que assoleixen una majoria absoluta de 328 escons. Ambdós superarien àmpliament els 316 parlamentaris per imposar-se a les votacions. Tanmateix, aquesta hipotètica Grosse Koalition tindria com a principal força d'oposició a una crescuda Alternativa per Alemanya. Tot i un historial de declaracions controvertides sobre els refugiats, la radicalització de les mesures migratòries i un tempteig parlamentari amb la ultradreta, Merz ha descartat d'arrel qualsevol aliança amb la formació reaccionària. De moment, s'ha donat fins a abril per a formar aquest govern estable amb l'SPD.
Si no hi ha cap contratemps, Europa tindrà un govern moderat a la seua primera potència, però observa com es produeix l'enèsim crit d'alerta sobre l'auge de l'extrema dreta. Aquest creixement és, en part, reflex de la dissolució del miracle econòmic germànic: l'energia barata que abans obtenien de Rússia s'ha encarit i ha impactat de ple a la indústria teutona, i el manà de les exportacions a la Xina s'asseca pel canvi d'estratègia comercial i l'augment de la qualitat dels productes del gegant asiàtic.
Víctima de la seua aposta per sacralitzar constitucionalment l'austeritat pressupostària, s'ha trobat amb un dèficit d'inversions en infraestructures —el sistema ferroviari acumula retards, cauen ponts i l'estat de les carreteres és deplorable— i amb una Administració que requereix combustible inversor per prestar els serveis públics amb eficiència. Són els reptes interns de la nova Alemanya junt amb un debat ineludible que xoca amb les receptes promeses per Merz: la necessitat de sumar esforços econòmics a Europa —com ara, en matèria castrense— per afrontar la nova etapa geopolítica encetada amb Trump a la Casa Blanca.