L'any 2020 li preguntàvem a Begonya Mezquita si la pandèmia tindria efecte sobre la manera d'escriure. Contestava: «Qui no s'ha confinat en ell mateix després d'experiències molt dures com la mort d'un pare o un ictus? Com no creure que després d'això serem unes altres persones? Segurament, sense voler, tot això eixirà, però no tinc clar que tinga efectes en la narrativa o la poesia». Amb el temps, aquell sense voler s'ha transformat en una altra cosa, en una intenció explícita de fer brollar experiències pròpies.
Una llibreta amb anotacions sobre una pèrdua personal o una malaltia pot tenir valor terapèutic. La literatura, tanmateix, la poesia, és una altra cosa. Agafar l’angoixa i el dolor, digerir-los i projectar-los en forma de creació literària amb volada, circumval·lant el to tètric i els llocs comuns de l’autocommiseració, no està a l’abast de qualsevol. Poeta valuosa, observadora i crítica literària, Mezquita aconsegueix amb Feridura —un volum com sempre exquisidament editat per Edicions del Buc— que fem com a lectors un viatge dolorós i reconfortant alhora. I enriquidor també des del punt de vista literari.
El primer bloc de poemes, «Feridura», que s’obre amb «Cutis», anagrama ben trobat de la paraula ictus, és un recorregut impactant per les sensacions angoixants del cos atacat per la disfunció cardiovascular. «Negues els peus al moviment, / tiba la pell un vertigen, caus a terra», llegim en el bloc «Escabellada», que continua parlant-nos d’un «muscle inert i una aixella que ha de trigar / mesos a reviure». «“Heus ací el teu futur esquinçat”, / ho diu el vent voraç de novembre», afig en el mateix poema, en contraposició a un hivern que, versos enrere, «covava coses bones», com remarcant el punt de ruptura inesperat que converteix un temps de promeses en un oceà de por i d’incertesa: «Una carcassa sense esquelet? Així no vas enlloc», dialoga Mezquita amb el jo poètic. «Arriben ambulàncies a les portes de l’hospital. / T’hi veus reflectida, sac de gemecs, / que ara camines amb el pas canviat», redobla en «After midnight».
Amb tot, hi ha un punt de pudor, de distància, en el relat experiencial, que l’autora embolcalla amb símbols i recursos poètics, com ara en el poema «6» d’aquest bloc: «Poderosament reapareixen els artells de la mà esquerra, / delectança d’ossos al gener, com un avanç de la primavera!», escriu. I rebla: «Un xiuxiueig tímid abans del poema, les petjades del verderol». Una ambivalència entre el cos narratiu i la intenció lírica, sempre escaient, sempre expressiva, que obliga a llegir i rellegir cada vers, cada remat, cada imatge de poemes tan densos i esfèrics com «Com el volcà», «El cos que respira» o «L’exorcista» («No has nascut per a triomfar, / ni per agradar ningú tant / com un raig de lluna nova»). Un itinerari resplendent de caiguda i recuperació que acaba amb un «Setembre» que «encara em captiva, com una paraula escrita al quadern».
Aquesta intensitat emocional se sosté en «Un desert blau», el comiat al pare de l’autora, a qui dedica el conjunt del llibre. «Soc la part jove de tu / que encara et necessita. / No et pots morir. / T’he guardat pedres del riu a la butxaca / i el poema no té oxigen sense tu», escriu en «Oxigen», com un prec que no pot ser atès perquè els daus estan llançats. Un destí sense dret a rèplica que se’ns revela en un poema impressionant, «L’últim segon», el relat commovedor d’uns ulls vetllant els últims batecs, d’interrogants retòrics i inquietants: «Quin túnel s’obri ara davant teu? / Quina fosca escala puges al migdia?». Versos amb un remat bellíssim que deixem als lectors del llibre.
Begonya Mezquita
Edicions del Buc
València, 2024
88 pàgines
Un estat de commoció que continua en els poemes de dol, en «Hereva del vent», al voltant de la preservació del record, o en «Una llàgrima al mar», sobre la incapacitat per moments d’abordar el dolor des de l’escriptura («La llàgrima arriba al vestit, em faig un tip de plorar. / Oblide totes les rimes i escric en blanc»). L’enigmàtic «Pedres» i un poema que funciona com a efemèride encara dolguda, «Reclam», tanquen aquest tram de vida i mort que, ben bé, amb la seua cinquantena de pàgines, podia haver constituït un volum autònom, amb una impecable coherència temàtica.
De fet, el contingut del següent bloc, «Uns altres jardins», sorprèn de primeres per la distància conceptual amb els anteriors, una mena de poemari viatger, sinestèsic, inspirat en estances a Torí o Chicago, en circumstàncies i companyies diverses, on la vida rebrota, s’expandeix de nou. I té el seu sentit, perquè el cos supervivent i recuperat és sols la meitat del trajecte: després d’una experiència que canvia les persones per a sempre, hi ha pendent la reconstrucció espiritual. Per això, en paraules de l’autora en «Endreces», l’aclaridor apunt final, «Uns altres jardins» és «un petit atles, de noms i de geografies, enllà de nafres i necrosis, que miren de fer camí cap endavant i festejar la llum».
El llibre acaba amb una secció final que recull poemes esparsos, que responen a uns altres moments de l’itinerari vital, com la incomprensible desaparició del poeta Manel Marí, a qui dedica «Poema de la mort». També hi ha un altre tribut pòstum, «Mala vida», dedicat en aquest cas a un altre poeta, Antoni Ferrer. Al costat d’aquests recordatoris dolguts, el llibre conté nombroses dedicatòries als vius, a les persones que han acompanyat Mezquita en temps de sotsobre, la seua parella, el també poeta Manel Rodríguez-Castelló, la germana, els amics i amigues. «Feridura, doncs, arranca amb una intenció centrífuga, des de dins. I torna finalment a casa, d’on no hauria d’haver eixit mai, aclareix l’autora». Esclatant en una «estellesiana, impressionant ocupació en l’alegria», alerta Badal.
I en aquest abraç reconfortant ens retrobem, els dies de desglaç, al caliu d’un sol primaveral que ens escalfa, d’una brisa tèbia que dissipa la boira hivernal que ha de tornar algun dia. En els fulls de «Feridura», però, venç la vida. I guanya la poesia.