Després de 20 anys de la publicació del seu primer disc, Atrapados en azul, diria que també vivim atrapats en el negre de les togues? Gràcies a la llei mordassa, no deixen de perseguir tuitaires, rapers, humoristes...
—Sí, patim una involució en l’àmbit dels drets i les llibertats. Pretenen imposar-nos una mena d’autocensura, ometre segons quins missatges... Coses que 20 o 30 anys enrere serien inimaginables. Que avui algunes lletres siguen constitutives de delictes de presó em sembla un disbarat enorme. Els límits de la llibertat d’expressió —si és que n’ha de tenir— mai no haurien d’ultrapassar la via civil.
—Els ciutadans ens trobem desprotegits?
—Ens trobem desemparats, no tenim instàncies a les quals apel·lar davant aquests excessos contra els drets fonamentals. Val a dir que hi ha jutges i membres dels cossos de seguretat de l’Estat que s’oposen a aquestes normes perquè entenen que tenen una única finalitat: perseguir la dissidència. Curiosament, aquestes lleis només s’utilitzen per a perseguir gent d’un espectre polític determinat. No les fan servir contra els grups d’ultradreta.
—En el seu darrer treball versiona temes de Joaquín Sabina, Luis Eduardo Aute o la desapareguda Mercedes Sosa. Amb l’excepció de Rozalén i pocs més, vostè continua semblant un dels cantautors més joves. Falten vocacions o canals que els popularitzen?
—Hi ha gent com María [Rozalén] que fa cançons compromeses i amb un vol poètic, però costa d’accedir a aquest tipus de música. A la ràdio, per exemple, no sona gens. Qui escriu avui temes com “Pueblo blanco”, de Serrat, que descrivia la societat del moment? Es podria convertir en un èxit una cançó com aquella, que va transcendir l’àmbit estrictament musical i va esdevenir un fenomen social? Potser sí, però no s’escolten a les ràdios convencionals ni gaudeixen de les plataformes necessàries. Perquè l’internet, que se’ns presentava com la solució, opera amb un mecanisme idèntic: tot és fugaç, no hi ha espai per a la reflexió, costa bastant de destriar el gra de la palla. En internet hi ha massa soroll.
—Vostè va irrompre amb un tema, “Papá cuéntame otra vez”, que evocava el Maig del 68. D’ací a 20 o 25 anys hi haurà cançons dedicades al 15M o haurà perdut èpica?
—El 15M representa un nou relat en contraposició al dels nostres pares. Jo, als meus pares, els recriminava que havien escrit un relat massa edulcorat del Maig del 68, ometent la part de renúncia que va tenir. Però ells tenien un relat èpic i, certament, molta gent s’hi va jugar el coll. La meua generació, en canvi, no ha estat capaç de construir el seu relat propi. Tant de bo que la generació del 15M siga capaç d’escriure’l. Espere que els nostres fills observen la realitat de manera crítica i ens recriminen les injustícies que nosaltres vam ser incapaços de superar. Aquesta rebel·lia hauria de ser llei de vida.
—Afirma que, a l’hora d’escriure, res no li resulta tan inspirador com l’amor a la seua filla. Inspira més l’amor paternofilial que el primer enamorament o l’amor de parella?
—En el meu cas, sí. És la incondicionalitat més absoluta, l’entrega total i les pors més grans. S’hi aplega tot i et fa recuperar sensacions molt especials: la primera vegada que veus el mar amb la teua filla sents que és la primera vegada que el veus tu, el primer Nadal d’ella sembla el teu primer Nadal, et retrobes amb l’emoció de les primeres vegades que pensaves perduda. Per a mi, aquesta capacitat de desordenar-ho tot és summament inspiradora.
—La paternitat ens fa més temorosos, més conservadors?
—O més exigents, perquè no ens resignem i volem el millor per als nostres fills. És una manera de fer reviscolar el nostre compromís de deixar un món millor. Quan veig l’onada de feixisme que recorre Europa i el revisionisme d’algunes dictadures llatinoamericanes, no pense en mi, sinó en el món que heretarà la meua filla.
—Ofereix un concert al Palau de les Arts de València el 29 de setembre, i a Lleida, Vilanova i la Geltrú i Tarragona els dies 5, 6 i 7 d’octubre, respectivament. Amb la perspectiva que proporciona el temps, com analitza allò que va succeir a Catalunya l’octubre d’ara fa un any?
—Tant de bo haguera deixat alguna ensenyança... De fet, crec que la realitat d’ara és diferent per a tothom. Es manté la remor de fons i s’han radicalitzat algunes posicions a la recerca del rèdit electoral, i s’ha arribat a la sobreactuació. Amb tot, el panorama és un altre, tal com testimonien algunes veus del Govern central i de Catalunya. No podem viure d’esquena al sentiment d’una part molt gran de la població catalana que vol la independència, ni tampoc podem viure d’esquena al desig de la part molt gran de Catalunya que vol continuar sent Espanya, ni que siga dins d’un marc diferent. Cal discernir quina de les dues parts és la majoritària, i això passa per la convocatòria d’un referèndum.
—Què opina de l’empresonament preventiu dels polítics catalans, que en alguns casos es remunta a novembre de 2017? És sostenible?
—No, no és sostenible des de cap punt de vista. Una cosa així no entra dins de la normalitat democràtica. No hi pot haver polítics que, per fer política, estiguen a la presó, i encara menys que hi estiguen sense sentència ferma. És una anomalia tan gran que, al context europeu, ningú no ho entén. La judicialització de la vida política no resoldrà res. A més, es tracta de jutges que actuen políticament, tal com reconeixen en els seus propis escrits. Em sembla terrible, del tot absurd, que aquests polítics estiguen en presó preventiva de manera tan desproporcionada. Això no contribueix a resoldre el problema que tenim damunt la taula.
—Considera que el nou Govern de l’Estat pot propiciar una solució consensuada o pensa que la seua feblesa parlamentària ho impossibilita?
—M’agradaria pensar que som més a prop de la solució, però de travetes, n’hi haurà. Un sector de Madrid i un altre de Catalunya s’esforcen a polaritzar el conflicte per treure’n benefici. I la judicialització i la precarietat del Govern ho fan molt complicat. Ens calen polítics amb molta talla, capaços de mirar a llarg termini. O hem de viure tota la vida amb aquest desacord permanent? És l’hora de resoldre’l fixant-nos en conflictes semblants que s’han pogut solucionar. I s’han solucionat amb un referèndum. Quina altra eixida hi ha? Negar l’existència de presos polítics? Negar que la majoria de catalans exigeix aquest referèndum? No en veig cap altra. •