Notre-Dame de París

Notre-Dame de París ha cremat com una teia. Quan ho veia per internet em vaig adonar que mai m’havia passat pel cap aquesta possibilitat, tot i que, com ha recordat Jordi Panyella a El Punt-Avui arran de la desgràcia, la nostra església del Pi, a Barcelona, també gòtica, ja va cremar els primers dies de Guerra Civil, el juliol del 1936, i no pas fortuïtament sinó perquè àngels exterminadors –tristament ben humans–, i que ara en la versió simplista i maniquea hegemònica d’un conflicte molt i molt complex formen part de la nòmina dels “bons”, li van calar foc amb ganes.

Per sort el mal, a Notre-Dame, hauria pogut ser molt pitjor. L’espectacularitat del foc ho feia preveure, però els bombers també treballaven de valent. Simplificant diríem que va cremar la teulada, les encavallades que la sostenien i l’altíssima agulla neogòtica que va afegir-hi Viollet-le-Duc al segle XIX, cosa que va fer ensorrar un parell de voltes de pedra de la nau central, però la major part de l’estructura de pedra roman, i molts elements històrics de l’interior també. A TV3 ens deien que l’origen del foc podia haver estat a l’andami (horror!) referint-se a la gran bastida metàl·lica que havien instal·lat sobre la catedral per restaurar-la. La nostra televisió pública, tan positiva com és –que ho és molt sens dubte–, de vegades oblida que a més d’informar bé també ha d’educar en l’idioma. Vaig optar per fer zàping i anar veient les pàgines web amb imatges en directe dels diferents diaris de París. Es van desplegar, lògicament, molt de pressa, però moltes de les preguntes que jo em feia mentre contemplava les retransmissions en directe del desastre no se les plantejaven. Vaig sentir moltes lamentacions, efusions sentimentals, literatura elegíaca improvisada, passavolants dient futileses, tot repetit amb el típic bucle en que els mitjans solen caure en aquests casos. Fins i tot en alguns d’ells es donava per fet que les rosasses s’havien perdut, cosa que afortunadament no ha estat així. M’hauria agradat sentir la veu autoritzada d’algun coneixedor de l’estructura de la catedral que ens digués per què les flames no remetien sota els raigs d’aigua que mànegues estratègicament situades no paraven d’enviar damunt del que endevinàvem que era el focus del foc. D’aquell “bosc de pins” que després hem sabut que hi havia entre les voltes i el teulat en forma d’armadures no ens en deien res en directe. Notre-Dame és un dels punts d’atracció més grans que té París. Molts dels nostres pintors la varen pintar en fer els seus viatges gairebé preceptius al que era la capital artística del món entre les acaballes del segle XIX i la meitat del XX: se m’acut ara que MiquelUtrillo, Andreu Solà, Marian Pidelaserra, Pere Ysern, Pere Elias, Josep Mompou, Josep Amat, Joan Abelló i tants que me’n deixo la van fer protagonista d’olis emblemàtics seus. Xavier Valls, ja a la postguerra, en va fer nombroses visions, on la mola gòtica apareix sòbria i majestuosa vista gairebé sempre mig d’esquena, ja que ell tenia aquest punt de vista privilegiat des de la finestra del seu taller situat a la vora del Sena.

Però Notre-Dame és un lloc atractiu generalitzadament només des de l’època romàntica, al primer terç del segle XIX. Aleshores els intel·lectuals de la nova fornada hagueren de batallar molt fort per contrarestar l’opinió més estesa que hi havia, fins i tot en el món acadèmic, de que l’art medieval –Notre-Dame és bastí entre el segle XII i el XIII– era bàrbar i indigne de comparar-se amb l’art clàssic, que era l’únic diguem-ne veritable. Per això no és rar que Lluís XIV, en plena època clàssica, al segle XVII, no tingués cap inconvenient en potinejar el gran monument medieval, i que la Revolució Francesa no s’estigués de fer-hi actes vandàlics sense avergonyir-se’n pas. Per contrarestar aquells segles d’infravaloració del gòtic, Victor Hugo s’empescà una novel·la, que esdevingué enormement popular, que intitulà precisament Notre-Dame de París, el 1831. En ella les aventures tan famoses del geperut Quasimodo i Esmeralda la gitana només en son l’anècdota, però el seu rerefons ideològic era posar el focus damunt el valor del gran art gòtic. I Pròsper Merimée, el de la Carmen famosa, quan va ser director general de monuments històrics de França –de fet va ser el segon en tenir aquest càrrec–, es preocupà de consolidar la catedral i fou ell qui n’encarregà la restauració a Viollet-le-Duc, que amb el criteri de l’època va fer-hi una intervenció excessivament creativa, però que en definitiva ja s’ha afegit a la memòria genuïna del monument. Llarga (nova) vida a Notre-Dame!