JUDICI 1-O - EL CARRER

Cuixart i Forcadell en pantalla gegant

Unes 400 persones van seguir la declaració de Jordi Cuixart i Carme Forcadell al Tribunal Suprem amb una pantalla gegant instal·lada davant de la seu d'Òmnium Cultural, al carrer Diputació de Barcelona.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Unes tres-centes cadires, pantalla gegant i una temperatura agradable. Només faltaven crispetes perquè el carrer Diputació, entre Pau Claris i Roger de Llúria, semblés una sessió de cinema a la fresca amb programació doble de pel·lícules de judicis. Però eren les nou del matí, no pas fosca nit, i la gent no acudia per veure Testimoni de càrrec i Dotze homes sense pietat sinó el judici de l'1O, capítol 7, amb Jordi Cuixart -president d'Òmnium- i Carme Forcadell -expresidenta del Parlament de Catalunya- a la banqueta dels acusats.

El posat dels assistents era entre resignat i interessat. La majoria duien un detall groc a l'abric o enganxat a la camisa, una bufanda o un mocador. Són davant de la seu d'Òmnium Cultural, una associació que el seu president intentarà explicar didàcticament al fiscal en les primeres respostes. «El nostre objectiu és promoure la llengua en pro de la cohesió social a Catalunya» i «obtenir grans consensos que vertebren la societat», «convocar premis literaris, com el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, una mena de Nobel de la literatura catalana» i, sí, també la independència, «sobretor a partir de la sentència del'estatut, liderant la manifestació del 10 de juliol».

A les 10 en punt, hora d'inici de la sessió doble dirigida pel jutge Marchena, la majoria de les cadires estaven ocupades. En silenci i respecte. Encara faltava una estona perquè les picades d'ullet de Jordi Cuixart arrencaren riures i aplaudiments del públic. Com quan el fiscal li demana per què un pressupost d'Òmnium incloïa 500.000 euros per llonganisses un 12 d'octubre i Cuixart mirava de fer-li entendre que «el dia de la raça i la hispanitat no el celebrem», però igualment miraven de rebutjar-lo festivament.

Al començament la connexió falla. Però eren, com qui diu, els títols de crèdit del que vindria. La gent s'ho pren amb paciència. Els socis i simpatitzants d'Òmnium són gent d'ordre -i pacífica, com intentaria explicar Cuixart una vegada i una altra. Com quan es defensa de les insinuacions de possible violència en la concentració del 20 de setembre. «A Catalunya se sap canalitzar l'enfadament senses el 'a por ellos'». Aplaudiments. «La majoria de la gent fuig de la violència i, si la practica en una de les nostres manifestacions, és recriminat per la immensa majoria de la societat catalana, perquè és una societat pacífica. Som el país de Pau Casals, de Muriel Casals, d'Arcadi Oliveres, de Xirinacs i de tanta altra gent que ens ha llegat el pacifisme». Aplaudiments i ovació. Cada cop que Cuixart citi Muriel Casals, els assistents aplaudiran.

El fiscal no és de pel·lícula. Les seves tàctiques, de tan previsibles, serien increïbles en un film nordamericà. El guionista que les hagués escrit seria fulminat a l'acte per algun productor de Hollywood i s'hauria de retirar a fer de xèrif en algun poblet del mig oest. Sembla voler facilitar a Cuixart el paper d'orador amb recursos i paladí de la democràcia, la no-violència i la independència. Quan el fiscal li comença a recitar lleis aprovades al Parlament, Cuixart li etziba: «Jo sóc un pres polític no un polític empresonat. No tinc coneixement de les lleis. No participo de la vida parlamentària. No és que vulgui amagar res. Però no puc parlar d'una cosa en la qual no he participat». Més aplaudiments.

Algú comenta que el seu discurs potser no és una bona defensa, que potser li cauen quatre anys però que, sens dubte, a la presó ha crescut com a líder i com a orador.

Cuixart aprofita les preguntes del fiscal per deixar anar missatges clars i contundents, amb picades d'ullet a l'esquerra espanyola: «Com deia Marcelino Camacho, el dret de vaga es guanya fent vaga. I el dret a votar en Catalunya es guanya... votant» o «també lluitem per una democràcia millor a Espanya; estem en contra de la injustícia que significa que 20.000 persones a Espanya estiguin encausades per la Llei Mordassa».

La insistència del fiscal en l'existència de violència policial, després de la defensa de Cuixart de la no-violència, acabarà fent-li guanyar -o així ho entenen els assistents- la polèmica al president d'Òmnium: «Va haver violència en aquella Escola Ramon Llull?», pregunta definitivament el fiscal. Una dona que s'asseu al meu costat diu «Per part de la policia, sí». I Cuixart, a la pantalla: «Per part de la policia, sí». Aplaudiments. Molts.

La sessió del matí conclou a les dues. A la tarda Carme Forcadell ocuparà el lloc de Cuixart en la cadira dels acusats. A les quatre, el sol encara és alt i orientat de ple als assistents. No hi ha sol i ombra. Només sol. El nombre d'assistents és una mica menor. Si al matí totes les cadires estaven ocupades i un centenar de persones s'ho miraven a peu dret -400 en total-; a la tarda hi haurà unes 250.

Carme Forcadell no prova de pronunciar discursos abrandats sinó de convèncer als magistrats que no participava en les decisions polítiques i que va complir amb el seu càrrec de presidenta del Parlament sense forçar la llei.

Insisteix que «No és potestat de la Mesa valorar el contingut de les propostes parlamentàries», que totes les propostes s'han acceptat sempre amb dues excepcions: «Només dues vegades van ser inadmeses, en el 2009 i 2010» i en tots dos casos es tractava d'Iniciatives Legislatives Populars (ILP). «Només s'ha d'entrar en el fons de la proposta si és una ILP perquè el contingut ha d'estar d'acord amb la Llei de ILP». En aquells casos no ho van estar i no es van deixar debatre en el Parlament.

Forcadell assegura que la jurisprudència ensenyava que «no s'ha de valorar la inconstitucionalitat de les tramitacions parlamentàries» i, per tant, actuaven correctament. Aplaudiments del públic.

La fiscal burxa sobre el mateix punt, recordant que el Tribunal Constitucional l'havia advertit que no podia deixar passar la tramitació de cap llei que portés cap a la independència i Forcadell respon: «Entenc que el que demanava el TC era convertir la Mesa del Parlament en un òrgan censor. Nosaltres no ens podíem convertir en un TC i dir això es pot votar i això no es pot votar. Com es pot convertir la Mesa d'un parlament en censora?».

L'ambient es més tens. Al parer de Forcadell «hi ha hagut una politització del TC a l'hora de jutjar temes relacionats amb Catalunya i territorials. Un exemple és que diversos articles de l'Estatut de Catalunya estan suspesos i els mateixos articles, idèntics, no ho estan en altres Estatuts d'altres comunitats Autònomes». Aplaudiments. Entre el públic algú crida «el valencià» i un altre «l'andalús».

La fiscal canvia de tema i de llei en el temps i en l'espai intentant, aparentment, confondre Forcadell. Finalment, l'interrogatori se li'n va de les mans. A la pregunta de la Fiscal de «Què vol dir quan diu que la declaració d'independència és política, que era una farsa o un sainet?», Forcadell respon: «Potser vostè considera que la política és una farsa i un sainet, jo no». Ovació.

La sessió judicial fa un descans. Són les 18,15 hores. A les 18,30, en Xavier Antich, en nom d'Òmnium Cultural, anuncia als visitants que «lamentablement el nostre permís per ocupar el carrer s'acaba ja i la retransmissió del judici no podrà continuar». Se sent algun «oooh». «Sentim molt que no pugueu acabar de veure la declaració de la presidenta del Parlament Carme Forcadell, però us avisem amb temps perquè pugueu anar a veure-la a un altre lloc, si voleu. Gràcies».

Al cap de mitja hora, el carrer sembla el mateix de sempre. Ni una crispeta a terra.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.