La llum enfocada vers l’aventura logicofobista de la primavera barcelonina del 1936 generava algunes ombres no resoltes encara, especialment en la personalitat de Nàdia Sokolova, que havia participat amb una pintura “La boira”, al costat d’altres dones surrealistes, Remedios Varo i Maruja Mallo. –qui era aquesta Nàdia i perquè hi va exposar ? Després d’anys d’investigació ara sabem què va ser de la seva vida i obra, però allà on buscava una logicofobista, he trobat dues. Aquesta és la conclusió a hores d’ara. El cas és que a la logicofobista no hi va concórrer la Nàdia, sinó la Vàlia Sokolova. La primera era poetessa i la segona cantatriu i pintora. Arribar a aquesta conclusió ha portat el seu temps i les claus de la descoberta han estat atzaroses.
De la Nàdia han quedat molt pocs testimonis. El més concret són els records del poeta Tomàs Garcés, que a les seves memòries explica que de sobte, a les tertulies d’ ADLAN va aparèixer la figura de la Nàdia Sokolova, protegida de Sindreu, i com aquella bella eslava va marxar després a Nova York, segurament per casar-se, i tots van quedar orfes de la seva figura. Efectivament, Sindreu va ser el seu protector. Va traduir alguns dels seus poemes al català, i va enviar a Quaderns de Poesia alguns dels seus poemes, que es publiquen a l’esmentada revista. La Nàdia apareix també en una excursió a Vilanova, per acompanyar Joaquim Gomis a una conferència de projeccions de postals antigues.
Això és tot el que sabíem de la Nàdia. Per acabar-ho de complicar apareix després el nom de Vàlia Sokolova com a expositora a la joieria Roca de Barcelona d’unes aquarel·les patrocinades per ADLAN. La mostra de la Vàlia va ser la segona d’ ADLAN en aquest espai dissenyat per Josep Lluís Sert. L’exposició anterior havia estat de les targes antigues de Gomis, així que tothom pensava que aquesta Vàlia era la Nàdia, esmentada erròniament, i tot seguit seleccionada a la logicofobista, ja que Magí Cassanyes, teòric del logicofobisme, havia llegit i publicat una conferència lloant la Vàlia amb motiu de la presentació de la joieria Roca.
Aquests són tots els elements de la Sokolova a Barcelona, fins que ara ens hem adonat de que, com tot, hi ha molt més a explicar i aclarir. La Nàdia i la Vàlia eren germanes, i van viure a Barcelona entre el 1931 i el 1935 i 36, respectivament.
La guerra i la diàspora va afectar indefugiblement a tots els Logicofobistes, i en aquesta desfeta incloïem el destí de la Sokolova, i la seva desaparició.
Tal com avançava Garcés, efectivament, la Nàdia marxa a Nova York el 1935, per casar-se. Com el matrimoni implica per una dona als Estats Units canviar els cognoms, la recerca es feia impossible sense saber el del seu marit. La resposta la va aclarir Joan Miró. El pintor i Joan Prats es van desviure per ajudar la Nàdia Sokolova, i van fer un exercici de recerca de contactes per tal que en arribar a Nova York, no se sentis desamparada. Veure Miró preguntant sobre com li anaven les coses, ens fa entendre la seva generositat i bonhomia. Contenta i coqueta, la Nàdia escriu a Miró i a Prats i es permet la llicència de signar amb el seu nou cognom: Tinohoff, i aquí es van obrir totes les portes per arribar a entendre qui era la Sokolova.
Estirant el fil, vaig descobrir que la Nadia Sokolova era la filla d’un físic rus, vidu, molt rellevant que en un postoperatori va recaure a França per recuperar-se i en aquesta convalescència va enamorar-se d’una francesa i producte d’aquesta passió va ser la Nàdia, que neix a Biarritz el setembre del 1911. Aquesta població era llavors destí de russos adinerats. Una vegada recuperat, Alexander Sokoloff li dona el seu cognom a la Nàdia i tornen a Moscú, on crea una Institut de física, tot i ser un catedràtic emèrit.
La formació de la Nàdia és políglota i elevada a Moscú, on el pare mor el 1928. Llavors tornen a França i cap a 1931 ella ja és a Barcelona. Joan Miró parla dels Josepets de Gràcia com a lloc de la seva feina, i descobrim que vivia a l’ Avinguda República Argentina. Aquí es dona a conèixer com a poetessa, i es vincula amb la colònia de Vallcarca dels músics dodecafonistes que hi varen seguir l’amistat de Gerhard. La Nàdia s’hi fa amb Adolf Weiss, que fins i tot als anys seixanta escriu a Sindreu preguntant - que se’n ha fet de la Sokolova?
Al 35 és a Nova York i contacta amb tots els amics de Miró...... Man Ray, Julien Levy, McBride, George Antheil, Sweeney, i els Varese. Louise, la muller del compositor s’interessa per la Nàdia i comença a traduïr a l’anglès els seus poemes. A diverses universitats americanes he trobat als arxius dels descendents d’aquests nous amics, poemes seus, fins antologar prop d’una trentena, que és tot el que ens ha arribat de la seva producció literària. El matrimoni no va bé i la Nàdia torna a França al 39. S’anima a publicar el seu primer poemari, que s’anuncia com a “Collier de Vertiges” amb pròleg de Jean Cassou, però comença la segona Gran Guerra i la Nàdia torna a l’opacitat. La descobreixo una anys després. Es casa a mitjans dels anys 50 amb un aristòcrata i viuen retirats al Limousin, fins que ell mor i ella es manté viva, fins que ja no es val per si mateixa i acaba tutelada en una residència de vell, a Treignac, on mor fa relativament ben poc, al 2005.
En una de les cartes que vaig trobar a Nova York, la Nàdia explica que fa gestions amb un galeria per fer una mostra d’obres de la seva “germana”, i escriu a Joan Prats dient-li que guardi els quadres de la Vàlia.
Com no vaig trobar cap germana de la Nàdia a França, vaig imaginar que quan diu “germana” es referia a una complicitat amical.
Com la Nàdia era òbviament poetessa, una vegada aclarida la seva personalitat, vaig començar a estirar el fil de la Vàlia. L’any 1931 una Vàlia cantatriu apareix a Barcelona, sempre acompanyada del pianista Caminal, i fins i tot, canta amb Bela Bartók. Poca informació d’aquesta cantatriu, que les cròniques diuen que era massa jove i inexperta. Com Caminal era el sogre de Pere Gimferrer, vaig demanar-li amb ell rastrejar els arxius, i tampoc no varem aclarir res més d’ella.
La Vàlia de la joieria Roca està ben descrita, tot i que no es conserva massa informació. S’explica bé que a la inauguració ella hi era, i es relacionen noms molt coneguts d’ ADLAN, però res més. Com la Nàdia havia marxat a Nova York al 35 i la logicofobista va ser al 36, tot fa pensar que Magí Cassanyes va triar una pintura i va posar el nom de Nàdia per error.
Llavors, quan el llibre sobre la Nàdia ja està escrit i publicat i l’exposició que presentarem a la Fundació Apel·les Fenosa en marxa, visito la mostra de Miró i ADLAN a la Fundació Miró. Allà, en un projector, amb un seqüència que no et permet apuntar gaire informació, van passant les planes de l’àlbum on l’ Adelita Lobo, secretària d’ ADLAN, apuntava i enganxava notes de les activitats de l’entitat. Doncs en aquestes fulles apareix dues vegades “Nàdia i Vàlia Sokolova”, amb la “i” que testifica que són dues i no una, i indica la seva adreça, de la mateixa Avinguda República Argentina. Son registrades en una nota de Carles Sindreu i com assistents a la inauguració de la mostra de Dalí de l’1 d’octubre de 1934.
Per primera vegada les dues apareixen associades, cosa que vol dir que eren germanes, i que la Vàlia, més jove, havia nascut a Moscú, i els pares havia restat junts, més enllà de la passió que havia engendrat la Nàdia.
Ara cal tornar a fer una nova investigació. Si vaig dedicar 10 anys a la recerca de la Nàdia, ara cal recomençar per il·luminar la Vàlia. De dones surrealistes catalanes tenim ben poques, l’ Angels Santos, la Remedios Varo, i ara, de cop, tenim dues noves dones nascudes arreu però congriades a Barcelona, a l’’època més brillant de la nostra internacionalitat interdisciplinària.