Tarapacá és a uns cent vuitanta quilòmetres al nord de Leticia per terra. La carretera asfaltada acaba al quilòmetre vint-i-quatre. Malgrat l’indicador, per al visitant no queda clar si, més enllà, el camí hi arriba de manera practicable per a alguna mena de vehicle motoritzat o si només s’hi pot arribar a peu. D’aquesta carretera, la gent de la zona en diu ‘Los Quilómetros’.
Als costats, com en molts altres indrets rurals llatinoamericans, les tanques marquen els límits de grans finques privades. Tres quilòmetres després d’abandonar en direcció est la carretera asfaltada al quilòmetre onze, el tot terreny no pot continuar. Rere una edificació tradicional d’ús familiar però també comunal, de les que aquí en diuen maloques, molt habituals en Amazònia, de parets de fusta i sostre de fulles de palma entreteixides, un corriol d’aparença banal dona accés a l’interior de la selva. En direcció nord, tot seguint la frontera del trapezi amazònic colombià amb el Brasil, du a El Zafire, una estació de recerca biològica de la seu leticiana de la Universitat Nacional de Colòmbia.
A bon pas s'hi triga un mínim de 8 hores. Zafire vol dir ‘sorra blanca’ en huitoto; i és que la terra és de color blanc, especialment al bosc de troncs prims on es troba l’estació. Segons Ever, el nostre guia, les espècies dominants de la zona són evea nítida, pachira i disimba. Fa molta calor a l’interior d’aquesta selva. És com una mena de sauna; però a les clarianes és encara pitjor, perquè el sol evapora la poca aigua que queda als teixits. El camí és esgotador, perquè aquesta part de l’Amazònia, a penes unes desenes de metres per sobre del nivell del mar, és plena de rierols i, a voltes, de fangars. Te’ls trobes a les depressions del terreny, molt ondulós i accidentat. Uns seixanta n'hi ha fins a arribar a El Zafire. Quan ja has perdut el compte del que travesses i estàs convençut que encara falta molt per arribar, mig amagada per la vegetació apareix la maloca principal de l’estació. A mesura que puges l’escala de la darrera vessant, altres edificacions et donen la benvinguda. Hi ha un menjador, els banys, la cuina, una aula amb una pissarra on Ever ens promet que ens dirà els noms de les plantes en huitoto, la seva llengua, un apartament per a l’investigador visitant i un magatzem de material, prop de les tres plaques solars que proveeixen d'energia elèctrica els poquíssims dispositius electrònics. També hi ha un tendal on estenen la roba i, en direcció del bosc del costat contrari del que ens ha dut fins aquí, dos vivers on investiguen l’estrès de les plantes.
Diuen que per aquí canta una berrugosa de quatre metres de llarg i mig pam d'amplada, un escurçó terrorífic que uns asseguren haver vist i altres que ningú no l'ha vist mai. A la selva, el que se sent acaba sent vist de tant imaginar-lo. En preguntar a la gent d’aquí si havien vist una determinada espècie, semblen no distingir entre veure i sentir. Només hem apreciat distinció clara quan hem preguntat si mai s'hi havien topat. A la selva, quan algú diu haver vist alguna cosa, no pots estar segur que realment l'hagi vist. Pot ser també que tan sols l'hagi sentit. L’audició certifica la realitat tant com la visió.
[wpgmza id="1"]
Sud 04.00.182 – Oest 069:53.754 · 18.10 · 20/10/2009
Sons en Causa
Sons en Causa és un projecte de l’Orquestra del Caos basat en el registre del patrimoni sonor propi d'una sèrie de contextos culturals on a l'entorn mediambiental, a causa del creixement econòmic, són previsibles canvis irreversibles a curt i mitjà termini. Les diversitats cultural i biològica, encara enormes, són massa fràgils. Mereixen ser tingudes en compte i la seva gran importància, divulgada. El patrimoni intangible, i amb ell el sonor, està seriosament amenaçat en molts llocs del món. Un cop operats els canvis que ara ens semblen inevitables, els sons, i amb ells les seves causes, hauran desaparegut per sempre.
Enregistraments: Carlos Gómez