La febre muixeranguera

D’un temps ençà, una febre recorre el País Valencià: per tot el territori sorgeixen noves colles de muixeranguers que estan donant una nova empenta a una activitat redimensionada amb la consideració de la Muixeranga d’Algemesí com a patrimoni immaterial de la humanitat per la UNESCO. Un moviment cívic creixent, però encara incipient, que ha d’encaixar elements nous i tradicionals i articular alguna mena d’organització col·lectiva. La bola de neu, però, ja cau des de la muntanya. I ja fa (i farà) parlar bona cosa.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els darrers anys han estat frenètics en el món muixeranguer. Una celebració de cultura popular del País Valencià amb concomitàncies amb l’activitat castellera de Catalunya però que presenta evidents perfils propis. Un detonant de l’esclat va ser, l’any 2011, la declaració de la Muixeranga com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat dintre de les festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, un reconeixement que posà en el mapa una tradició fortament arrelada en aquesta ciutat de la Ribera Alta. Dos anys després, el 2013, es creava una muixeranga a Vinaròs (Baix Maestrat). I un any més tard naixien muixerangues a Alacant (la més meridional), la Collonga de Castelló i la Jove Muixeranga de València. El curs següent, el 2015, s’hi sumaven la Torrentina i la Muixeranga de la Plana. I aquest mateix 2016 sorgia la Socarrada de Xàtiva, una colla creada a partir d’una convocatòria en Facebook, i una altra de ben nombrosa a Alginet.

Noves iniciatives que completaven un mapa de muixerangues tradicionals amb focus no sols a Algemesí: Titaigües, l’Alcúdia, Peníscola o Forcall tenen també manifestacions no tan conegudes però fortament arrelades. Tot plegat, però, el moviment és ara més present en els mitjans de comunicació i en la societat. I això té reflex en la inclusió de muixerangues  en actes institucionals com els que se celebren el Nou d’Octubre i el 25 d’Abril.

Fet i fet, cada vegada més gent comparteix l’emoció de participar-hi o de veure alçar-se les torres humanes mentre sona la colpidora melodia de “La Muixeranga”. Un impuls que, s’ha de destacar, coneix un protagonisme creixent de les dones.

Insígnia de la recuperació cívica

En absència de mitjans públics potents al País Valencià, i amb una atenció dels privats encara superficial, les iniciatives per aprofitar l’onada i difondre el bon moment de les muixerangues ha sorgit de dins mateix del moviment. Així, l’estiu passat es posava en marxa el primer diari digital concebut per parlar en exclusiva del moviment, Temps de Muixeranga, impulsat pel periodista i muixeranguer Pau Pertegaz.

Aquest jove mitjà digital inclou notícies, entrevistes i articles d’opinió  i va nàixer, segons el seu promotor, “com un element de cohesió” en un moviment necessitat de “nous elements d’identificació”. “El nostre és un mitjà de comunicació modest que posem al servei del moviment muixeranguer, per donar-lo a conèixer amb rigor a la societat en general, però també a les persones que en formen part”, rebla.

Pel que fa a l’eclosió de les muixerangues, Pertegaz apunta que la declaració de la UNESCO “va adobar el terreny”, però posa l’accent també en uns altres factors. “Els vents de canvi que bufen en terres valencianes, després de dècades de governs de la dreta, han acabat de fecundar el moviment. La muixeranga és ara insígnia de la recuperació cívica del país”, assenyala, al temps que destaca que  “els valors que se’n desprenen connecten amb el passat, situen en el present i projecten cap al futur”.Satisfacció que no convé confondre amb cofoisme. Pertegaz alerta que no existeix “una federació o coordinadora investida d’autoritat que aporte criteris coherents, no només tècnics”. A banda d’això, “moltes de les colles actuals treballen mancades de l’assessorament necessari, amb precarietat i amb poc de personal”, diu aquest difusor, que anota també un buit pel que fa als estudis, congressos, diades o ajudes institucionals.

Muixeranga d'Algemesí Muixeranga d'Algemesí

Organitzar-se i créixer

Un llibre de publicació  recent ha contribuït a fer aquest buit una mica menys gran. Es tracta de Les muixerangues valencianes (Onada Edicions), de l’historiador de Reus Joan Bofarull Solé. Aquest estudiós, autor de llibres precedents com L’origen dels castells, té la curiosa dualitat de ser casteller dels Xiquets de Reus i muixeranguer de la Muixeranga de Vinaròs. Un amant de la cultura popular que ha consultat una cinquantena de llibres i articles que aborden el tema de les muixerangues des d’una perspectiva local, per bastir un volum més global, enriquit amb un important treball de camp i més de quaranta entrevistes.

El llibre aborda els precedents històrics i els orígens del moviment −amb especial èmfasi en les muixerangues d’Algemesí−, recull la formació dels nous col·lectius, aborda les particularitats de l’activitat, els seus valors pedagògics i de cohesió social, i la relació amb uns altres fenòmens populars.

L’autor relaciona el revifament de les muixerangues amb dos valors: “Són totalment immaterials i participatives, perquè les seues construccions humanes es fan només amb els cossos de les persones, i necessiten la participació del màxim de gent”. Però pel que fa al futur, alerta que les muixerangues “no poden quedar-se menudes per sempre, han d’aspirar a créixer i millorar per ser reconegudes i acceptades pel públic, les autoritats i les altres muixerangues”.

A banda d’això, l’estudiós reclama que s’ha de bastir una bona organització, amb legalització de les agrupacions, assegurança i presència pública i als mitjans de comunicació. I tot i la sensació de perill que transmeten les muixerangues, Bofarull insisteix que es tracta d’una activitat segura: els pocs que s’han fet en la Nova Muixeranga d’Algemesí o la Muixeranga de Vinaròs donen índexs de caigudes gairebé insignificants, un 1,1% i un 0,8% respectivament, inferiors als que es donen en les colles castelleres (3,1%). “Això indica que les muixerangues, tot i el desig lògic d’autosuperació, són més festives i menys competitives que els castells i no assumeixen riscos excessius”, aclareix Bofarull.

Pouant en els orígens

Per als no iniciats, els orígens de castells i muixerangues són ben curiosos. Bofarull apunta que les muixerangues podrien tenir punts de contacte amb una manifestació popular del Magreb, els acròbates,  “ja que la cultura musulmana es mantingué en algunes comarques valencianes fins al 1609”, diu en referència a l’any d’expulsió dels moriscos. D’aquestes muixerangues derivà el Ball de Valencians, un element present a les processons religioses que acabava amb l’alçament d’una construcció humana. D’aquest ball hi ha una primera notícia a Tarragona, l’any 1692. I als inicis del segle XIX, el Ball de Valencians de Valls evolucionà fins a esdevenir els castellers. “En canvi”, alerta Bofarull, “la teoria que situa el seu naixement al delta de l’Ebre no es basa en cap document històric”.

Lligams entre manifestacions de cultura popular a País Valencià i Catalunya que s’han traduït en els darrers temps en iniciatives de col·laboració i intercanvi. Una molt positiva relació, aclareix Pertegaz, que no implica que l’esclat muixeranguer s’haja produït emmirallat en els castells. En l’horitzó, en tot cas, aconseguir que la importància i la penetració social de les muixerangues continue creixent. Per assolir algun dia un estatut i un reconeixement semblant als castellers del Principat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.