Potser no hi ha cap actriu millor per posar-se en la pell de Satanàs que Cristina Plazas. Intèrpret bregada, tant al teatre com al cinema, les ha vist de tots colors. I ara la tenim al Romea, a 'Paraíso perdido', al costat de Pere Arquillué i dirigida per Andrés Lima. Sí, fa el paper de l'àngel caigut del poema de John Milton adaptat per Helena Tornero. És una gran notícia que el teatre català l'hagi recuperada.
Plazas assegura que, quan la van trucar per demanar-li si volia interpretar Satanàs, no s'ho va pensar dues vegades. No havia treballat mai amb Lima i el paper era “un bombó”. Perquè el personatge que encarna és complex, no és un dolent de manual, sinó “un dimoni amb molt de dolor a sobre, que pateix molt i té les seves raons”.
“Feia temps que no tenia al davant una cosa que m'impliqués tant”, diu. I és que a 'Paraíso perdido' té algunes intervencions magnètiques, sobretot una, cap al final, on reivindica la feina revolucionària i rebel d'actors i actrius. Creu que no tot és blanc o negre, i que hem acatat que Déu és el bo i Satan és el dolent. “I no està tan clar”, afegeix l'actriu valenciana.
Ella és de les que es prenen molt seriosament la seva feina, l'exposició, i transmetre idees. “Cada cosa que fem significa alguna cosa. Cada cosa que dius, que fas”, apunta. Pensa que si només canvia el pensament d'un espectador, ja se'n va a casa contenta. “Quan actuo, tinc un compromís”, dispara. I recorda un dia en què va plantar un director en un rodatge perquè pretenia oferir una excusa a un maltractador abans d'apallissar-la.
Ara feia un temps que no trepitjava els escenaris catalans, amb l'excepció del '53 diumenges' de Cesc Gay, dedicada més intensament a l'audiovisual espanyol. Ens avançar que 'Paraíso perdido' és la primera d'una sèrie. Ha començat a assajar una nova versió de 'Himmelweg', de Juan Mayorga, dirigida per Raimon Molins, i prepara una obra nova amb Sergi Belbel, amb qui va fer 'A la Toscana' fa més d'una dècada.
“Faré teatre un temps; el que no sé és si pagaré la hipoteca”, riu. La televisió dona una estabilitat econòmica que no proporciona el teatre, però, així i tot, és una teatrera convençuda. “Una de les raons per les quals vaig decidir ser actriu és que no volia saber què em passaria demà, cosa que inclou no pagar la hipoteca”, afegeix.
Té molts projectes al cap. Confessa que està esperant amb ànsia que algú li demani de fer de Lady Macbeth, ara que ja és massa gran per posar-se en la pell de Julieta. I li agradaria que el migmetratge que va rodar amb David Selvas en plena pandèmia, 'En mis manos', fes el salt al teatre.
Tema d'obertura: 'Nascut amb un so', de Senior i el Cor Brutal
Escolta-ho a: