Gardy Artigas, la mà més rebel

La Fundació Vila Casas presenta la primera exposició exclusiva de l'obra de Joan Gardy Artigas. "La mà rebel" és un viatge pel seu univers artístic, replet de referents, que commemora la llarga trajectòria activa d'un dels mestres de l'actualitat escultòrica.

Joan Gardy Artigas. La mà rebel
Comissari: Ricard Bru Turull
Can Mario, Fundacio Vila Casas
Palafrugell
Fins al 24 de novembre

Minuts abans de la inauguració, Joan Gardy Artigas passejava per la sala per contemplar cada una de les peces amb admiració i enyor. Mentrestant, Ricard Bru, comissari de l'exposició, ultimava els darrers detalls. Quan va iniciar, Gardy Artigas es va presentar dient "bé, com veieu, soc molt vell".

Es mostrava elegant, ben vestit amb un vestit beix a conjunt amb el barret i l'ansa del seu bastó. Aquell home afable, ben plantat, amb les mans recobertes d'anells estrambòtics, dissenyats per ell mateix, i amb tota una col·lecció repleta d'obres imprescindibles per a la història de l'art català, s'acabava de presentar com un vell. Els elogis van arribar ràpidament per part de Ricard Bru, qui amb aquesta introducció va poder iniciar el recorregut per tota la història que s'amagava entre les obres exposades: "És molt vell perquè hi ha molta història i molta memòria".

La primera sala detalla els orígens de Gardy Artigas, quan encara firmava amb els seus dos cognoms reals (Llorens i Gardy). La importància del pare i la seva amistat amb Miró són claus per entendre l'evolució de la seva obra. Artista i comissari compartien que la vida de Gardy Artigs era força llaminera, precisament per la reputació del pare i les amistats que tenia amb els artistes de l'època. Un fet, però, que ha ocasionat que l'obra de Gardy Artigas sovint quedés en segon pla. Miró, Barque, Dalí, Picasso, Giacometti, etc., són alguns noms amb els quals l'artista ha compartit espai tant en galeries com en tallers, tot i que, per a Gardy Artigas "ser a l'ombra d'aquests senyors era tot un privilegi".

Merescudament, l'exposició vol rendir-li culte i reconeixement. Una retrospectiva que constata que l'obra de Gardy Artigas té el pes i la sensibilitat digna d'elogis sense la constant persistència en assenyalar els artistes que l'envoltaven. La resta d'espais presenten únicament obra original i inèdita de Gardy Artigas com a principal font de coneixement del llegat històric-artístic que precedeix.

Els inicis amb la ceràmica el porten a descobrir l'Àsia oriental i els gèneres prehistòrics. Gràcies a les amistats que teixeix, ràpidament s'entrega a les diverses possibilitats del món de l'art fins a convertir-se en un artista, com diu ell mateix, "sense fronteres". Per a ell té molta importància l'amistat amb tots els artistes del moment. Amb Miró, per exemple, capgiraven de tant en tant les obres per donar-les-hi noves possibilitats i expressions, i amb Giacometti o Barque va descobrir el verdader ofici de l'escultor, "mai no deixava d'aprendre amb tots ells".

La mostra recull principalment el seu treball escultòric, però també fa èmfasi en altres tractes artístics, com la fotografia o la litografia.

Joan Gardy Artigas no és un artista abstracte sinó que és un artista que parteix de realitats orgàniques i, també, d'influències - sobretot les del seu pare. Tot i que l'exposició no es desenvolupi a través d'un eix cronològic ni temàtic concret, sí que evidencia certs detalls i interessos que reuneixen l'obra dins una mateixa simbologia. Gardy Artigas treballa els cossos orgànics, així com l'esquelet o el cos de la dona, a través dels quals aconsegueix extreure una bellesa simbòlica de la funcionalitat més estricta - quelcom molt gaudinià que fa recordar a l'espectador, de la seva participació en la restauració d'una de les xemeneies del Palau Güell. Però sobretot, es pot reconèixer, fàcilment, aquesta capacitat per treure la part més elegant de la violència i d'allò prohibit. Creacions d'antiescultures, litografies de l'apocalipsi o la tauromàquia, etc. amb les que aconsegueix teixir ponts entre la violència i l'erotisme i jugar amb les formes sinuoses dels nus i els vestits.

Gardy Artigas participà en l'escena parisenca, on sempre ha estat ben reconegut. Les seves arrels gallifanes i les amistats d'aquí, però, sempre l'han retingut a Catalunya. L'exposició ha tractat de rendir culte aquest vincle a través d'una petita part dedicada a la primera exposició que va fer en solitari, el 1963, a la Sala Gaspar de Barcelona, ressuscitant obres que durant dècades van ser guardades als magatzems de la Fundació Miró. Aquest racó de l'exposició va emocionar a l'artista, qui fins aleshores havia perdut el rastre d'algunes obres d'aquest període.

L'exposició finalitza amb una petita sala dedicada a l'obra monumental de Gardy Artigas. Un espai que ajuda l'espectador a comprendre l'abast i domini de l'artista més enllà de les peces de taller. Un fet que beneficia la complaença de l'estil, l'estètica de l'artista i el gust insòlit per materialitzar les formes de la vida, l'entorn i d'allò prohibit.

Ara, és el mateix Gardy Artigas qui ha esdevingut mestre dels artistes que proliferen. Aquell Joanet que va atrevir-se a tallar el bigoti de Dalí, avui en dia és en una de les personalitats més importants per a l'estudi d'un dels períodes artístics més essencials del nostre país. I, tant de bo ho sigui per molt més temps.