—El seu camp d’investigació és l’adaptació al canvi climàtic i els cicles de l’aigua. Em pot fer una lectura d’allò que, a parer seu, va passar el 29 d’octubre?
—Jo treballo l’aigua com un camp d’anàlisi dels impactes del canvi global, que inclou el canvi climàtic, però també el canvi de l’ús del sòl i la demografia. Es tracta de donar una visió integral del territori. Es podria dir que estudio els paisatges amb l’aigua com a eix vertebrador. En particular, el que fem és fomentar la innovació en la governança en termes d’adaptació al canvi climàtic. Per tant, dibuixem opcions i estratègies per fer front als reptes que afronten els territoris.
Dit això, què va passar el 29 d’octubre? El fenomen que vam viure aquell dia és un fenomen climàtic ben conegut al nostre territori, amb la particularitat que va ser una DANA especialment virulenta. I això va ser degut al fet que el Mediterrani està més calent que mai. Això, junt a temperatures més altes, provoca un fenomen d’evaporació molt potent. Amb els vents de la tardor, aquesta aigua arriba al continent i, pel xoc entre l’aire fred i l’aire calent, s’esdevenen les pluges i la precipitació de tota aquesta aigua. Amb la particularitat que, en aquest cas, que l’aigua va caure en punts molt localitzats i això va provocar una gran escorrentia per rius i barrancs, que va arrasar tot el que va trobar de camí.
S’ha parlat molt de tot el que ha arrossegat l’aigua i de si la culpa és dels barrancs, que estaven bruts i tal. Però és que el que realment ha estat problemàtic han sigut tots els objectes humans que ha arrossegat pel camí i, especialment, els vehicles, que han taponat el corrent d’aigua.
En les setmanes posteriors a la DANA, vaig visitar l’Albufera i els qui la gestionen es lamentaven perquè tenien la sensació d’haver tornat als anys vuitanta, quan al llac entrava tot de contaminació. Hi ha substàncies químiques i industrials per tot arreu procedents dels polígons industrials i s’han trencat les tres depuradores que hi vessen.
—En aquest cas, hi hagué dos grans avingudes d’aigua. Una la del riu Magre i l’altra la del barranc del Poio. Per a tots dos accidents geogràfics hi havia estipulats períodes de retorn de grans avingudes, però és que la quantitat d’aigua que va baixar aquell dia va superar, en molt, les previsions més agosarades. Ens serveixen els models que tenim o potser hem de començar a fer previsions i prevenció amb altres paràmetres?
—Els models indiquen sense cap dubte que tindrem fenòmens climàtics més i més extrems. La tendència és clara. Ara, cada model té les seves limitacions.
"Les solucions d'enginyeria tradicionals no sempre són la millor opció davant les grans avingudes d'aigua"
El problema és, en tot cas, que el canvi climàtic està introduint unes dinàmiques que no s’havien observat mai uns canvis de patrons molt grans. Tot això no està modelitzat, sinó que ho estem començant a modelitzar ara, gràcies als millors sistemes de mesura i a la observació directa dels impactes de l’escalfament global. Per tant, un missatge clau que cal enviar és que hem d’aprendre a conviure i a integrar la incertesa dins dels nostres càlculs i a la nostra cultura.
Allò que fins ara consideràvem extrem, ara és possible. Això ens obliga a canviar de xip. Necessitem entendre que els patrons climàtics estan transformant-se de forma molt acusada i que, en conseqüència, hem d’actualitzar, innovar i millorar totes les eines de gestió que tenim. Per tant, no només es tracta de qüestions biofísiques, sinó que hem de revisar la gestió del territori i, sobretot, els sistemes de governança, i això significa com integrem millor les diferents perspectives i responsabilitats i com prenem les decisions.
—Com hem de fer aquest canvi de xip de què parla?
—Anem cap a patrons climàtics amb un alt grau d’incertesa i una tendència cap a fenòmens cada volta més extrems. Tot això cal integrar-ho als principis de gestió del territori.
Fins ara, per protegir-nos de les inundacions, tendíem a fer estructures de protecció rígida, com ara, preses, motes o dics de contenció. Durant molt de temps hem pensat que podíem calcular el màxim de les crescudes i de protegir-nos amb solucions que consideràvem “definitives”. En realitat, aquestes solucions han creat una sensació de falsa seguretat. Hem construït en llocs inundables convençuts que amb aquestes infraestructures ens deslliuraríem.
"Els patrons climàtics estan transformant-se de forma molt acusada. En conseqüència, hem d’innovar i millorar les eines de gestió"
Amb els nous escenaris, però, aquestes infraestructures s’han demostrat sobrepassades i, en alguns casos, fins i tot, han tingut efectes més perjudicials sobre àrees adjacents perquè han afectat les dinàmiques d’inundació naturals.
Per això, nosaltres som de l’opinió que ens cal apostar per mesures molt més flexibles i modulars davant el canvi climàtic. Ens calen propostes que siguen molt més resilients a fenòmens de mides diferents. Les solucions d'enginyeria tradicionals no sempre són la millor opció i les noves enginyeries busquen recuperar o imitar com funciona la natura. Amb l’escalfament global, ens cal una gestió adaptativa del territori.
I tot això també significa plantejar-nos amb molta seriositat que hi ha zones inundables on difícilment podrem donar solucions “definitives” i on, per tant, ens cal pensar bé si podem assentar-nos o no. Crec que hem de fer un exercici d’humilitat i assumir que no sempre ens podem defensar davant les avingudes d’aigua. L’aigua és una força de la natura, que pot destrossar qualsevol paret de formigó.
Hem de fer un canvi de xip cultural i assumir que les inundacions formen part del cicle de l’aigua. Els danys que s’han produït s’han degut al fet que hem envaït l’esplai fluvial.
—Ara bé, assistim a un xoc d’interessos. Perquè d’una banda, es tracta d’una zona que ha tingut un creixement demogràfic brutal i també econòmic. És, en definitiva, àrea metropolitana de València. Hi ha, per tant, tots uns interessos econòmics i socials creats. Però, d’una altra banda, és una zona inundable. Com resolem aquesta disjuntiva?
—És que jo crec que no hi ha una disjuntiva. Hem d’assumir que cap estil de vida, ni desenvolupament econòmic, és possible sense tenir en compte el medi ambient i els recursos naturals. Nosaltres som natura i aquesta divisió entre economia i medi ambient és el primer que hem de superar. Hem de començar a entendre que tot forma part d’un mateix sistema i que tot s’influencia mútuament. Si l’únic que vols premiar és el desenvolupament estrictament econòmic, però no el benestar social, t’estàs condemnant.
Hem de deixar de creure que amb la tecnologia ho podem resoldre tot, perquè no ho podem resoldre amb una sola solució “definitiva”. Les motes no són la solució a les inundacions, igual com les dessaladores no són la solució a la sequera.
El primer que aprenem amb la ciència d’adaptació és que hem de diversificar les solucions (com ara no degradar allò que encara funciona, tot protegint i restaurant la natura, o mesures innovadores de gestió) i que aquestes han de ser solucions mútuament beneficioses. No podem continuar amb polítiques contradictòries que, d’una banda, parlen de canvi climàtic i, de l’altra, promouen la construcció de grans infraestructures in zona inundable. Per contra, ens calen mesures d’adaptació fetes amb visió transdisciplinària i interinstitucional.
—Ara que parla de transdisciplinarietat, cada volta és parla més de la necessitat d’assumir aquestes visions globals...
—Sobretot cal tenir en compte que vivim en sistemes complexos, on ja no hi ha una causa-efecte lineal entre els fenòmens. Per exemple, les diferentes parts del sistema poden retroalimentar-se, accelerant o enfortint relacions.
"Allò que fins ara consideràvem extrem, ara és possible. Això ens obliga a canviar de xip"
Davant d’això, nosaltres som partidaris d’obrir espais de reflexió, que nosaltres diem espais de deliberació. O siga, hem de enriquir l’anàlisis de les opcions d’adaptació amb tots els coneixements del territori i integrant més ciència a les argumentacions que justifiquen les decisions que finalment prenen els responsables.
Obro ací un parèntesi: molts dels instruments per a impulsar l’adaptació que tenim a mà (com ara, polítiques, estratègies, plans i programes) no s’han implementat encara. Així que el primer que hauríem de fer és començar per implementar tot el que ja tenim.
Ara bé, si no s’han implementat ha sigut precisament perquè han xocat amb els interessos creats de què parlàvem adés. La deliberació amb tots els agents del territori pot permetre co-dissenyar mesures per a fer front al canvi climàtic amb un alt grau d’aceptació social.
—Una de les moltes mesures que ha impulsat la Generalitat Valenciana després de la DANA ha sigut revistar la Llei de l’Horta per permetre fer obres hidràuliques?
— Aquest episodi ha evidenciat el paper que ha tingut l’horta a l’hora d’amortiguar l’avinguda d’aigua. Revisar la Llei de l’Horta em sembla contradictori amb totes les polítiques actuals, nacionals i internacionals, que reconeixen l’alt valor d’aquests espais.