En lloc d’una flama simbòlica que va recórrer el país de mà en mà abans de fer la seua entrada solemne a l’Estadi Olímpic, es tractava d’una llengua d’aigua gegantina que ho arrasava tot. En lloc de 60.000 persones expectants esperant l’arribada de la torxa, hi havia moltes més fent la seua vida normal: tornant de la feina, fent la compra, recollint els fills de les activitats extraescolars. I en lloc de les cinc anelles de colors diversos que simbolitzen els cinc continents, onejaven banderes blanques sense cap més distintiu demanat socors. SOS.
No tenen res a veure entre si, però la factura ens permet fer-nos una idea de la catàstrofe. El cost econòmic dels Jocs Olímpics celebrats a Barcelona l’estiu de 1992, l’esdeveniment més important celebrat a l’Estat, va comportar una despesa que la dana del 29 d’octubre multiplicarà per dos.
La Cambra de Comerç de València publicava, un mes després del Dia D, un balanç provisional de danys a l’economia local. En concret, estimava que l’impacte havia estat de 21.819 milions d’euros, és a dir, el 32% del conjunt del PIB de la província de València. Cal recordar que hi ha una setantena de municipis afectats.
La Cambra precisava que el 64,5% dels 8.106 petits comerços de la zona n’havia resultat damnificats. Reparar els locals representa una despesa aproximada de 666 milions d’euros, als quals cal sumar la pèrdua de vendes i, per tant, la manca d’ingressos temporals —xifrada entre 355 i 440 milions— o la recuperació dels mercats municipals i dels centres comercials, que se situa en prop de 70 milions més.
Això a banda, hi ha les compensacions del Consorci d’Assegurances. A més dels aproximadament 115.000 vehicles afectats, els desperfectes als edificis i els habitatges —vivendes privades o elements comunitaris, com els garatges i ascensors— comportaran un cost importantíssim.
Cal recordar que la condició de catàstrofe natural —inundacions extraordinàries, terratrèmols, ventades superiors als 120 quilòmetres per hora, caiguda d’asteroides...— fa recaure l’abonament de les compensacions en el Consorci estatal, una entitat pública empresarial que es nodreix de les aportacions periòdiques dels tomadors de les diferents assegurances privades.
Un petit percentatge de la prima anual va a parar al Consorci, que el Consorci mai no ha fet front a una despesa homologable. La majoria dels habitatges malmesos tenen una assegurança de 70.000 a 90.000 euros pel continent i de 20.000 a 30.000 euros pel contingut, sense comptar el valor del sol. Al marge d’això hi ha les ajudes directes, a fons perdut, que reben els ciutadans.
La setmana passada, la delegada del Govern espanyol, Pilar Bernabé, apuntava que ja s’han fet efectius pagaments per valor de 761 milions d’euros —176 milions dels quals, a través del Consorci— que no generen interessos ni s’han de retornar.
A totes aquestes quantitats encara cal sumar-ne moltes més, com ara les que guarden relació amb les infraestructures. Perquè, en efecte, se n’han vist afectades línies de ferrocarril —alta velocitat, rodalia, metro...— i carreteres de titularitat variada —autovies de l’Estat, vies provincials, comarcals i locals— que disparen encara més la factura final de la dana.
El ministre de Foment, Óscar Puente, també informava la setmana passada en el Congrés dels Diputats que la inversió en la recuperació de vies de tren i carreteres ja superava els 385 milions d’euros. En aquesta xifra incloïa un fons de 54 milions per a la reparació de carreteres locals d’una dotzena de municipis, unes tasques que encara no s’han executat. I ha calgut invertir 12 milions d’euros addicionals en les llançadores que connecten les poblacions que s’han quedat sense servei de rodalia. La setmana passada, per fi, la línia de Renfe arribava fins a Catarroja, on resideixen més de 35.000 persones. Garantir-ne la mobilitat era peremptori.
La Generalitat Valenciana, òbviament, també ha hagut d’actuar en matèria d’infraestructures i territori. Per exemple, la recuperació de les depuradores i la xarxa de col·lectors, que ja acumula 24 contractes per un import global que supera els 55 milions d’euros, o els 21,5 milions d’euros que s’estima que costarà la recuperació del parc del Túria. El paratge natural de l’Albufera, una de les grans preocupacions, requerirà actuacions imminents per un valor similar, al voltant dels 25 milions d’euros. A més, les comunitats de regants adverteixen que les seues infraestructures necessitaran 250 milions d’euros per a tornar a la situació anterior.
Més elevada encara serà la factura total que l’empresa pública Ferrocarrils de la Generalitat haurà d’abonar per a recuperar la xarxa de metro a ple rendiment: 100 milions d’euros. Per a fer-se una idea de la magnitud de la tragèdia, la seu central de l’empresa, on descansen cada nit desenes i desenes de vagons, està situada als afores de Paiporta, la zona zero de la catàstrofe.
Després d’unes primeres setmanes en què únicament funcionava el tramvia, ja s’ha pogut recuperar una part important de la xarxa gràcies a 13 obres d’emergència que sumaven 53 milions d’euros. La vintena de trens que van quedar arrasats per la dana han significat una inversió superior als 5 milions.
La vicepresidenta del Consell i nova portaveu del Consell, Susana Camarero, assegurava recentment que l’administració valenciana ja ha aprovat 808 milions d’euros en ajudes directes i en contractes d’emergència.
El monitor d’impacte que CaixaBank va elaborar entre el 30 d’octubre i el 9 de novembre ja deixava clara la caiguda del consum. Al conjunt de les àrees afectades, la despesa domèstica amb les targetes de l’entitat va caure el 73%, i la despesa presencial dels visitants estrangers al conjunt de la província va desplomar-se el 90%.
Val a dir que hi ha 57 polígons industrials afectats —en total, se n’han vist involucrades unes 12.000 empreses— i 11 parcs i centres comercials han patit danys. Des de l’emblemàtic Bonaire, el més gran del País Valencià, fins a l’MN4 i tots els comerços del voltant, situats a l’eixida sud del cap i casal. De tots ells, tan sols Ikea i Obramat han pogut reobrir les portes. En el primer cas, gràcies a la construcció en altura que va recomanar-los l’estudi orogràfic dut a terme abans d’instal·lar-s’hi.
El pitjor esdeveniment, la pitjor catàstrofe
La dana valenciana no té comparació amb cap gran esdeveniment que s’haja celebrat a l’Estat.
En 1992, quan van tenir lloc els Jocs de Barcelona, la moneda vigent era la pesseta, però traduïts a euros, van costar-ne 10.689 milions. Els quarts més cars de la història, en bona mesura destinats a la renovació urbana de la ciutat.
D’altra banda, les dades oficials fixen en 1.115 milions d’euros la despesa que va comportar l’organització del Fòrum de les Cultures Barcelona 2004. El 51% de les obres van anar a càrrec de l’erari públic, amb 718 milions d’euros aportats per l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona, 232 milions de la Generalitat, 165 milions més de l’Estat i les universitats. Al marge d’això, es van abonar 319 milions d’euros per a omplir el calendari de continguts, una quantitat pagada a parts iguals per l’Ajuntament, la Generalitat i l’Estat.
En el cas de l’Exposició Universal de Sevilla, que també va tenir lloc en 1992, l’aportació de diners públics va ser de 5.668 milions d’euros, al voltant d’un bilió de pessetes, amb l’alta velocitat que havia d’unir Madrid i la capital andalusa com a emblema de l’esdeveniment. El cost de la cita era sensiblement inferior, amb un pressupost de només 1.104 milions d’euros, però l’obra ferroviària adherida va multiplicar-lo per cinc.
16 anys més tard, en 2008, l’Exposició Internacional de Saragossa —amb l’aigua, precisament, com a tema central— va significar una inversió pública superior als 1.200 milions d’euros. Amb un impacte econòmic molt inferior que no la de Sevilla, certament. En aquest cas, les pèrdues van ser considerables.
Entre els Jocs, el Fòrum i les dues Expo, doncs, la factura global queda per sota dels 20.000 milions d’euros que ara caldrà desembutxacar —en una primera aproximació, sense aprofundir en afeccions col·laterals— a causa de la dana.
Tampoc no hi ha cap catàstrofe natural comparable. Les dues més pròximes que han tingut lloc a l’Estat en el segle XXI —el terratrèmol de Llorca, a Múrcia, en 2011, i l’erupció continuada del volcà de la Palma, a les illes Canàries, en 2021— van causar impacte, però no van arribar al nivell de destrucció de la passada dana. Ni de bon tros.
Les ajudes concedides als afectats pel volcà —que va arrasar 1.300 habitatges i prop de 400 hectàrees de conreu de l’illa— ja superen els 610 milions d’euros, una quantitat que quedarà molt per sota de la de València. En alguna cosa sí que guanya l’illa, però: allà van ser evacuades 7.000 persones, mentre que al País Valencià únicament van ser-ho unes poques, i gràcies als alcaldes.
A Llorca, els 24.000 immobles i 800 negocis afectats pel moviment sísmic de 5,1 graus a l’escala Richter de l’11 de maig de 2011 van exigir la demolició de 1.798 vivendes.
No obstant això, tampoc parlem d’unes xifres semblants. En aquest cas, l’Estat va haver d’aportar prop de 1.000 milions d’euros, i més de la meitat d’aquesta quantitat —552,3 milions— procedia del Consorci d’Assegurances. Recordem que al País Valencià, un mes i mig després de la catàstrofe, l’Estat ja ha abonat ajudes per més de 760 milions d’euros.
Tant a la Palma com a Llorca, el gran problema dels damnificats va ser la burocràcia a què van haver de fer front. Una lliçó que s’ha après en el cas de València, on la Generalitat i l’Estat —segurament impel·lits per la magnitud de la tragèdia— han tractat d’efectuar els primers pagaments de la manera més àgil possible. Les reserves del Consorci d’Assegurances superaven, en el moment de la dana, els 10.000 milions d’euros.