Pocs moviments poden trobar la primera imatge de la seua lluita fora del seu país. L’independentisme català és un d’aquests corrents que, curiosament, tot i haver nascut —evidentment— al Principat, compta amb una primera fotografia a milers de quilòmetres del territori. Concretament a Santiago de Cuba.
Així ho ha descobert la Fundació Reeixida, que té com a objectiu aprofundir en les arrels de la lluita independentista. L’entitat ha localitzat la imatge de l’anomenada “zona zero” de l’independentisme català. Va ser feta el 10 d’octubre de 1907 i aquesta setmana serà entregada a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
La imatge
A la fotografia s’observen una vintena de persones hissant una senyera amb un edifici de fons amb una sola planta i dos xiquets que passegen pels voltants i hi apareixen accidentalment. Era el 10 d’octubre de 1907 i se celebrava l’aniversari del Crit de Yara, quan els revolucionaris cubans van donar a conèixer el manifest que donava per iniciada la lluita per la independència de l’Illa contra l’imperi espanyol. Allò es va produir el 1868 i, trenta-nou anys després, un grup d’independentistes catalans feien coincidir amb aquella efemèride de l’inici del procés que havia portat a la independència cubana la inauguració del seu primer estatge social.
Aquell grup de catalans eren els integrants del Catalunya Grop Nacionalista Radical, encapçalat per Salvador Carbonell i acompanyat d’altres militants. El Grop s’havia constituït un mes abans de la foto, el 15 de setembre del 1907, i segons l’historiador Fermí Rubiralta és “la primera entitat catalana que lluitarà per la independència de Catalunya, tal com recollia explícitament l’article primer dels seus estatuts fundacionals”. Abans de constituir-se com a tal, els fundadors del Grop havien impulsat la publicació efímera Fora Grillons!, a través la qual un any abans ja es reivindicava la independència.
Però, per què aquelles primeres reivindicacions van sorgir a Santiago de Cuba i no al Principat?
Tal com explica Rubiralta, els estatuts del Grop van ser redactats per tres persones. Un era el seu president, Salvador Carbonell i Puig, amb origen a Sitges (Garraf) però nascut a Cuba com a resultat de la relació comercial entre els dos territoris. Cuba va rebre immigració catalana durant anys que hi va acabar arrelant i alhora mantenint el contacte amb el Principat per raons comercials i també sentimentals. “Les famílies que tenien negocis relacionats amb licors acostumaven a enviar els segons o tercers fills a Cuba perquè els fessin allà com de cònsols. Hi ha molts casos d’aquests”, diu Rubiralta, que parla d’aquest costum com una manera d’enfortir els vincles comercials entre Cuba i comarques catalanes com la del Garraf o la del Maresme.
Aquest seria el cas de Carbonell, que el 1905, amb la mort de la mare, va tornar al Principat i es va relacionar amb sectors de la Unió Catalanista que “comencen a forjar els inicis d’allò que ben aviat se’n diria separatisme”. Precisament, un dels sectors de la Unió Catalanista era el que publicava el setmanari La Tralla, que va dedicar un número especial a Cuba celebrant l’aniversari de la seua independència.
A Cuba, Carbonell va formar part del Centre Català de Santiago, on hi havia militants relacionats “amb els sectors més intransigents del catalanisme”. Cal recordar que en aquella primera dècada del segle XX es van desenvolupar un seguit d’accions repressives de l’Estat espanyol contra el catalanisme especialment visibles amb els fets del ¡Cu-Cut!, quan el 25 de novembre de 1905 els militars van assaltar la redacció d’aquest setmanari satíric després d’haver ridiculitzat les derrotes militars espanyoles als territoris colonials.
Aquell assalt va anar seguit de la Llei de Jurisdiccions de març de 1906, que sotmetia a jurisdicció militar aquells que es considerara que havien comès atemptats contra la unitat d’Espanya. L’onada repressiva va desembocar en un exili considerable, part del qual va tindre Cuba com a destinació. Va ser el cas, aquest, de Joan Oristrell, un altre dels fundadors del Grop —n’era el vicepresident—, qui com tants altres va trobar a Cuba l’altaveu per poder expressar els seus principis quan a l’Estat espanyol la repressió es desencadenava amb virulència. Un altre exemple és el del secretari del Grop, el berguedà Trinitat Comas. Els seus descendents han aportat tota la informació que la Fundació Reeixida traslladarà a l’Arxiu Nacional. I és que aquesta imatge va ser portada a Catalunya amagada rere un quadre, on per casualitat passats els anys la van trobar els seus descendents.
La imatge es va prendre el dia de la inauguració del local del Grop. Tal com relata Rubiralta, segons la crònica del Baluart de Sitges [sic] aquell dia es va fer una festa íntima en què es van llegir poemes, es van fer discursos patriòtics i es va hissar la quadribarrada, que segons el mitjà citat va ser “un dels moments més commovedors”, que va anar acompanyat “d’aplaudiments delirants”.
La importància del Grop
Del Grop va sorgir, també, una altra entitat independentista a Cuba, el Grop Nacionalista Catalonia de Guantànamo, a través de l’esmentat Oristrell, que va haver d’anar a viure a aquesta ciutat i va morir a l’illa que el va acollir. Segons diu Rubiralta, el Grop va existir fins als anys cinquanta del segle XX, quan l’accés al poder per part de Fidel Castro va propiciar la clausura de totes les entitats no cubanes amb presència a l’illa. En el cas de les entitats catalanes hi va haver una excepció: la de la Societat de Beneficència dels Catalans de Cuba, creada a l’Havana el 1840 i considerada una de les entitats d’ajuda social més antigues del món.
Preguntat per la importància del Grop, Rubiralta explica que aquesta entitat es va convertir en un altaveu de reivindicacions independentistes que no es podien fer al Principat i en un “lloc de refugi per a exiliats polítics catalans” tals com Manel Pagès i Mercader —cofundador d’Estat Català—, Camil Campanyà —el més carismàtic dels voluntaris catalans de la Primera Guerra Mundial fins que va morir al front el 1916 defensant la causa aliada— o d’altres expulsats després dels fets de Prats de Molló —l’intent de sublevació propiciat per l’aleshores futur president Francesc Macià des de la localitat nord-catalana com a punt de partida—, tals com Abelard Tona i Nadalmai o l’escriptor i activista Josep Carner i Ribalta.
L’historiador conclou que el Grop, durant les dues guerres mundials, “va col·laborar en l’intent d’internacionalitzar la causa catalana, tal com feien altres entitats, i va col·laborar amb institucions clau per a la catalanització del país, com ara l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (APEC). De fet, durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930), el Grop de Santiago de Cuba va finançar l’estructura orgànica i les activitats conspiratives d’Estat Català, i va ser el responsable de la creació, l’any 1943, de la Unió dels Catalans Independentistes, la primera entitat que va fer servir la paraula independència a les seves sigles”, matisa Rubiralta. No va ser fins al 1979, amb la fundació d’Independentistes dels Països Catalans, que el terme independència no tornaria a figurar en el nom d’una formació política catalana.
En definitiva, el Grop, al llarg de cinquanta-dos anys d’història, va desenvolupar una destacada tasca d’altaveu, es va convertir en un epicentre neuràlgic i en un refugi d’exiliats, especialment en aquells moments en els quals a Catalunya l’independentisme es va veure obligar a moure’s a la clandestinitat degut a la repressió política.