El 9 de novembre del 2014, tot just ara fa deu anys, l’expresident Jordi Pujol feia una de les escasses aparicions públiques dels anys posteriors a la seua confessió. A finals de juliol d’aquell mateix any Pujol havia publicat la carta en què admetia una deixa familiar oculta a Andorra des de feia dècades. La premsa nacionalista espanyola es fregava les mans mentre augurava la desfeta del catalanisme polític, degut a la decepció generada pel gran protagonista d’aquest moviment durant la segona meitat del segle XX.
Pujol, en aquell moment, assistia a votar a la consulta independentista del 9-N, convocada pel president Artur Mas, màxim representant de l’herència del pujolisme a l’antiga Convergència. L’expresident visitava el seu col·legi electoral, el de Sant Gervasi, a la zona noble de Barcelona, acompanyat de la seua dona, Marta Ferrusola, que va morir aquest estiu. Mentre caminava Pujol es veia envoltat d’un silenci incòmode per part dels presents que en un altre moment l’haurien ovacionat. Fins i tot algun espontani li va demanar explicacions a crits. Convergència, contra les cordes, va tallar el fil conductor que l’unia amb el pujolisme fins al punt de canviar el nom del partit. Pujol estava desnonat políticament i Catalunya encarava els anys més convulsos del procés independentista, malgrat els intents espanyols de frenar-lo a través del descrèdit de Pujol.
Deu anys després
Han passat deu anys d’aquella imatge i els canvis pronosticats no s’han acabat produint. El procés independentista es troba al calaix, o fins i tot desaparegut. Només sobreviu en les proclames dels partits que el volen continuar alimentant malgrat els últims fracassos electorals. Junts, el partit que acull els vells quadres de l’antiga Convergència que encara queden vius en política, ha recuperat la figura de Pujol no com un element central, però sí com un actiu recurrent. Les informacions que han transcendit aquests anys sobre la guerra bruta de l’Estat han convençut bona part de la població que Pujol no és innocent, però tampoc culpable de tot allò que se li retreia. Fins i tot el president català actual, Salvador Illa, el va acollir solemnement al Palau de la Generalitat amb una entrevista que des de Presidència van fer pública. El PSC, històric adversari del pujolisme, també ha contribuït a la reparació de l’expresident, facilitada amb conferències i l’edició de diversos llibres que repassen el seu llegat, especialment el de la lluita antifranquista.
En aquest context l’Audiència espanyola ha anunciat l’inici del judici contra la família Pujol. Començarà, si no hi ha retards, el 10 de novembre de l’any que ve. L’expresident, que es troba bé malgrat la seua edat avançada, tindrà aleshores 95 anys. La justícia espanyola ha previst 55 sessions judicials que clouran el 23 d’abril. Curiosament el mateix dia en què Pujol va ser alliberat després de complir condemna per rebel·lió. Era l’any 1964 i l’aleshores empresari va poder tornar a casa, on l’esperaven la dona i tres fills quatre anys després dels Fets del Palau.
La família serà jutjada per presumptes delictes d’associació il·lícita, blanqueig de capitals, falsificació de document mercantil, contra la hisenda pública i frustració de l’execució. Fiscalia demana 9 anys de presó contra l’expresident, acusat d’associació il·lícita i blanqueig de capitals. La pena demanada contra el seu fill gran, Jordi Pujol Ferrusola, ascendeix a 29 anys de presó.
El passat que torna
La notícia ha arribat a pocs dies que es complisca la dècada del 9-N, i ha generat més expectació que el record d’aquella consulta que també va acabar judicialitzada i amb embargaments contra els seus promotors. Pujol està públicament reparat, els mitjans espanyols ja no mostren l’hostilitat amb què el van assenyalar en els anys més àlgids del procés –potser saben que el mal ja està fet– i l’expresident ha passat de ser un repudiat per molts dels qui van créixer políticament a la seua ombra a ser recuperat com a record nostàlgic d’un catalanisme mancat de lideratge.
La recuperació de la popularitat per part de l’expresident coincideix amb una desorientació visible del catalanisme, que ara fa deu anys ja havia apostat per l’independentisme. Junts i ERC, tot i els fracassos electorals, continuen dirigits pels mateixos protagonistes del procés. Junts va encimbellar Puigdemont com a president del partit fa quinze dies i Esquerra Republicana, que afronta un congrés amb la militància violentament dividida, triarà entre el continuisme oficial d’Oriol Junqueras i el continuisme camuflat dels partidaris de Marta Rovira. Les altres dues candidatures no tenen opcions d’imposar-se.
La situació actual contrasta amb la del 9-N del 2014. La consulta, tot i no ser vinculant, va aconseguir nodrir l’independentisme de l’optimisme que va ser determinant durant els anys posteriors. Deu anys després no hi ha cap horitzó i el PSC, que es trobava fora de joc enmig del debat sobiranista, enguany pot respirar tranquil des de les principals institucions catalanes.