Rehabilitar Pujol

Jordi Pujol torna a ser un actiu polític. “Ens hem polititzat en una Catalunya on el nom de Pujol no es podia dir”, deia la jove columnista Montserrat Dameson en la presentació de la reedició del llibre Dels turons a l’altra banda del riu, que va escriure el president durant el seu pas per la presó a inicis dels anys seixanta.

La sala d’actes de la llibreria Ona era plena de gom a gom, amb polítics de primera fila de diferent color polític disposats a retre homenatge. L’estigma de la deixa a Andorra i els negocis familiars sembla haver passat a millor vida i el públic coreja cada frase d’un Pujol que llegeix amb dificultats un text preparat amb unes ulleres que li ha hagut de prestar el seu fill Pere. Ha oblidat les seves i ho explica desacomplexat: “vostès ja saben que no estic en les millors condicions”.

El d’aquest dimecres era el tercer acte en una setmana de l’expresident. Dilluns va ser a la presentació de Xavier Trias com a candidat de Junts per Catalunya a l’alcaldia de Barcelona. Dimarts, a la capella ardent de Josep Maria Espinàs de costat amb Laura Borràs, amb qui ja van compartir l’acte del norantè aniversari del Parlament fa unes setmanes.

Pujol ja no fa nosa a la constel·lació postconvergent. Fent un cop d’ull als presents, no hi faltaven el president Artur Mas o l’expresidenta de Parlament, Núria de Gispert. Tampoc els exconsellers Joaquim Forn, Josep Rull, Meritxell Budó, Santi Vila, Jaume Giró, Victòria Alsina, Lourdes Ciuró, Violant Cervera, Meritxell Budó, Joana Ortega o Irene Rigau. Ni els consellers del Govern de Pere Aragonès Carles Campuzano i Quim Nadal. Entre les personalitats, hi havia també l’expresident del Barça Joan Gaspart o el president del col·legi de metges, Jaume Padrós, que també va ser diputat amb Convergència. Tampoc no s’han perdut la cita la majoria dels fills del president: Oriol, Josep, Oleguer, Mireia i Pere Pujol.

El públic, que omplia la sala des de mitja hora abans de l’inici, entregat des del principi, es posava dempeus per rebre Pujol entre aplaudiments. Ja sabien el guió, fins i tot acabaven algunes frases o esmenaven petites errades del president entre murmuris. Els mots eren quelcom secundari. La finalitat última de la jornada era la de reestablir el capital de polític de Pujol a través d’un dels fets fundacionals del seu mite: el pas per la presó i el seu activisme durant el franquisme. Un procés arrencat fa just un any en l’acte Escolta Europa organitzat per la llavors consellera d’exteriors Victòria Alsina al Paranimf de la Universitat de Barcelona amb el mateix Pujol i els expresidents Artur Mas, Quim Torra, José Montilla i Carles Puigdemont –aquest darrer participant telemàticament.

Al juny del 2021 sortia el llibre-entrevista Entre el dolor i l’esperança amb Vicenç Villatoro i encara en queda, com a mínim, un capítol més, amb la futura presentació del llibre L’última conversa. Trobada a Queralbs, on Pujol dialoga amb l’escriptor japonès catalanòfil Ko Tozawa.

Elogis

“L’ànima del president, la llavor de tot, és en aquest llibre, en aquests anys. Gràcies per recuperar-la”, deia Iolanda Batallé, directora de la llibreria, només començar l’acte. Desitjava que “tant de bo aquest esperit s’empelti en les noves generacions de patriotes”. No es quedava curt l’editor de Comanegra, Joan Sala, afirmant que en llegir el llibre s’adonava “com d’important era que les noves generacions, lluny del soroll que hi havia al voltant del president, en sabessin més coses”. Sala posava, de seguida, les cartes sobre la taula: “quasibé s’ha convertit, aquesta presentació del llibre, en un homenatge al president”.

El curador del llibre, Joan Safont, obria l’acte recordant l’esdeveniment que va dur Pujol a la presó, els fets del Palau. Tot just mencionar-ho, un cor començava a entonar el Cant de la Senyera des de l’altell de la sala i el públic s’hi afegia a les tornades. Pujol mirava al no-res.

Safont defineix el jove Pujol com a “crític, exaltat, generacional”, i considera que l’exaltació dels escrits “no són contra el règim, sinó contra l’estat de coses que el permet”. També, diu, els escrits són “contra els vençuts. Com els trets del caràcter català, aquesta ironia i conyeta contra la qual Pujol sempre s’ha revelat”. Els textos, clouria, són “un mirall del Pujol que farà país, que farà un partit, que serà president”.

Darrere seu, Dameson aprofita per tendir ponts amb el present: “sobta com de dur és el president a l’hora de referir-se a la generació que ha perdut la guerra. Aquí, cadascú pot fer els paral·lelismes que vulgui”. La columnista lloa Pujol pel fet que tracti “la seva generació amb un sentit de l’autoestima generacional que jo no havia llegit mai de ningú”.

Batalles i mirades

Pujol, superats els problemes amb les ulleres, ha fet una captatio benevolentiae, recordant que “soc un home gran, molt gran, i estic content d’estar aquí”, perquè “un acte com aquest d’avui referma la nostra esperança”. S’ha mostrat satisfet pel fet que l’editorial convidés dues persones joves a presentar el llibre perquè, com la seva dona li diu, explica, “has de procucar entendre la importància que té que hi hagi gent jove que s’interessi per les coses que dius”.

Sobre els anys del franquisme i la Transició, reivindica que ell i d’altres van “decidir crear un projecte de país. Resultat d’una gent d’acció, però també de pensament. Hi ha hagut molt pensament d’aquestes coses que hem estat fent durant aquests anys”. Diu de la presó que “és una cosa que a mi i a nosaltres com a col·lectiu ens va anar bé”, i reconeix que amb el pas dels anys veu que, en certa manera, “he fallat al jove que jo era, ara ja no viu exactament igual. Tinc convicció, fe, esperança, tot el que vulgueu, però no puc estar content. Ni amb mi mateix, ni amb molta gent”.

Tot i que el discurs el taca l’optimisme –“noto que el país està viu i això ens ha de donar molta esperança”–, no s’està d’advertir que Catalunya “s’ha anat recuperant, però ara torna a estar en perill de ser pressionada en sentit negatiu”.

Acaba. Es disculpa perquè “el discurs no ha sortit bé” i es disposa a firmar llibres durant més d’una hora. Abans, des de l’altell, es recita un fragment de la Pell de Brau de Salvador Espriu: “no esperis mai deixar record perquè només ets el més humil dels servidors”.